Feines-falòrnia: el dany moral d’escalfar la cadira 8 hores al dia

2.08.2018

Per què treballem? La feina dignifica o cal fugir-ne com de la pesta? Com està canviant la nostra manera de treballar amb la digitalització del món? Aquesta quinzena, a Núvol parlem sobre la cultura del treball i volem que ens feu arribar la vostra opinió a través d’opinionuvol@gmail.com, Twitter o Instagram amb el hashtag #TreballNúvol per fer-vos participar en el debat i recollir les vostres idees. I si voleu escoltar-nos en comptes de llegir-nos, no us perdeu el nostre podcast sobre aquest tema a Itunes o Ivoox

La feina que fas és rellevant? | Foto: Arxiu

Una paradoxa defineix la cultura del treball avui dia: per a la majoria, el sentit de dignitat i de vàlua personal ve del fet de guanyar-se la vida treballant i, al mateix temps, una majoria similar de gent odia el seu treball o el considera absurd. En una macroenquesta realitzada al Regne Unit el 2016 en què es preguntava “La seva feina contribueix significativament a la millora del món?”, un 13% van respondre que no n’estaven segurs, mentre que un espectacular 37% estaven convençuts que no. La mateixa enquesta feta a Holanda un any més tard, va elevar fins al 40% els que sentien que la seva ocupació no tenia cap mena de sentit. Sorgeixen diverses preguntes: com hem arribat fins aquí? Com es pot sostenir aquesta situació? Per què ningú en parla? La resposta en poques paraules: feudalisme del segle XXI.

L’antropòleg David Graeber acaba de publicar el llibre Bullshit Jobs, una obra fascinant que traça l’auge de les feines de merda. El primer que cal fer és afinar la traducció, perquè un bullshit job no acaba de ser una feina de merda: anar a un taller a cosir sabates per 1 euro al dia és una feina de merda. La traducció adequada de “bullshit” és quelcom al voltant de “falòrnia”, “bajanada” o “xarlotada”. Graeber defineix aquestes feines-falòrnia com “una forma d’ocupació remunerada que és tan innecessària, mancada de sentit o perniciosa que fins i tot l’empleat no pot justificar la seva existència, tot i que, com a part de les condicions de la feina, l’empleat se sent obligat a fingir que aquest no és el cas”. A diferència d’una feina de merda, on les condicions són dures però el benefici, encara que no sigui per al treballador, és ben tangible; les feines-falòrnia són aquelles que, si tots els que les fan passessin un any escalfant la cadira fingint que treballen com, de fet, es veuen tristament obligats a fer durant la major part de la seva jornada laboral, no només ningú les trobaria a faltar sinó que el món es convertiria en un lloc millor.

L’any 1930, el cèlebre economista John Maynard Keynes va predir que, abans que arribés el segle XXI, el progrés tecnològic hauria avançat suficient per establir la setmana de 15 hores laborals. Si ens fixem en el costat tecnològic de l’equació, tenim totes les raons per creure que això hauria d’haver passat: la productivitat per hora s’ha disparat i el nombre de gent treballant en sectors productius, com ara l’agricultura o la indústria, s’ha reduït dràsticament per causa de l’automatització. La sorpresa és que, en comptes de veure com tot plegat es traduïa en una reducció de les hores treballades perquè la gent pogués dedicar-se a perseguir projectes que els omplissin de debò, hem estat testimonis de la creació d’indústries basades en l’administració, el management, el màrqueting i les relacions públiques, per posar quatre exemples, en les quals els empleats no produeixen res de valor per al públic en general, sinó que treballen per resoldre demandes que la seva pròpia existència ha conjurat del no-res.

Si ningú parla d’aquest fenomen, és perquè contradiu un dogma de fe que la dreta i l’esquerra compren acríticament. Segons el que els dos costats de l’espectre polític ens repeteixen cada dia, els mercats són un sistema, pèrfid per a uns, salvador per als altres, en què la competència de tots els actors implicats dispara l’eficiència, eliminant sense pietat els productes i les feines inútils per a les quals no hi ha prou demanda. Les visions polítiques es divideixen entre si cal pal·liar la tendència cap a l’economització de la vida, o si cal o estimular-la, però ni els uns ni els altres estan preparats per explicar el boom dels bullshit jobs. Quin sentit tindria que totes les grans empreses que encarnen el paradigma de la racionalitat capitalista estiguessin permetent –fins i tot encoratjant!- l’auge d’una casta de treballadors que no serveixen per a res? L’explicació de Graeber és tan òbvia que fa vergonya: no és l’economia, estúpids!

El feudalisme implicava un sistema de redistribució de la riquesa de baix cap a dalt en què els senyors saquejaven els beneficis dels serfs. Quan estudiem les societats feudals, el que més ens sobta és com les elits aconseguien mantenir uns costums absurdament punitius amb la vasta majoria de la població, que acceptava unes condicions de vida inhumanes sense revoltar-se, tot i ser molts més i ser els que veritablement feien la feina. Hem entès que tot això succeïa per culpa d’un segrest cultural perpetrat, en bona part, per l’església catòlica, que educava a les masses en un conformisme masoquista que feia passar per “natural” una jerarquia que, en realitat, era enterament artificial, construïda per a satisfer els objectius polítics de l’1% de sobre la piràmide. Com es va posae punt i final a aquest despropòsit? Amb la invenció de la racionalitat econòmica, una ciència perfectament neutral, immune al context sociocultural i polític, que explica com l’oferta i la demanda s’alineen màgicament i cada persona té allò que es mereix en funció del que treballa. Un cop mort Déu, les desigualtats del món es podien explicar per causes racionals i no per la insondable voluntat divina, i s’obria el camí perquè tothom participés en un joc que no estaria trucat, un model veritablement just i eficient per distribuir el valor produït en funció dels mèrits del personal. I tal, que diria el poeta.

Això no s’ha acomplert perquè l’economia no s’ha separat mai ni de la política ni de la cultura, simplement perquè és impossible. Si estudiem la societat contemporània com si fos una reedició postmoderna del feudalisme, veurem que l’objectiu no és, en cap cas, augmentar la riquesa i la productivitat en general, sinó crear un sistema tan estable com es pugui en què els pocs que més se’n beneficien i el controlen tinguin assegurada la continuïtat del seu privilegi. Segons Graber “l’objectiu és apoderar-se d’una part del botí, sigui robant-lo dels enemics o extraient-lo dels plebeus mitjançant tarifes, peatges, lloguers i quotes, i després redistribuir-lo. En el procés, es crea una cort de seguidors que representa, d’una banda, la mesura visible de la pompa i la magnificència dels senyors feudals i, al mateix temps, es converteix en un mitjà per distribuir el favor polític: per exemple, mitjançant la compra de possibles malcontents, recompensant als aliats fidels, o creant una elaborada jerarquia d’honors i títols per als nobles de menor rang”.

La hipòtesi de l’antropòleg és tan simple com radical: el que abans era la cort, el seguici que papallonejava al voltant dels senyors feudals sense produir res de valor a canvi d’una part petita del botí, s’ha convertit avui en els paios empolainats que omplen les oficines de mig món, des de l’executiu més alt, passant per tota mena de “consultors”, fins a arribar als subordinats més inofensius del departament de recursos humans. Però el més important de l’anàlisi de Graber és entendre que, tot i que els buròcrates del sector públic de totda la vida encarnen perfectament aquesta esperit, el gruix d’aquestes feines-falòrnia es troben al sector privat. Per exemple: JPMorgan Chase & Co, el banc més gran d’Amèrica, va informar el 2006 que aproximadament dos terços dels seus beneficis es deriven de” taxes i sancions”, és a dir, al comerç de deutes d’altres persones que depèn de la complicitat jurídico-política de l’Estat. Les escoles de negocis són les fàbriques d’aquests nous cortesans, que en comptes de títols nobiliaris acumulen paraules buides en anglès a la porta del despatx. El Senior Sales Excutive Manager ha mort, llarga vida al Junior Chief of Bussiness Development.

Si bé la idea de dividir i comprar a la població generant un complex sistema de jerarquies i dependències polítiques que es validen com a “naturals” gràcies al déu de l’economia és brillant, el neofeudalisme laboral té un problema greu: mina la psicologia i la moral dels que hi participen. Tal com explica Graeber, “la felicitat humana depèn de sentir que tenim un efecte significatiu sobre el món; un sentiment que la majoria de la gent, quan parlen del seu treball, expressen a través d’un llenguatge de valor social. Tanmateix, al mateix temps, som conscients que, com més gran sigui el valor social que produeix una feina, menys es pagarà per fer-la”. L’angoixa existencial de tots els individus que es passen mitja vida escalfant la cadira es va reprimint perquè no troba discursos on es vegi reflectida, i això genera un malestar en la cultura del treball que s’acumula i que algun dia hauria d’acabar petant.

Fins ara, res ha petat. Igual que en l’era feudal, el segrest ideològic funciona. Però cada cop més gent com Graeber està començant a fer-se les preguntes adequades. En la seva fase agònica actual, el neoliberalisme està demostrant ser més àgil i alhora més destructiu que mai, intentant, tal com han analitzat pensadores com Ingrid Guardiola o Remedios Zafra, convertir l’entusiasme i el desig de realització personal en una nova forma d’explotació que no té res a veure amb l’apatia de les feines-falòrnia. Així, a un costat, treballadors en sectors on la productivitat, el reconeixement social i la satisfacció amb la feina són reals, convertint-se en híper-motivats que pervertixen la seva vocació fins a convertir-se en senyors feudals d’ells mateixos que s’empassen condicions indignes, i a l’altra banda, els treballadors que descriu Graeber, completament descoratjats per la grisor en què els submergeixen les seves rutines sense sentit, captius de la convenció que diu que cal guanyar-se la vida treballant vuit hores al dia fent veure que treballen a l’oficina. Mentrestant, tal com ha documentat el Nobel d’economia Thomas Piketty, les desigualtats d’avui han tornat als nivells previs al crac del 29.

George Orwell va escriure: “crec que aquest instint per perpetuar el treball inútil és, en el fons, por de la massa. La massa (segons aquesta lògica) està formada per animals tan baixos que serien perillosos si arribessin a tenir massa temps lliure; és més segur mantenir-los massa ocupats per pensar”. Per tant, ara que arriben les vacances i tornarem a disposar d’aquest temps, mantinguem la calma si comencem tenir pensaments perillosos. Bon estiu i fins setembre!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

3 Comentaris
  1. No sé si en Thomas Piketty també rebutjaria el Nobel si li donessin, tal com va fer amb la Legió d’Honor que li va adjudicar el govern francès, però de moment encara no s’ha hagut d’enfrontar a aquesta decisió.
    El lapsus d’en Burdeus és interessant, perquè els premis Nobel són com una vara simbòlica que santifica els simples mortals concedint-los una mena d’aureola divina i vitalícia.
    I curiosament aquest premi Nobel, el d’economia, és l’únic que els hereus d’Alfred Nobel han gosat afegir a la llista creada per ell. Un signe dels temps que ens han tocat viure, i en els quals, un cop destronats els sacerdots i bisbes, els economistes els han pres el lloc. I encara hi són.
    Té molta raó, en Joan Burdeus, impugnant aquest poder, perquè la presumpta racionalitat que invoquen a raig dia sí dia també aquests sacerdots “moderns” i “il·lustrats” que governen el món, amaga allò que més necessiten amagar: la irracionalitat inherent dels seus discursos.
    Significatiu també que en David Graeber sigui antropòleg: és gairebé l’única especialitat acadèmica que pot desvelar aquesta irracionalitat. Potser per això als antropòlegs se’ls menysté i ignora tant.

    • M’esmeno a mi mateix: evidentment l’antropologia cultural no és l’única disciplina científica que pot desvelar la irracionalitat de la presumpta “ciència econòmica”, però sí que crec que és la que ho pot fer de manera més completa i profunda.

  2. Aneu perdent el temps fent-vos aquestes preguntes, que el problema del demà serà la manca de feina per la robotització del treball que ara dóna feina a milions de persones. Aneu perdent el temps…