Pau Vidal treu suc a la paraula ‘fatxa’

23.10.2013

Unionistes i sobiranistes, les noves denominacions encunyades per redibuixar el conflicte ara que es planteja d’una forma tan diferent a la tradicional (vull dir, ara que per fi ha passat d’utopia a possibilitat ben real), són útils i clares. Però arran de la manifestació fatxenda del 12-O, ni que fos per uns quants dies vam tornar a sentir parlar molt de fatxes, que tot i ser molt entenedora és una denominació que tendim a arraconar perquè conté un deix despectiu que la correcció política suporta malament.

Estic segur que si féssim una enquesta la majoria de parlants contestarien que no és un terme normatiu. I sí que ho és. I a més a més per partida doble. El significat primer de fatxa és el mateix que té l’italià, el de cara, i més concretament ‘aspecte exterior d’una persona o cosa’, allò que col·loquialment solem anomenar la pinta que fa algú o alguna cosa (i que, sí senyor, també és correcte). D’aquí ve un altre terme afectat per la mateixa síndrome de rebuig. Fatxada, que seria la cara d’una casa, ha seguit el mateix camí etimològic i tragina idèntic estigma, de manera que la totalitat dels usuaris el rebutgen, erròniament, per castellanisme i empren en exclusiva façana (que, ves per on, deriva del terme llatí del qual també prové l’italià faccia).

Avui per avui, i per més que aparegui al diccionari, res fa pensar que fatxa retorni mai a la llengua viva en aquest sentit. En l’altre, en canvi, tot i estar en lleugera regressió encara es manté ben viu. La paradoxa és que l’origen de fatxa com a sinònim d’ultradretà sí que és anòmal, perquè seria una reducció argòtica de feixista, influït per l’original italià fascista. És a dir, que no tindria res a veure amb la cara sinó amb el feix, el fascio littorio d’on aquesta ideologia va treure el nom.

Tanmateix, el més simpàtic de tot, si em permeteu l’adjectiu, és l’associació popular que fem sovint entre el fatxa a l’espanyola i el fatxenda, un lligam que mentalment costa molt poc de fer i que en canvi lingüísticament no coincideix gens. Fatxenda també prové de l’italià, de faccenda, ‘assumpte, qüestió’, que al seu torn venia del llatí facienda ‘feina pendent, que s’ha de fer’ (per tant, del verb fer). És a dir, que el fatxenda és aquell que galleja de tenir molts assumptes pendents, en general d’estar molt ocupat, molt enfeinat. Cosa que, ja es veu, no és gens prerrogativa dels ultres, que sovint l’única feina que tenen per fer és gallejar, amenaçar i, si s’escau, atonyinar els qui no veuen la realitat amb la mateixa fatxa que ells.

Etiquetes:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

10 Comentaris
  1. També has de saber, estimat Pau, que els valencians comarcans, i així es fa encara a Elx de forma residual, li diem “frontera” a la “façana” d’una casa. D’aquí la dita elxana que he sentit sovint a casa: “cadascú que agrane la seua frontera”.

    • Doncs moltes gràcies perquè aquesta no la sabia. Ets sempre un informador de primera, estimat Joan-Carles.

  2. “Retornar a la llengua viva en aquest sentit”? Primer s’hauria de perdre. A casa mai hem deixat de dir “Quina fatxa” enlloc de “Quina fila”; una opció massa refinada quan es tracta d’algú que vesteix de forma grotesca, per exemple.

  3. Molt oportuna la distinció, exactíssima, entre «fatxa» i «façana». Tant de bo fos llegida i escampada als quatre vents.

    Dit això, en Vidal afirma: “La paradoxa és que l’origen de fatxa com a sinònim d’ultradretà sí que és anòmal, perquè seria una reducció argòtica de feixista, influït per l’original italià fascista. ”

    A les Cartes a Màrius Torres, Joan Sales escriu: ” A tots dos exèrcits el que més hi ha ara són soldats de lleves forçoses; ells ens insulten cridant-nos «¡rojillos!» i nosaltres els repliquem «¡fatxes!» quan el cert és que tenen tant de «fatxes» ells com nosaltres de «rojillos».

    Ni invoco Sales com a autoritat inapel·lable ni descarto que, entre cometes, tant el «rojillos» com el «fatxes» siguin termes d’argot i marcats com a forasters. Però l’ús no és cap novetat (1938) i això ja el faria mitjanament acceptable, si s’han acceptat i normativitzat tantes coses que delaten la progressió de la marea.

    No en tinc ara exemples a mà, però crec que, avançant-se a en Pau Vidal, el mateix Sales defensa «fatxada» com a forma natural, ben derivada i no tan refistolada per referir-se a la «frontera» que recorda en Joan Carles Martí i Casanova.

    • Ep, que jo no he dit que no sigui normatiu ni reconegut: l’IEC també l’entra en aquest sentit. Dic que etimològicament és producte d’una confusió, com molts altres termes. Ni tampoc dic que no sigui acceptable: jo el faig servir igual que tothom, i no el blasmo en absolut. Que ja el fes servir en Sales, que en efecte té tota l’autoritat del món, simplement vol dir que ja existia aleshores. El 1938 el feixisme italià ja feia prop de vint anys que s’havia fet tristament famós.