Fariña i altres drogues

1.02.2019

Parlar del narcotràfic, la corrupció i el vandalisme és tan addictiu com la mateixa droga. No és nou. Robert Louis Stevenson, Emilio Salgari i Walter Scott o autors més contemporanis com Dashiell Hammett i Raymond Chandler, sigui en el segle XIX o durant el gangsterisme dels anys 30 a Amèrica, ja parlaven de les aventures pirates, crims i narcotràfic. I és que el thriller és allò que ens enganxa.

Un fotograma de la sèrie Fariña

Ahir, durant la setmana de la BCNegra, vam llevar àncores a Port Illa Tortuga, on les aventures pirates dels clàssics es van substituir pel narcotràfic a Espanya a través de Galícia i les costes andaluses. Acompanyats pels autors de Fariña (de Nacho Carretero, periodista), En el vientre de la roca (de Jerónimo Andreu, periodista) i La tragedia del girasol (de Benito Olmo, exinspector portuari, ara escriptor), moderat pel periodista cultural Ignacio Orovio, vam endinsar-nos en les històries negres i les dificultats a l’hora d’escriure aquesta realitat. Només començar va sorgir el tema inevitable en un ambient gairebé periodístic: la llibertat d’expressió. Si fem memòria, Fariña, a més de ser coneguda per l’èxit de la sèrie a través de Netflix, narra detalladament com va començar a entrar la droga a través de la costa gallega. La novel·la (coincidint amb la repressió de l’exposició ARCO i l’exili de Valtonyc) va censurar-se per la suposada vulneració del dret a l’honor d’un càrrec polític present en la història, però la querella no va fer més que propulsar una reflexió davant d’un fenomen extraordinari i absurd a l’hora.

Encara que, tornant amb Port Illa Tortuga, tant Olmo com Andreu, autors de les novel·les de ficció, asseguraven que les seves obres partien, com és lògic, de coneixements propis, documents i investigacions reals, encara que el seu objectiu fos purament lúdic. Res de denúncia. Tot i així, la denúncia es fa present quan t’adones que, de manera camuflada, la història fictícia és un fet real.

Illa Tortuga va ser un debat on no valia la pregunta-resposta sinó la intromissió entre convidats i públic, els quals, enganxats, empatitzaven amb els autors. L’expectació va fer-se notòria en el moment en què Olmo va anunciar que Mario Bianquetti és un protagonista de saga pensat per ser llegit de manera independent a la resta de novel·les. Amb Pippa Hampton, protagonista de En el vientre de la roca de Jerónimo Andreu, que narra el narcotràfic, blanqueig de capital i el crim organitzat al Peñón de Gibraltar passa una cosa similar: “és un personatge que té molts conflictes personals, sentimentals i sexuals que no poden quedar resolts en un únic volum”.

Per la seva banda, El corredor de la muerte també de Nacho Carretero va tenir una forta atracció per part del públic, ja que no queda més d’un mes pel judici de Pablo Ibar, qui està sotmès al corredor de la mort per un triple assassinat sense haver-hi proves físiques que el senyalin. Una història real totalment rocambolesca i difícil d’explicar, ja que com responia l’autor a les preguntes del públic, “és inevitable no establir el vincle emocional, però com a lector i escriptor, hi ha un esforç per no interferir en la informació”.

Pocs dels presents van adonar-se que faltava poc per acabar l’hora de Port Illa Tortuga. L’interès per la realitat que ens envolta es va fer notòria i, en una de les últimes intervencions del públic, va haver-hi el reclam d’una proposta de solució al narcotràfic en aquestes zones, però després del coneixement i les investigacions, tots tres convidats coincidien en el fet que l’aniquilació del narcotràfic és un fet utòpic. Només podria reduir-se amb una bona educació dels joves sotmesos en aquestes zones sensibles, la reducció de l’atur i la legalització del consum de droga en centres especialitzats.