Faraó, el Rei d’Egipte visita Barcelona

11.07.2018

Faraó. Rei d’Egipte, és el títol de l’espectacular, fabulosa exposició de peces provinents de la col·lecció egípcia del The British Museum que es podrà veure al CaixaForum fins al 16 de setembre. El fil conductor de la mostra és una exploració del simbolisme i l’ideari de la reialesa egípcia a través de la seva representació estatuària i monumental. Un recorregut que desvetlla tants misteris com obre preguntes. Una lliçó d’història i d’art en imatges en tres dimensions.

Ushebti del faraó Taharqa. Calcita. Dinastía XXV, regne de Taharqa, c. 690-664 a. C. Tumba de Taharqa, Nuri, Sudán © Trustees of the British Museum

Així, podríem fer l’exercici següent: imaginem-nos que no sabem res, d’Egipte i la seva cultura que tant ha fertilitzat no només els pobles de la Mediterrània i el Pròxim Orient sinó que també va encisar el cor de l’Europa il·lustrada i romàntica a través dels viatgers que van començar a explorar-la, a obrir tombes (tot profanant-les, cal dir, per més que els seus tresors omplin els ulls d’admiració per la seva bellesa), a voler desxifrar els jeroglífics, a endur-se als seus països d’origen un patrimoni d’alt valor històric, iconogràfic, etnogràfic… fins a la creació d’estudis d’egiptologia, tan gran era i és encara la curiositat per conèixer les coordenades d’aquesta cultura. Tenim consciència de trobar-nos davant d’una de les civilitzacions més grans, més extraordinàries, més imponents que el món ha conegut.

Imaginem-nos que no sabem res, d’Egipte i de la seva cultura i mirem aquesta exposició com si veiéssim per primera vegada l’escultura del cap del faraó Amenhotep III (del qual sabem que tenia per esposa la bella Tiyi, una reina molt culta que va fer gravar en una plaqueta de terra cuita esmaltada de blau el primer ex-libris de la història). Una contemplació atenta d’aquesta imatge de quarsita vermella que data del 1390-1352 aC. ens fa pensar si aquesta obra d’art mil·lenària és millorable perquè és un exemple de gran perfecció no només tècnica i formal sinó també expressiva malgrat el seu aparent estatisme. Tot el rostre somriu amb aquella placidesa i llum interior que segles després Leonardo Da Vinci donarà a la seva Gioconda i que trobem en les representacions del Buddha.

Es diu que a través de les seves representacions estatutàries els faraons, que així s’anomenaven els reis d’Egipte, construïen de forma estudiada i acurada les seves identitats que projectaven en imatges estilitzades, idealitzades, espiritualitzades a desgrat que alguns d’ells remarquessin la seva faceta guerrera si bé ho era per protegir Egipte dels seus enemics. Però de forma majoritària els faraons projectaven la imatge d’un fervent adorador dels déus (en realitat de l’U i el Múltiple per les diverses formes que pren, com ha estudiat l’egiptòleg Erik Hornung). La figura del faraó en tant que representant de la divinitat a la terra era una figura intermediària entre els déus i la humanitat.

Una de les característiques més sobresortints de la civilització egípcia és la seva preocupació pel més enllà, la creença en un déu totpoderós, la resurrecció, el judici dels morts, la vida de l’ànima en aquest món i en l’altre, la immortalitat. En tenim notícia a través dels textos escrits en papirus o gravats en plaquetes d’argila que a poc a poc els experts han anat desxifrant. La complexitat i nivell simbòlic d’aquestes creences, una veritable teologia, ha fet escriure les seves tesis a egiptòlegs de nivell com E.A. Wallis Budge, James Frazer, Robert A. Armour, Henri Frankfort, Erik Horning, per esmentar-ne només uns pocs. Aquí, J. Garcia Font va estudiar els talismans egipcis i el seu significat, i Octavi Piulats ha escrit Egiptosophia, un assaig en la primera part del qual l’autor fa una reconstrucció de la cosmologia egípcia i la seva antropologia centrada en el mite d’Osiris. L’egiptòleg R.T. Rundle Clark va dir que el mite d’Osiris és el millor producte de la imaginació egípcia o, com millor podríem dir a través de l’estudiós de les religions Henry Corbin, el millor fruit del món imaginal (visionari) egipci. La lectura del mite d’Osiris i Isis, la seva esposa, no deixa indiferent, tan profund és el seu contingut espiritual que, com tots els mites de la creació, ha de ser llegit en termes simbòlics i arquetípics.

No és fàcil, perquè en tenim tantes referències visuals, però imaginem-nos que no sabem res d’Egipte i la seva cultura i contemplem amb fascinació, amb meravella, la mostra Faraó. Rei de Egipte. Admirem peça a peça tot deixant-nos amarar, sense prejudicis, pel magnetisme que desprenen les obres exposades com si fossin estàtues vives, ja que les identitats dels faraons, ja fossin homes o dones (recordem les reines que van governar com a faraons com ara Hatshepsut -1472-1458 aC-, o la famosa Cleopatra, ja en temps romans) il·luminen, i gairebé es diria que respiren en les figures que les representen. Quan l’art expressa la dimensió espiritual de l’existència esdevé una forma d’immortalitat. I això és d’aquesta manera perquè la identitat expressada en aquestes figures ja no té res a veure amb el jo personal sinó al contrari: amb el que és impersonal en cadascú, amb el que entronca amb l’universal. Així, en aquesta exposició no ens trobem amb retrats de faraons (tot i que prenguin algun tret característic de les seves fesomies o particularitats de la seva indumentària), sinó amb l’ideal de la reialesa i noblesa d’esperit, amb la visió, via artística, de la pau interior d’aquell que està connectat amb l’ànima de l’univers. Això és el que reflecteixen aquestes figures del faraó tot posant llum d’eternitat a la pedra o al bronze. Per aquesta raó encara commouen un segle rere l’altre.