FAQS. Trapero, els herois que mereixem i els que necessitem

18.03.2019

Josep Lluís Trapero va perdre l’oportunitat de reblar la seva declaració davant del Tribunal Suprem dient “Mors sent un heroi o vius durant prou temps per convertir-te en un malvat”, una frase que podria haver pronunciat Duran i Lleida però que, en realitat, pertany al Batman de Christopher Nolan.

Pilar Rahola al Preguntes Freqüents

 

A The Dark Knight, potser la millor pel·lícula de superherois mai feta, l’home-ratpenat decideix adjudicar-se la culpa d’un assassinat que no ha comès i convertir-se en enemic públic per tal de mantenir una il·lusió col·lectiva que permeti als seus conciutadans seguir creient en el bé i la justícia, introduint així una distinció mil vegades convertida en mem: “Perquè ell és l’heroi que Gotham mereix, però no el que necessita ara mateix. Així que el caçarem. Perquè pot aguantar-ho. Perquè no és el nostre heroi. És un guardià silenciós, un protector vigilant. Un cavaller fosc”. Trapero, que rivalitza amb Batman tant per abdominals com per veu d’ultratomba, és l’heroi que necessitem o el que mereixem?

La pregunta serveix per il·lustrar el bucle esquizofrènic a la qual ens ha conduït la judicialització de la política que manté el país congelat en el temps. Des del moment en què els protagonistes de l’octubre del 17 es juguen passar mitja vida entre reixes amb cada declaració, es fa del tot impossible valorar les seves paraules sense preguntar-se si el que diuen és la veritat o forma part de la legítima estratègia de defensa.

Fins i tot amb un al·legat tan desacomplexat com el que va fer l’exmajor dels Mossos, revelant sense matisos l’absoluta submissió del líder de la policia catalana a la legalitat espanyola, pla per detenir als nostres representants electes inclòs, és impossible treure a l’independentisme del dubte existencial: “Això ho diu per desmuntar la causa de rebel·lió, però, si hagués arribat l’hora de la veritat, què hauria fet?”. La diferència entre nosaltres i les masses enganyades per Batman és que la fi de l’aura d’heroi sobiranista que molts presumien a Trapero no ha servit per elevar a cap altre personatge de la tragicomèdia a la categoria de cavaller blanc en el qual dipositar la fe, deixant-nos amb una sobrecàrrega d’herois merescuts -perquè els vam votar i revotar- i un dèficit d’herois necessaris.

El Preguntes Freqüents d’aquesta setmana no va tenir el plus periodístic que acostuma a afegir el programa gràcies a la seva condició d’espai setmanal perquè la manifestació independentista a Madrid va obligar la primera hora del FAQS a sacrificar l’anàlisi a fons i el marro dels cara a cara habituals en favor d’una crònica postpartit protagonitzada per Elsa Artadi, que té un ganxo mediàtic en la línia del govern que vicepresidia fins que ha decidit presentar-se a les eleccions municipals. Tampoc va ser gaire útil l’exegesi jurídico-policial del testimoni de Trapero, feta per dos tècnics que no van poder aportar novetats respecte dels columnistes que disseccionen el judici diàriament. L’entrevista a Duran i Lleida? Ni comentar-la.

Ens queda, doncs, l’exclusiva de Pilar Rahola, que va explicar que havia escoltat les paraules del major a Waterloo al costat de Carles Puigdemont i que el president legítim es va sorprendre de l’operatiu que Trapero havia dissenyat per detenir-lo però que, després “ho va trobar normal i vam arribar a la conclusió que la seva declaració havia estat molt bé”. Un “molt bé” de pues bueno, pues molt bé, pues adiós?

Vist que els nostres cavallers foscos no acaben de desencallar la cosa, l’independentisme podria començar a pensar en altres referents cinematogràfics menys tradicionals. Personalment, l’1 d’octubre sempre m’ha fet pensar a V de Vendetta, l’adaptació fílmica del revolucionari còmic homònim d’Alan Moore. La gràcia d’aquesta història és que l’heroi protagonista, a diferència de Batman, roman anònim fins i tot per al mateix espectador, que mai en coneix res més enllà de la careta de Guy Fawkes que li oculta el rostre. V, que és com es fa dir l’emmascarat, lluita contra un règim dictatorial de tipus orwellià -anem prenent nota-, i, al final de la pel·lícula, aconsegueix fer esclatar el Parlament amb el govern corrupte a l’interior, en una memorable seqüència acompanyada per l’obertura 1812 de Txaikovski. Mort l’heroi, el poble recupera el control del seu destí i, quan l’inspector de policia pregunta a la còmplice de V quina era la seva identitat, ella respon: “Ell era tots nosaltres”.

Respon a JM Armengou Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. Doncs a mi sí que m’abelleix de comentar aquella merda d’entrevista a Duran i Lleida feta per la molt diletant periodista que condueix ara el FAQS, aquell programa que havia arribat a ser tan bo (encara que hi hagués la Rahola, res no és perfecte) .
    Resulta que DiL declara que són polítics presos perquè “van incomplir la llei” -no m’esquinço la camisa- i a la interfecta no se li acut ni la pregunta professional immediata de preguntar-li com esqueia aquesta parida als dos Jordis ?
    Uixxxx, coollons, ja !

    • El del Palace ara és fa dir Duran Lleida. La i se l’ha enduta el temps, com les llàgrimes la pluja