FAQS. Tornar a parlar del judici i altres formes de morir

20.05.2019

Si el FAQS agonitza, vol dir que la qualitat del debat polític al país també. Que la setmana abans de les eleccions municipals i europees del FAQS dediqui la crucial primera hora i dos quarts a seguir parlant del judici amb una entrevista a un tal Manuel Álvarez de Mon Soto (???) sense que ni un sol candidat planti els peus al programa, mostra l’estat avançat de degradació en què ens trobem. Si en aquesta columna ens entretenim mirant les quatre hores que presenta Cristina Puig és perquè són la punta d’un iceberg que permet intuir les relacions de poder subterrànies de Catalunya: cada minut de pantalla al Preguntes Freqüents és el resultat d’una lluita ferotge d’interessos per colar missatges en una finestra mediàtica impagable, i els espectadors hem d’entrenar-nos per a llegir entre línies. I què llegim quan llegim el FAQS darrerament? Que els nostres polítics ja no senten vigilats i se’ls en refot esforçar-se: tot s’ha convertit en un ells contra nosaltres i el judici en l’excusa infinita.

Acceptar la paràlisi que han imposat els carcellers de l’Estat no tenia res de necessari: ha estat el producte d’una inèrcia de claudicacions compartides pels mitjans de comunicació entre els quals el FAQS ha tingut un paper destacat. Després de l’1 d’octubre, la responsabilitat periodística del país era històrica. Els grans diaris, televisions i ràdios podien empènyer cap endavant o prémer el botó de pausa i han acabat contribuint a congelar els tempos que han escollit les elits. El pitjor és que ni tan sols ens n’hem adonat perquè l’anestèsia s’ha subministrat al bany maria, condimentada amb la justa mesura de raons legítimes. Fiscalitzar l’actuació autoritària de l’estat espanyol i les mentides del govern català? S’ha fet millor o pitjor, però s’ha fet. El que ha desaparegut del mapa és una línia editorial compromesa amb construir un nou espai de llibertat: en comptes de donar veus a actors capaços de fer i actuar sense el llast que suposen la presó i l’exili, s’ha engreixat el porc de l’autocompassió. Llepar les ferides és comprensible i necessari, però un any i mig repetint les malalties òbvies del poder judicial espanyol ha acabat per tornar-nos impotents. La crisi no era quan el nou no acaba de néixer i el vell no acaba de morir? Doncs el panorama políticomediàtic del darrer any ha adobat la crisi permanent.

Com sempre, a la veritat hi podem accedir des de l’humor. En primer lloc, des de Jordi Pessarrodona, comediant i actual regidor de Sant Joan de Vilatorrada cèlebre per la foto amb un nas de pallasso el 20S, fins a Maria Luisa Carrillo, una votant de l’1O anònima fins que va sortir per la tele, és significatiu com la setmana passada, dues compareixences de bona gent van acabar amb la mateixa petició simpàtica al jutge: “¿Disculpe señor Marchena, puedo quedarme?”. Al costat d’això, llegim un titular del satíric El Mundo Today, “Se cuela un vaso de Starbucks en el juicio del “Procés””, una referència a una relliscada en el rodatge de Joc de Trons. Les dues vinyetes expliquen com la representació mediàtica del judici s’ha convertit en una sèrie d’entreteniment en què el  més important és estar al dia dels episodis per comentar la trama amb els companys de feina. La mediatització excessiva deforma les coses desconnectant allò que ens arriba en format televisiu de les seves implicacions reals. Amb la serielització del procés, que el FAQS ha fet metafòricament i literal –portem uns vuit mil milions de capítols de Causa 20907, les càpsules que melodramatitzen setmanalment els fets de can Marchena-, els ciutadans sentim que ja hem complert el nostre deure polític indignant-nos i deixem de preguntar què podem fer per sortir d’aquí.

El Preguntes Freqüents és un reflex i alhora un constructor dels corrents de fons de la societat catalana. L’espai gairebé sempre és líder de la seva franja i, a diferència d’altres formats més immediats, el marge per decidir quins temes i com es tractaran és molt més ampli. El debat públic dels darrers temps recorda a aquella gent que s’empassa les reposicions de sitcoms com ara Friends o Big Bang Theory compulsivament, esperant gaudir amb una història que ja coneix, on els bons i els dolents són claríssims i la redempció final està assegurada. El més angoixant és que, per més zàping que fem, a tot arreu fan el mateix. D’això, Noam Chomsky en diu consens manufacturat.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

3 Comentaris
  1. Sr Burdeus,
    Gràcies per expressar el que jo, que no resisteixo ni 5 minuts de FAQs, no havia sabut formular en el meu cervell. Jo havia arribat a “ens ho empassem tot amb aquella alegria”

  2. Bon article. Genial el concepte Consens manufacturat, manipulació pura i dura en termes més populars. Gràcies