FAQS. Si Jordi Cuixart fos el presentador del FAQS

4.02.2019

Un efecte inesperat de la presó preventiva sense límit, que s’ha confirmat com el recurs més eficaç de l’estat espanyol per desactivar l’independentisme, és l’erosió de l’interès pels judicis. Hem sofert tanta anàlisi i desconstrucció prèvia per via d’advocats, periodistes i polítics d’un bàndol i l’altre que no només cada costat de la trinxera té el seu veredicte decidit de Madrid fins a Estrasburg, sinó que comença a fer-nos mandra una realitat que veiem com un mer tràmit per confirmar el simulacre que ja hem viscut als nostres caps. Però aquest desgast per via de la sobreexposició comunicativa no és neutral: la barreja de cinisme, apatia i convenciments granítics amb què tots plegats afrontarem la pantomima del Suprem és una arma de desmobilització política massiva que rema a favor del més fort. L’estat entén que com més trigui a morir el vell, més difícil serà que neixi res de nou, així que ha optat per allargar la vida del primer amb tots els mitjans artificials al seu abast.

Francisco Nicolás, més conegut com “El Pequeño Nicolás”, va presentar el seu partit polític al darrer Preguntes Freqüents

Jordi Cuixart ho sap i ho tem, i per això les seves paraules en l’entrevista no televisable que va emetre el darrer Preguntes Freqüents van repetir una idea que entra per una orella de l’independentisme tan de pressa com surt per l’altra: “Ni la presó ni l’exili poden condicionar els passos a seguir”. En un acte que l’honora, i ja en van uns quants, el líder d’Òmnium va aprofitar el prime time de TV3 per demanar-nos que parlem una mica menys d’ell i una mica més d’independència, menys del passat i més del futur. Irònicament, el FAQS va acabar fent exactament el contrari: dedicar les dues primeres hores del programa a una anàlisi de la presó eminentment moral i sentimental, feta des de la irrefutabilitat de dos exconsellers, Meritxell Borràs i Carles Mundó, que van haver de patir el confinament en primera persona; seguida de l’enèsim advocat internacional –Simon Bekaert– que ens torna a repetir que el judici és una infàmia antidemocràtica per a tothom que tingui ulls sense filtre rojigualdo. Resultat? Seguim amb el botó de pausa premut al 2017.

Si la futurologia judicial dels mitjans de comunicació ha saturat la nostra paciència, l’inici del procés al procés obligarà a elevar a categoria d’art la teatralització del diàleg de sords. La gran esperança de l’independentisme és que, en l’instant en què les sentències que es donen per escrites confirmin els pitjors presagis, es produeixi el famós momentum del qual parlava el President Torra. La lògica és la següent: de la mateixa manera que tothom sabia que el PP era un femer de corrupció però la sentència del cas Gurtel va donar un plus d’oficialitat necessari per fer fora a Mariano Rajoy, tothom sap que l’autonomisme és una farsa però sembla que calgui una confirmació del poder judicial espanyol per iniciar la revolta catalana. Però aquesta subordinació absoluta dels tempos catalans als designis de l’estat espanyol ens hauria de fer mala espina: si en diem autodeterminació i no heterodeterminació, és perquè creiem que la manera correcta de prendre les decisions és partir de la pròpia mirada de la realitat, i no la de l’amo.

Precisament per això, podem imaginar que, si Jordi Cuixart fos el presentador del FAQS, intentaria treure el focus d’ell mateix i els seus companys presos. A continuació, l’activista procediria a canviar la política de convidats del programa, donant prioritat als actors del conflicte que tenen el poder de decisió a les seves mans i posant-los més al principi de l’escaleta, per tal de fiscalitzar-los. Millor començar la nit parlant de realpolitik i acabar-la embriagats d’emocions a les dues de la matinada que fer-ho a l’inrevés, tal com està passant últimament. No sabem què hauria fet davant la presència del Pequeño Nicolás amb un llaç groc, moment culminant del dissabte passat, tot i que segur que Cuixart ha patit a moltes persones que, com l’ara anomenant “Fran”, porten “un lazo independentista pero no lo soy”.

Però el dia en què Cuixart s’hagués entrevistat a ell mateix –no pregunteu, som al país del surrealisme-, segur que no hauria deixat escapar un moment crucial de la conversa. Quan el líder d’Òmnium empresonat va reiterar que “la sortida de la presó no depèn de cap sentència sinó de la resolució del conflicte polític”, el Cuixart-presentador hauria exclamat, amb la barreja d’empatia, compromís constructiu i lucidesa que el caracteritza: “I com resolem el conflicte polític, Jordi?”. Cuixart sap perfectament que, si no hi ha una resposta compartida a aquesta pregunta quan arribin les sentències, l’estat espanyol se n’haurà sortit amb la seva.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

6 Comentaris
  1. Caram. No m’agradava gens l’article mentre el llegia. Després volia criticar-ho negativament. Al final m’ha fet pensar.
    Benvingut als meus favorits.

  2. Perfectament d’acord. El “judici” no té cap importància. I la sentència, encara menys. Els polítics no sortiran de la presó per una sentència, sinó perquè fem efectiva la proclamació de la independència. Tot el que no sigui això és una pèrdua de temps i d’energies

  3. Si, si us plau, deixem de girar a la roda del hàmster. Som República i apartem collunades. Fem que la NOSTRA LLIBERTAT, sigui la dels presos i exiliats.

  4. Mirem de conservar el cap clar,per tal de no caure en la trampa de l’independentisme retòric.Ens volen enredar,no ho permeteu!