FAQS. Renunciar a Puigdemont o la trampa de la normalitat

Anàlisi de les entrevistes que FAQS va dedicar a l’actualitat política de Catalunya

Joan Burdeus

Joan Burdeus

Crític cultural. Filosofia, política, art i pantalles.

Com que la investidura de Quim Torra representa una victòria per al bloc espanyolista i costa molt fer oposició quan acabes d’apuntar-te un tanto, el punt de mira dels no independentistes va moure’s dels fets a les paraules, posant entre parèntesis les implicacions de la renúncia a Carles Puigdemont per centrar el debat en si un polític pot anomenar espanyols als espanyols quan els insulta o només quan els elogia. El FAQS de dissabte va repetir sense gaire entusiasme aquesta disputa que les disculpes del futur president ja havien deixat tancada en un consens que, per sort, encara es manté al nostre país: la llicència per ferir sensibilitats a còpia de generalitzacions, que tan valuosa és en mans dels escriptors, no ha de ser compatible amb el deure de posar pau que exigim als representants públics. Simplement, Torra va haver de pagar el peatge de moure’s d’una posició discursiva a l’altra. Ruben Wagensberg i Eduard Pujol van desviar l’embat de Laura Rosel tirant dels dos grans clàssics de la comunicació política com són l’“i tu més” i l’“això està tret de context”, però al cap del carrer tots dos van acabar reconeixent que els mots del passat Torra no es poden repetir en l’etapa de futur.

Més enllà del Twittergate presidencial, a la taula de Preguntes freqüents vam poder veure replicada en termes televisius la mateixa relació que Junts per Catalunya i Esquerra tenen en tots els àmbits: els objectius i mètodes polítics són idèntics, la distància entre el que van prometre i el que han fet, també, però el puigdemontisme aconsegueix treure més pit davant dels micròfons i guanya el combat per punts mediàtics. Malgrat que un veterà de la comunicació com Pujol va eclipsar a un tímid Wagensberg, davant de la pregunta “desobeirà el govern?”, tots dos van repetir amb preocupant autoconsciència l’eslògan “no desobeirà perquè estarà obeint el mandat del poble de Catalunya”, que ja havíem escoltat quan el president Puigdemont i el vicepresident Junqueras eren al poder. Si Marx –Karl, tot i que podria haver estat Groucho– va dir que la història sempre es repeteix primer com a tragèdia i després com a farsa, a l’espectador de la política catalana se li haurien de disparar totes les alarmes quan un mantra d’abans de l’1 d’octubre es reitera paraula per paraula com si no hagués passat res.

Quan la repetició i el tedi empastifen els discursos, una persona amb la mirada fresca pot entendre el text que estem escrivint millor que nosaltres mateixos. I així va caure del cel Aamer Anwar, l’advocat de Clara Ponsatí que em fa sospitar que respirar aire escocès deu tenir un efecte alliberador per a la consciència des dels temps de William Wallace. Exhibint una elegància moral, argumentativa i estètica que en el torn de rèpliques recordava a la noblesa del primer Obama, Anwar va aprofitar l’autoritat que dona la distància per etzibar que “jo descric el que està passant com l’ombra de Franco. Es tracta d’un abús dels drets humans”. La condició cosmopolita de l’advocat ajuda a situar el debat en el territori del dret internacional, on el reconeixement del dret a l’autodeterminació converteix el sobiranisme en una filosofia política invencible. “Si la primera ministra escocesa promogués una votació i Theresa May enviés 7.000 policies a pegar-nos per impedir-ho, seríem independents en menys de 24 hores perquè cap escocès ho toleraria”. Que útils i que doloroses poden ser les comparacions.

Però si ens interpel·la la clarividència d’Anwar, no hauria de fer-ho selectivament. A part de criticar la repressió de l’estat espanyol -que no dels espanyols-, l’advocat va fer el seu diagnòstic sobre la investidura que aborda el mateix fons de la qüestió que el debat sobre els tuits va aconseguir dissimular: “El govern espanyol vol que hi hagi un govern a Catalunya que faci que els governs europeus vegin que les coses segueixen com sempre. […] Mentre el govern espanyol es negui a negociar no crec que la Generalitat hagi d’entrar en aquesta trampa”. Quan, tot seguit, el convidat va recordar que, a Europa, Carles Puigdemont és l’única figura prou rellevant per mantenir el conflicte viu en els ulls de la comunitat internacional, Anwar podia dir més alt però no més clar que, segons el seu parer, investir qualsevol altre equivaldria a caure de quatre grapes en el parany, que m‘agradaria batejar com la trampa de la normalitat. És un concepte tan esfereïdor com precís, que serveix per explicar com es perden les batalles polítiques al líquid segle XXI. Si algun cop es fa una sèrie sobre el processisme, em sembla un títol insuperable.

Ja et pots descarregar la nova entrega de Núvol paper que enviem als presos polític aquí. 

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació