FAQS. Recordar l’1 d’octubre

1.10.2018

Mai oblidaré com va arrencar a ploure quan encara era negra nit. El malestar del nus a l’estómac a dins barrejant-se amb el fred de fora. El silenci de la gent fent guàrdia a la porta de l’escola, veient sortir el sol i aguantant l’aigua que queia, ho vernissava tot d’irrealitat. Ningú sap què s’ha de fer mentre s’espera per fer història. Quan faltaven cinc minuts per les vuit i el cotxe va encendre els intermitents, encara podia ser qualsevol cosa, fins i tot un cotxe normal i corrent. Es va obrir el maleter. Els crits i aplaudiments van trencar el silenci, incrementant encara més la irrealitat de l’escena i, al mateix temps, van obligar a totes les potencialitats contingudes fins al moment a concretar-se en accions. L’autodeterminació era allò que estava improvisant la gent amb els seus cossos: ni més, ni menys. Per això, quan vaig escoltar la veu en off del vídeo commemoratiu que el Preguntes Freqüents havia preparat per l’1 d’octubre concloent amb un solemne “vam donar al món el gest més simbòlic d’un país del segle XXI”, vaig sentir com aquesta barreja de tristesa, ràbia i impotència a la qual ens hem acostumat últimament, arribava a nous nivells. Nosaltres vam ser allà, i allò no va ser simbòlic.

El President Quim Torra al Preguntes Freqüents

Si el President de la Generalitat va anar al FAQS a demanar ni oblit ni perdó, és just que ni oblidem ni perdonem, però no selectivament. Veure el gota a gota amb què els partits han anat erosionant l’1 d’octubre fins a convertir-lo en un segon 9-N ens obliga a fer memòria per nosaltres mateixos si no volem que ens la facin ells. Una cosa és que Quim Torra vagi a El Objetivo a exasperar Ana Pastor, i una de molt diferent és que en l’aniversari del dia zero, hàgim d’aguantar un espectacle impúdic de trilerisme emocional a la televisió de Catalunya, jugant amb els fets, les paraules i els sentiments com si els votants no poguéssim veure la tramoia. És dolorós contemplar com els periodistes de tots els colors, començant per Laura Rosel, abandonen la tensió intel·lectual que exigiria una entrevista presidencial i es resignen davant la cortina de fum, alternant entre un somriure d’incredulitat i una ganyota desesperada. Què fer davant d’un Torra que no només no respon les preguntes, sinó que ignora les lleis elementals del judo dialèctic i s’entesta a repetir eslògans sense una transició retòrica homologable internacionalment? Esterilitat política, conversadora i televisiva.

Deixant de banda el masoquisme, l’única explicació plausible pel buit comunicatiu amb què s’està posant a prova la paciència de les audiències catalanes és un perillós excés de confiança en el crèdit polític que dona la repressió. La magnitud de la injustícia eclipsaria la de la incompetència. Per això Torra va insistir una vegada i una altra en la necessitat de no normalitzar la situació i pensar en els presos, literalment, “cada dia al dematí i quan anem a dormir”. El problema del marc de la no normalització és que, a còpia de repetir-lo, es normalitza. Creure que l’estat d’excepció permanent i les emocions són una font d’energia més poderosa que la claredat, els fets i una estratègia concreta, no només és fals, sinó ofensiu per a un poble que s’ha guanyat el dret a no ser infantilitzat. Durant massa mesos, el punt de fuga de tots els problemes polítics ha estat la confiança cega en el govern, en la hipòtesi d’una jugada mestrívola que farà encaixar retrospectivament les peces del ‘pollastre de collons’. Aquí cal estar d’acord amb la vocació memorialista dels nostres polítics, però radicalitzar-la: el risc no és oblidar l’1 d’octubre, sinó deixar de recordar-lo tal com va ser.