FAQS. Per què a les urnes no hi havia la paraula “Generalitat”?

24.09.2018

Resposta: “Perquè pensava que el 2 d’octubre Catalunya seria un país independent i ja no hi hauria una Generalitat autonòmica, sinó una República Catalana. Sempre penso en el reciclatge, i creia que era important poder reaprofitar les urnes per a les futures confrontacions electorals”. Això va dir en Lluís, el màxim responsable de l’operatiu format per centenars de ciutadans que van aconseguir que a l’1-O hi hagués urnes als col·legis electorals. Un ciutadà que, com tants altres, encara avui ha d’amagar la seva identitat per evitar les represàlies de l’estat espanyol.

Laura Rosel entrevista en ‘Lluís’, màxim responsable de l’operatiu de les unes de l’1 d’octubre

Un any després dels fets que es relataven, aquesta entrevista aconseguida pel Preguntes Freqüents connecta el present d’un país absolutament empantanegat amb el dia en què tots els futurs eren possibles. Com que en Lluís va romandre anònim i va descriure el seu rol en un to més mecànic que èpic, dosis de sornegueria incloses, el relat de l’operació va fer la funció de pantalla sobre la qual es podia projectar qualsevol català fins a reconèixer-se com a part del col·lectiu. El recurs visual de representar-lo com una ombra funcionava perquè l’1 d’octubre és un patrimoni compartit impossible de reduir a cap individu. El resultat de tot plegat és una narrativa fundacional filla del segle XXI, un mite en què els herois són anònims, pacífics i democràtics. Si ens abracem a l’eventual reciclatge de les urnes com a metàfora d’un possible triomf, l’epopeia catalana fins i tot tindria una component ecològica.

L’entrevista de Laura Rosel va deixar veure l’eix que, ara per ara, tensa la política catalana més que cap altre: poble i polítics, polítics i poble. Si l’1 d’octubre va demostrar que el poder de la ciutadania és més gran del que ens crèiem, tot el que ha vingut després recorda que el poder dels polítics professionals, també. La conversa destilava l’estat d’ànim més estès entre els independentistes en un eslògan altament pancartitzable: “Quan els polítics segueixen el poble anem bé, quan pensen en el seu partit, no anem tan bé”. A l’altra banda, la filosofia unionista consisteix a repetir que la idea que defineix la democràcia és, precisament, la de posar molts frens i contrapesos legals a la sempre difícil de capturar voluntat popular. Evidentment, la democràcia liberal és una tensió impossible de resoldre entre els dos pols, però mentre el cas d’Escòcia es contraposi al cas d’Espanya, no podrem deixar de dir que algunes síntesis són bones i altres són immorals.

Amb la candidatura de Manuel Valls a l’alcaldia de Barcelona a punt de concretar-se, la imminència de les eleccions municipals estirarà encara més aquesta tensió al cor del sobiranisme. Per això una Pilar Rahola desbordada per l’emoció del record de l’1-O va convertir-se en realitzadora momentània i va demanar que punxessin la seva càmera frontal per, amb els ulls plorosos, adreçar-se cara a cara als polítics independentistes i demanar unitat i sacrificis als partits, alhora que beneïa la figura d’Ernest Maragall com a futurible pal de paller electoral. Sorprèn que, després de tanta apel·lació al poble, Rahola implorés un pacte de despatxos i oblidés mencionar les Primàries impulsades per l’ANC que permetrien fer exactament el que la periodista reclamava.

A l’altre extrem –tot i que escriguin al mateix diari-, el periodista Joaquín Luna va fer campanya per Valls, advertint que l’antic primer ministre farà servir el tema de la seguretat per transcendir el votant pijo de Pedralbes i interpel·lar al de Nou Barris, que mai té la sort de ser adjectivat. La ironia és que Ada Colau, que no ha cobrat dels eraris públics ni una milionèsima part que els seus dos futurs contrincants, es donava per amortitzada després d’un sol mandat on, també cal dir-ho, no ha quedat una sola promesa electoral sense decebre. La política d’audiències en temps accelerats és cruel i, com em va dir Vicenç Pagès en una entrevista, es passa de tapat a tap molt ràpidament.

La secció de Pilar Rahola sempre ha estat una anomalia: mentre altres periodistes s’enfronten en tertúlies o, com Maiol Roger i Quico Sellés, han de limitar els seus espais reservats al comentari en clau d’humor, Rahola ostentava, fins ara, l’única llicència per opinar sense rèplica, esguardant directament a l’objectiu. La novetat d’aquesta temporada és que, pel que sembla, Joaquín Luna serà el segon a gaudir d’aquest privilegi, malgrat que un estil més assossegat fa difícil imaginar-lo dirigint-se a la càmera amb el dit aixecat. Luna és un periodista bregat que barreja ironia i capacitat analítica, un dels pocs individus capaços de defensar les tesis de la tercera via sense fer dormir a les ovelles. Després d’uns anys decisius en què la fàbrica de l’opinió pública catalana ha estat en mans de la ràdio mentre a Espanya vèiem florir la platocràcia, la consolidació del FAQS ens recorda que la televisió és l’espai on, molt més que parlar de política, es fa política. Ahí lo dejo.