FAQS. Per a què serveix l’esquerra espanyola?

29.04.2018

Obrir el programa dedicat al crit feminista “no és no” amb una entrevista a Xavier Garcia Albiol -“la meva dona té un cabàs per a la roba bruta igual que les urnes”- prometia més tensió de la que hi va haver finalment. El líder minvant del PP català va visitar la cadena que voldria haver colonitzat amb el 155 per posar bona cara i suavitzar el seu perfil amb vista a una retirada de l’àmbit nacional al municipal perquè, suposem, netejar Badalona deu requerir més bon rotllo que netejar Catalunya. Albiol continua la filosofia higiènica de Mariano Rajoy segons la qual els problemes polítics del Principat serien una febre transitòria que s’ha guarit a còpia de dosis homeopàtiques de constitució. Teoria que s’esfondra quan una veloç Laura Rosel aconsegueix que el mateix Albiol tregui a la superfície el conflicte tossudament real, amb contradiccions ridícules com que la fractura social “jo no la noto, però hi és” o que “no es pot governar a distància”, excepte la Generalitat des de la Moncloa.

Però si estem acostumats a detectar i castigar la incoherència mal camuflada, sembla que caldrà desenvolupar un nou repertori de respostes per a les contradiccions quan aquestes s’exhibeixen sense pudor. Convertida en portaveu del president a l’exili, fet que li multiplica la transcendència tant com li divideix la capacitat crítica, Pilar Rahola va proclamar solemnement que ha arribat l’hora del “canvi de relat”. El salt conceptual “del govern efectiu al govern provisional” que va presentar la periodista suposa un nou pinacle retòric del processisme i confirma el que havia explicat el periodista Iñaki Gabilondo en la seva entrevista uns minuts abans: que els polítics independentistes d’aquesta generació han augmentat enormement el capital social del sobiranisme però no tenien ni punyetera idea de com fer-lo servir per assaltar el cim de la independència, sobretot si tenim en compte que es van cansar d’assegurar que ens hi durien més aviat que tard. El Pla D que fins fa 4 dies era inassumible ja és una realitat com qui no vol la cosa, però seguirà sent diabòlicament injust haver de castigar les mentides i la incoherència mentre l’aparell repressiu antidemocràtic de l’estat espanyol sigui l’alternativa.

Com demostra Gabilondo, és impossible fer una diagnosi honesta sense atribuir més culpa als de les porres que als de les urnes, i transmetre-ho el converteix en una de les poquíssimes veus dignes entre les patums mediàtiques a l’altra banda de l’Ebre. Per entendre com hem arribat fins aquí, cal retenir la seva definició de la política espanyola com un afer teològic en què la complexitat s’abandona en nom de la sagrada unitat d’Espanya (recupereu el filòsof i jurista del règim nazi Carl Schmitt). La desil·lusió i el pessimisme amb què el periodista encara el futur són fruit de la mateixa capacitat deductiva, però potser haurien d’anar acompanyades de certa autocrítica sobre quina ha estat la labor pedagògica del progressisme espanyol a l’hora de modernitzar la consciència política de les seves audiències, que no van ser pas menors. Si fem cas de la grisor de Salvador Illa, secretari d’organització del PSC que va oferir una entrevista que es podia estalviar enviant un argumentari, no ha servit per a gaire res, com va quedar palès després de respondre a la pregunta de Bea Talegón que demanava una explicació sobre l’abandonament del dret a l’autodeterminació i a la llibertat dels pobles d’Espanya que el PSOE defensava en el seu congrés fundacional. Resulta que, si en el 99% de temes pels quals se li demanava, “els socialistes sempre hem estat al mateix lloc”, en aquest assumpte concret, ai las, “els partits canvien de posició”.

El que sí que té resultats reals és el despertar feminista del 8M. Al FAQS de dissabte vam veure com els eslògans que denunciaven el masclisme a les manis es traduïen en argumentacions robustes acompanyades de dades irrefutables i propostes constructives. L’encert del programa va ser minimitzar l’enfocament legalista i convidar dues expertes en el vessant psicològic i social del problema, que és on hi ha el càncer que explica perquè els violadors de la Manada troben complicitats entre els jutges. Un concepte clau: resignificar l’experiència traumàtica. Gràcies a tertúlies amb consensos saludables com el que vam veure, es crea un espai televisiu en prime time on les víctimes d’assetjament i violència sexual poden trobar un relat a través del qual canalitzar el seu patiment cap a una recuperació personal i una lluita política. Res a veure amb el silenci culpabilitzador de fa uns anys, com ens van recordar les convidades. I repeteixo una crítica que les mateixes tertulianes van fer: el “no és no” ha quedat molt desfasat i fins i tot grinyola en casos com el de la Manada. Des de fa temps sabem que “només sí vol dir que sí” és més útil per entendre i combatre el que realment passa.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. M’ha agradat l’article però m’ha sorprès el títol. Hi ha esquerres a Espanya? Alguns partits de dreta a Europa fan polítiques tant o més “d’esquerres” que les que ha fet “l’esquerra espanyola”(?) quan ha governat.