FAQS. Mossos i Policia Nacional, una història d’amor

Com tota la gent que es dedica a jugar amb les paraules, Josep Miquel Arenas, àlies Valtonyc, ha aconseguit confirmar la intuïció planiana segons la qual l’adjectiu –espanyola, belga, suïssa- pot arribar a ser més important que el nom –justícia-. A l’entrevista que obria el FAQS de diumenge, el raper balear també va demostrar que la negror tant pot ser un pigment com una actitud, i que la seva expressió al segle XXI té poc a veure amb allò que el periodista Israel Jurado va definir com “tipos machistas, que promueven las drogas y son bastante oscuros” –el tertulià tampoc parlava de foscor dermatològica, sinó de l’altra, tot i que m’ensumo que és dels que creu que estan connectades-. De la mateixa manera que el també raper Pablo Hasél, o l’MC Gabriel Rufián, el posat nigga de Valtonyc es defineix per angular molt la veu, parlar a còpia de zaskas altament piulables, i saber resumir les anàlisis socials del neomarxisme. Davant les càmeres, aquests arquetips juguen amb les expectatives igual que els esportistes més intel·ligents que la mitjana: conscients que tothom n’espera un to simiesc i respostes tanoques, aconsegueixen enlluernar el doble mantenint una tranquil·litat proporcional al sensacionalisme de les preguntes.

El raper Josep Miquel Arenas, més conegut pel nom de Valtonyc

Més pensada en clau de retrat psicològic que per obtenir noves informacions rellevants, la xerrada entre Laura Rosel i Valtonyc va deixar exemples del futur del jove com a franctirador verbal: “els jutges es creuen experts en hip hop i en canvi no saben qui és M. Rajoy“, “em sap greu d’haver comparat els polítics amb animals com els porcs, que, la majoria, tenen molta més dignitat” o “m’han decebut cantautors de tota la vida com Serrat o Sabina, que no m’han mostrat cap mena de suport”. Va ser en aquesta última referència musical la que va tocar la fibra de Joaquin Luna. El periodista de La Vanguardia va fer servir el seu do de gents per ser incisiu i irònic sense que corri la sang i dir de Valtonyc que “tot aquest tema li ve molt gran”. Aquesta és, efectivament, la incertesa de l’espectador quan escolta al raper, que combina delaracions d’altíssima correcció política, com quan declara el penediment per les lletres masclistes en què ha atacat a gent com Esperanza Aguirre “per la seva condició de dona, i no de classe” o quan defensa que la llibertat per disparar paraules feriodores hauria de tenir les minories com a límit; amb altres afirmacions poc matisades com que l’Estat espanyol és, així en general, feixista, o que els Estats Units són un Estat policial. Barrejant uns eslògans amb els altres i sense anar gaire més enllà, Valtonyc, que només té 24 anys, és un bon agitador, però encara peca de pensament prefabricat. No obstant això, a vegades la veritat es diu millor a martellades, i potser els qui ho difuminen tot parlant de matisos i de complexitat acaben sent aquells a qui l’anàlisi els va veritablement gran. Dos exemples en què tuitabilitat i veritat es reforcen que ens va deixar el vocalista: “Si podem cremar una foto del Rei, és gràcies a un tribunal Europeu” i, la meva preferida, “jo no en sé molt de política, però sé la diferència entre tenir el govern i tenir el poder”.

I qui té el poder? Els que donen ordres als quals tenen les porres. Aquest va ser el missatge central de Toni Castejón, secretari general del sindicat de Mossos d’Esquadra, i Ramón Cosío, secretari de comunicació del Sindicat Unificat de Policia, tots dos convidats després del bloc dedicat a Valtonyc. La idea que les dues policies volien deixar ben clara és que els cossos de seguretat van ser unes “víctimes” més de la ineptitud política que va culminar amb l’1 d’octubre, ja que “nosaltres no ens podem permetre el luxe de pensar individualment, hem d’actuar de forma gregària, obeint decisions”. Potser caldria haver triat una paraula diferent de “víctima” per definir als que pegaven als pegats, o potser es podria haver fet alguna cosa més que “lamentar la situació“, com ara demanar perdó i comprometre’s a no atacar mai més a la població quan aquesta exerceix una acció política pacífica; però la conciliació i els ponts entre l’Estat i l’autonomia tenen uns límits als quals ja ens hauríem d’haver acostumat. Amb una equidistància titànica, les partícules “tant els uns com els altres” i “la culpa va ser de la manca de coordinació” van sonar 10 vegades per minut, convertint l’exhibició de concòrdia de les dues policies en un exemple immillorable del clima polític actual: el temps en què allò que ni tan sols arriba al mínim moral exigible s’intenta encolomar al públic català com un gest magnànim d’elevadísisma responsabilitat política.