FAQS. Lluís Llach, un florero d’emergència

11.02.2019

“Quan Lluís Lach parla, el poble escolta”, va dir Cristina Puig, recordant-nos que la conversa amb Llach ja s’ha convertit en un subgènere dins del Preguntes Freqüents, que ha entrevistat al cantautor diverses vegades en poc més d’un any aconseguint sempre el mateix bon resultat televisiu, independentment de si el diàleg es produeix en exteriors bucòlics o al plató del programa. El secret de l’efecte Llach és una catalaníssima barreja entre fatalisme i ironia que només s’entén amb un llibre d’història del país fent de traductor: lluitar per existir és una obligació irrenunciable que, després de tanta derrota i tanta decepció, obliga a un poble a cultivar el sentit de l’humor per sobreviure a l’etern retorn dels neofatxes de sempre, neofatxes com sempre, neofatxes globals. Aquesta militància paradoxal, irredempta i descreguda alhora, reflecteix la sensibilitat més entesa entre el que Llach anomena, en primera persona del plural, les iaies. I què demana Llach, de iaia a iaia? Que participem, tan incansables com sempre i una mica més escèptiques que mai, en el “Consell assessor pel fòrum cívic i social pel debat constituent”.

Lluís Llach a la darrera entrega de ‘Preguntes Freqüents’

Quan era diputat de Junts pel Sí, Llach solia explicar la seva tasca comparant-se amb un “florero”, un mot que també pertany al camp semàntic de les iaies: en les ocasions en què una reunió del grup parlamentari prometia ser molt lletja, la presència del músic produïa un efecte decoratiu capaç de traduir-se en una millora del clima polític. “No menystingueu el poder d’un florero” era el lema sorneguer d’un Llach que sabia que la política és la continuació de l’estètica per altres mitjans. Ara que l’independentisme es mira al mirall i es troba més lleig que mai, el retorn de Llach del seu exili senegalesc equival a trencar el vidre que protegeix un florero al qual només s’hauria de recórrer en cas d’emergència. La manca de referents capaços de bastir ponts entre les diferents faccions i estratègies de l’independentisme avui és total i absoluta, i Llach va aguantar una hora de FAQS intentant no perdre aquesta condició d’últim gerro xinès que uns i altres acceptarien en una mateixa taula de treball. En general, el florero d’emergència és una arma de doble tall: Hollywood ha demostrat que pel·lícules que ressusciten velles glòries triomfen a la taquilla mentre dura el combustible de la nostàlgia, però Netflix ha certificat que el futur és dels que s’arrisquen a invertir en noves franquícies.

El problema de demanar a la ciutadania que s’impliqui en processos participatius és que l’últim procés participatiu va ser l’1 d’octubre. Llach n’és perfectament conscient i per això cada cop que descrivia les ambicions escolàstiques del procés constituent ho feia amb la modèstia i la distància necessàries per no ofendre la memòria de l’ensulsiada recent. El dol només s’acaba quan tornes a ser capaç d’estimar sense oblidar el que has perdut, i el Llach que vam veure a TV3 exemplificava el final del cicle de negació, ira, negociació, depressió i acceptació que ha viscut Catalunya els darrers mesos. I és que, si quan Lluís Llach parla, el poble escolta, el retorn del músic a la política ens dona les primeres pistes de com podria ser un independentisme posttraumàtic que deixés de llepar-se la ferida i tornés a demanar la independència una vegada més. La sensació és que, igual que amb els processos de dol reals, serà del tot impossible estimar de la mateixa manera, amb la ingenuïtat i l’entrega de la primera vegada, però que, amb tot, serà impossible deixar d’estimar. Qualsevol lletra de Llach serviria per acabar l’article.

Etiquetes: