FAQS. L’independentisme no és normal

10.09.2018

Torna el Preguntes Freqüents i la pregunta és com havíem pogut viure sense. Després de conquerir l’oblidada franja dels dissabtes a la nit i aconseguir una mitjana espaterrant del 20% de share, l’espai presentat per Laura Rosel amb Pere Mas i Tian Riba a la sala de màquines ha optat per no fer canvis. El secret de la fórmula es pot destil·lar de l’episodi de trumpisme que Albert Rivera havia protagonitzat el dia anterior davant Lídia Heredia: TV3 és aquell lloc on conviden a la gent que voldria tancar TV3 perquè s’hi recreï. Una enquesta de proximitat cuinada per mi mateix em permet constatar que la tensió dramàtica que comporta aquest pluralisme foragita moltíssims espectadors altrament fidels que no poden suportar la bilis neocolonial d’aquests personatges. En resum: no només s’ha d’aplaudir el FAQS per l’audiència que té, sinó per la que renuncia a tenir a canvi de mantenir els seus principis i no convertir-se en un safe space d’autocongratulació sobiranista. Cada cop que l’enèsima mentida incendiària ens insti a canviar de canal, cal recordar que, si la democràcia és alguna cosa, és aprendre a negociar amb la cremor d’estómac que produeix l’altre.

Gabriel Rufián al FAQS

José Luís Ábalos, el ministre de Pedro Sánchez que havia dit que el 155 “cuesta mas la primera vez que la segunda”, va venir al programa amb el xip de policia bo i condescendent per dir-li a Rosel que “hay algunos que se empeñan en buscar el conflicto, mientras otros nos empeñamos en buscar la normalidad”. És una magnífica síntesi del que emparenta l’independentisme català amb tots els moviments que han dut a alguna mena de progrés moral a la humanitat: transformar el que a tothom li sembla normal en un conflicte, amb la convicció que la futura normalitat serà més justa que l’anterior. I aquí Ábalos es troba amb Xavier Garcia Albiol, que tornava al FAQS per repetir ad nauseam la mateixa crossa del “retorn a la normalitat” que, ara com ara, fa de denominador comú entre PP i PSOE. L’aposta del Deep State, doncs, no és política, sinó psicològica: com que mantenir el conflicte obert fa més mandra que quedar-se a casa, l’estratègia no és seduir els catalans, sinó esperar que es cansin.

En simetria política –que no moral–, l’única idea compartida pels diferents agents de l’independentisme és la contrària: no cansar-se i no normalitzar. Per això importen tant figures com Adrià Carrasco, el membre del CDR d’Esplugues exiliat a Bruseles que va obrir el programa posant cara i ulls a l’anormalitat. Però, des de la conferència del president Torra, sabem que això requerirà dilatar l’estat d’excepció idefinidament, ja que el gran canvi respecte de la temporada passada és que, enguany, els deadlines i les línies vermelles s’han difumintat fins a metamorfosar-se en vaporosos momentums. Amb aquest panorama, la pregunta del periodista Arturo Puente a Gabriel Rufián va ser el més políticament rellevant de tot el programa: “vostè es veu votant els pressupostos de Pedro Sánchez si no hi ha a canvi un referèndum d’autodeterminació?”. No sense començar amb un “i tu més” dedicat a Podemos, Rufián va respondre que “jo em veig incapaç de no votar un pressupost que vagi en contra la pobresa habitacional, energètica o infantil” i, en canvi, “potser”, i només “potser”, el referèndum hauria de ser una condició d’entrada. Vet aquí el gran debat perquè, si aprovar pressupostos de l’estat espanyol sense demanar l’autodeterminació no és un retorn a la normalitat, ho sembla.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

5 Comentaris
  1. Si el que diu en Rufian,ho hagués dit un dels “comuns”,ho hauria trobat normal.Deu ser la manera d’eixamplar la base,tornar te com ells.

  2. Estic d’acord que una televisió pública ha de convidar a representants de totes les opcions polítiques, encara que ens produeixin “cremor d’estómac”; i també periodistes de mitjans molt diversos. Però no estic d’acord que convidin a representants de formacions o associacions filofeixistes que, a més, no tenen cap representativitat (VOX, Fundación Francisco Franco). Una televisió pública ha de ser plural però no es pot convertir en altaveu de discursos que, com passa a la majoria de països del nostre entorn, voldríem il·legalitzats.

  3. És innegable que per conèixer l’adversari has de sentir-lo i escoltar-lo. Però, moltes vegades, els arguments de segons quins personatges de mentalitat patriòtica espanyola són tan vells i repetits que semblen sortits de l’Espanya del segle divuit, o anteriors fins i tot. I és que hi ha personatges que avorreixen de tal manera que corres el perill de morir de tedi. Aleshores, canviar de canal esdevé una mesura de supervivència.