FAQS. Les eleccions europees segons Albert Serra

27.05.2019

El fet distintiu d’Europa són els seus valors i, per damunt de tots, l’autocrítica. Europa és les tres crítiques de Kant –Què puc saber? Què he de fer? Què puc esperar?–, una revolució que buscava purgar el pensament de totes les cadenes i arribar a una ètica absolutament universal, és a dir, a la Declaració dels Drets de l’Home i el Ciutadà. El cineasta Albert Serra acaba de rebre el Premi Especial del Jurat del Festival de Cannes (a la secció Un certain regard), i al FAQS el van entrevistar per parlar d’Europa. Concretament de l’Europa de les seves pel·lis, l’Europa que es mor com es va morir el Rei Sol, agonitzant llastimosament mentre una caterva de buròcrates inútils s’ho miren, incapaços d’entendre què li passa ni prendre cap decisió per salvar-lo. Això és el que es veu a la seva pel·lícula anterior, La mort de Lluís XIV. Davant de Cristina Puig a la platja de Cannes, Serra va explicitar el quid de la qüestió: “Europa és el lloc del món des d’on s’han pensat les coses amb més sofisticació. El problema de l’autocrítica és que genera molta frustració”.

El director Albert Serra, en l’entrevista del FAQS al Festival de Cannes.

Autocrítica i frustració. L’endemà de les eleccions europees i municipals, la sensació és que Lluís XIV se’ns mor i hem decidit no decidir res. Costa trobar un fil conductor i precisament aquesta podria ser el senyal dels temps. D’una banda, Europa s’ha fragmentat i la ingovernabilitat resultant conduirà inevitablement cap a l’esterilitat i l’apatia. De l’altra, el mapa municipal a Catalunya i Espanya permet treure moltes conclusions que satisfaran a uns i d’altres sense entusiasmar a ningú. Si ens fixem en Barcelona, veiem que la fragmentació és ja el nou normal. Igual que Ada Colau va decebre perquè amb 10 regidors era impossible fer realitat el canvi que havia promès, la victòria pírrica d’Ernest Maragall deixa clar que a la ciutat no hi ha grans projectes viables, només l’opció de canviar els noms dels que s’excusaran per no poder fer tot el que caldria fer. Amb l’afegit que la repetició de la tragèdia sempre porta el superàvit de la farsa. Tancant el cicle electoral que va començar amb el PSOE de Pedro Sánchez victoriós, s’ha confirmat l’espiral de bloquejos que condueixen a l’alternança per via de l’esgotament i els fracassos aliens més que no pas de la il·lusió amb els projectes propis.

Però la lliçó de la mort del Rei Sol és que, si les coses s’enquisten i ningú decideix amputar, la gangrena s’estén inexorablement. Quan els “homes de lletres” que envolten el monarca moribund es paralitzen per la por i veuen despullada la seva ineptitud, recorren a la superstició del primer venedor d’elixirs màgics que passa per allà amb cara de saber el què fa. Però la màgia era una enganyifa i al rei cada cop li costa més d’empassar. La pel·lícula de Serra és un testimoni exhaustiu d’aquest procés de putrefacció del cos físic i polític malgrat que, com sempre, el director de Banyoles no emet missatges i refusa tota interpretació; simplement produeix imatges que nosaltres completem amb les frustracions respectives. I què projectem sobre la fotografia que ha quedat després de les eleccions?

No he vist la darrera pel·lícula de Serra, però sí que he vist molts llibres del Marquès de Sade en lleixes especialment accessibles de la seva esplendorosa biblioteca. Liberté –així es diu el film-, mostra un grup de llibertins coetanis a Lluís XIV que tenen encontres sexuals en un bosc de nit, el que ara en diríem una zona de cruising. Tal com va dir Serra al FAQS, “el sexe és el lloc igualitari per excel·lència” perquè dissol les diferències entre rics i pobres i lletjos i guapos en la part més primitiva dels cossos. Però, alhora, “això no es pot gestionar d’una manera amable o plena, i acaba creant deseperació i frustració”. Jacques Lacan ja va advertir que, si comencem en Kant, segur que acabarem en Sade: l’aspiració a una ètica absolutament universal i desinteressada pot acabar justificant el sadisme i la imposició del propi desig sobre l’altre deshumanitzat, reduït a una abstracció de la llei moral. Quina és la lliçó d’aquesta dialèctica tràgica al cor d’Europa? Que l’autocrítica, sense una visió d’on vol arribar, no només porta a l’estancament: tard o d’hora arriba la mort. I el que ve després de la Revolució Francesa, és el Terror.

 

Etiquetes:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. Em falta estudi i explicacions per a entendre l’afirmació següent: «L’aspiració a una ètica absolutament universal i desinteressada pot acabar justificant el sadisme i la imposició del propi desig sobre l’altre deshumanitzat, reduït a una abstracció de la llei moral.»
    Només puc comentar que, si això té cap fonament, estem aviats. Em semblava que havíem d’aspirar a això mateix i que el camí duia cap a un altra lloc. Llàstima.

    • Hola Miquel. És cert que ho deixo caure sense explicar-ho gaire bé, i la baixada que porta de Kant a Sade no és gaire o gens òbvia. Per això citava Lacan que és un dels que n’ha escrit. La tesi és semblant a la d’Adorno a la dialèctica de la il·lustració, és una controvèrsia que diu que, si la ètica només es basa en lleis universals abstractes, en el moment en què l’altre no les compleix no hi ha espai per la compassió i se’l pot aniquilar. La raó sola deshumanitza i permet ser sàdic contra els que no encaixen amb la teva definició d’universalitat, com ho eren els nazis amb els jueus. La raó, paradoxalment, tindria un punt sàdic perquè pot no trobar raons per a la compassió. La idea que intento apuntar a l’article és que burocràcia europea (raó sense guia emocional) pot portar a la irracionalitat i un exemple podria ser com s’utilitza la distinció “tècnica” entre migrants econòmics i refugiats per excusar la condemna a mort dels que no encaixen amb el criteri racional en comptes de socorre’ls. La idea és Que Europa necessita també una guia espiritual, cultural i emocional pel seu projecte i sense aquest aspecte no hi ha política possible i lespai que la racionalitat massa abstracta deixa l’acaben ocupant feixismes. Sobre el salt de Kant a Sade, si busques a Internet hi ha el text original de Lacan o alguns de més divulgatius de Zizek. Però la idea és aquesta mateixa: en nom de la raó es pot torturar i ser sàdic perquè saps que ho fas perquè l’altre ha violat la llei moral. En una ètica cristiana, per exemple, això seria impossible perquè no parteixes del deure, sinó de la compassió amb l’altre pel sol fer de ser humà.
      No sé si he contestat res perquè aquests són debats filosòfics eterns, però he intentat ampliar. Gràcies!