FAQS. L’any que vam viure perillosament (en realitats paral·leles)

30.07.2018

Tots els (re)convidats al darrer Preguntes Freqüents de la temporada van donar una mateixa resposta a la pregunta de Laura Rosel: el 2017-2018 ha estat el curs més políticament intens de les nostres vides. Nascut enmig d’aquest tsunami informatiu amb epicentre a terres catalanes, el gran repte del FAQS era demostrar que no ens trobàvem davant d’un producte dissenyat per abusar del filó d’intensitat emocional endogàmica, sinó d’un programa amb vocació universal, capaç de parlar-li a la tribu tant d’allò que ens reconforta com del que no. No hi ha televisió de qualitat sense una bona dosi de paternalisme que, com deia David Simon, aconsegueixi que l’espectador s’aguanti les ganes de gelat i, quan toca, s’empassi les verdures. Ha estat el FAQS el bastió d’autocomplaença acrítica i parcial que denuncien figures com Xavier Sardà i Jordi Cañas, o el programa ha demostrat, un cop més, que hi havia una tevetresina manera de fer un late show polític i que aquesta manera era, malgrat tot, millor que les rivals? Xovinisme desacomplexat: el FAQS ha apallissat a la resta de competidors de l’estat, i el seu equip es mereix un reconeixement que faci petar l’aplaudímetre mentre els ploramiques ploren.

Laura Rosel al FAQS

Per descomptat, un programa amb una secció setmanal en què una completament desencadenada Pilar Rahola té barra lliure per esplaiar-se amb l’univers sencer, ho és tot menys imparcial. Les entrevistes-massatge han existit i el biaix independentista encara més: la primera taula del FAQS de dissabte estava formada per 4 persones etzibant clatellots a Podemos per no ser prou d’esquerres mentre defensaven causes amb les quals era impossible no empatitzar. Però, igual com passa amb la cantarella preferida dels tertulians unionistes, que acusen la CCMA de manca de pluralitat des dels mateixos micròfons de la corporació sense adonar-se de la ironia, el saber fer es pot mesurar més objectivament del que sembla. El FAQS ha ofert consistentment una varietat de punts de vista infinitament més molesta per a l’espectador tevetresí de la que cap televident de la resta de l’estat es pot trobar a les seves cadenes habituals, fet que, en l’era de les bombolles comunicatives hermètiques, representa un exercici de responsabilitat molt més transcendental del que sembla. Cada cop que ens ha bullit la sang amb una intervenció que no ens agradava, hauríem de recordar que la clau d’una cultura democràtica no és cap altra que aprendre a entomar, rebaixar i canalitzar aquesta ira tribal per vies tan dialèctiques com sigui possible, en comptes d’ignorar-la i canviar cap a un canal més favorable al que ens agradaria escoltar. La creació de realitats mediàtiques paral·leles sense cap punt en comú és un dels problemes més greus als quals ens enfrontem avui, i l’esforç del FAQS per contrarestar el fenomen és un mínim que hauríem d’exigir a totes les pantalles que ens posem al davant. Democràticament, si no pica, no cura.

L’altre repte que el programa ha superat amb èxit ha estat el del rejoveniment de la cadena que, apostant per una cara nova al capdavant, ha contribuït a l’urgent relleu generacional que necessita TV3. No n’hem tingut una, sinó dues: el pas de Ricard Ustrell, que va exportar a la tele l’estil mentalment àgil i emocionalment impertinent que ja coneixíem de la ràdio, va marcar una escola que Laura Rosel ha continuat a la seva manera sense perdre ni mig punt d’audiència. La fatxenderia hostil d’Ustrell imprimia més ritme i augmentava la polarització, totes dues grans virtuts per al drama catòdic, però Rosel ha demostrat que un somriure també és una arma de doble tall que li permet posar els entrevistats en problemes i blindar la mà de ferro amb què comanda els convidats. No cal dir que, en tant que entrevistadors, cap dels dos pot rivalitzar amb l’arsenal intel·lectual dels periodistes més experimentats de Catalunya –imagineu un FAQS presentat per Mònica Terribas?–, però el que els manca en recursos periodístics queda compensat amb el servei públic que suposa veure una cara jove amb responsabilitats de primer nivell. Si abans parlàvem de bastir ponts entre realitats que no s’acostumen a tocar, el FAQS és un dels pocs espais televisius que es presten al visionat intergeneracional, i això també té conseqüències socialment positives.

Dit això, els protagonistes del darrer FAQS com a símpotma de tota la temporada: dos juristes, esclar. Cap ironia defineix millor els vicis de la política durant l’any passat que l’esclat mediàtic d’advocats i catedràtics de dret constitucional que hem viscut. Com va dir Javier Pérez Royo des del plató del programa, “Rajoy delegó la política territorial en el Tribunal Supremo, y desde entonces los juezes se dedican a hacer política”. El resultat ha estat una erosió de la justícia que ningú ha denunciat millor que Gonzalo Boye, l’advocat de Carles Puigdemont que ha elevat a art la ridiculització de la casta judicial espanyola, narrant els processaments a través de haikus amb l’única regla inviolable d’acabar la composició amb un “Ahí lo dejo”. Pura poesia tuitarie. Aquesta sí que ha estat la gran realitat paral·lela que ha marcat curs, la que han construït Carmen Lamela y Pablo Llarena, que només existia dins de les fronteres físiques i mediàtiques d’Espanya però que, malgrat ser ficcional, ha tingut conseqüències indignants en la vida d’activistes i polítics catalans. Els periodistes poden fer dues coses: intentar mantenir els compartiments estancs on tot està controlat o treballar perquè les dues realitats tornin a convergir en una de sola on el relativisme estigui limitat. A diferència de Leonardo DiCaprio al final d’Inception (Orígen), nosaltres no tenim una baldufa que ens indiqui si ens trobem dins o fora d’un somni, però un bon sistema és recórrer a l’antiquíssim truc de pessigar-nos: al contrari de les opinions, les veritats, si ho són, acostumen a fer mal.