FAQS. L’any que hem deixat de dir “Independència”

24.12.2018

El Preguntes Freqüents no és un espai qualsevol: les 4 hores setmanals d’informació i entreteniment polítics capitanejades per Laura Rosel són alhora un termòmetre privilegiat i un aparell de construcció d’opinió pública. En aquest país petit, sortir o no sortir a la nostra encara fa la diferència, i al FAQS es poden veure les lluites dels poders públics per controlar l’agenda entre bambolines al costat de la llibertat i les preferències genuïnes dels periodistes que dirigeixen el programa. Tan equivocat seria pensar que el plató de TV3 és una fotografia sense filtres de la realitat política com no aplaudir l’evident esforç de pluralisme i rigor. I què ens respon el mirall màgic del FAQS quan li preguntem que ha passat aquest any Catalunya? Que el 2018 ha estat l’any en què hem deixat de parlar d’independència.

Xavier García Albiol al gag sobre els Pastorets que va obrir el darrer Preguntes Freqüents

La nit va començar amb un sketch en què els col·laboradors habituals interpretaven diferents rols dels Pastorets que seria estúpid criticar per frívol: la peça feia gràcia –de la inquietant, que és ben bona- i l’humor ni banalitza ni desactiva el pensament crític. Dues seqüències que resumeixen el 2018: Jaume Alonso-Cuevillas convertit en ferrer, declarant que “porto molt de temps picant ferro, i fins a Estrasburg no saps el que em queda encara”, i Pilar Rahola fent d’àngel de l’anunciació proclamant el no-adveniment de la República, amb una barreja d’ironia i transcendència que tant feia riure com bullir la sang. Dos moments que expliquen l’aire de mite de Sísif postmodern que ha adoptat la política catalana i que hem patit cada dissabte al FAQS, on les propostes polítiques, que el 2017 implicaven confrontar la independència i la unitat d’Espanya com dues alternatives urgents i reals, han estat substituïdes per discussions jurídiques kafkianes, declaracions sobre una República-simulacre sense cap correspondència amb la realitat i la tristor tan infinita com políticament improductiva que produeix la situació dels presos i els exiliats.

El debat a plató el va obrir amb Carles Riera, líder de la CUP, per parlar del que havia representat el 21-D, una data ideal per reflectir les misèries de tots els implicats: l’estetització de la política dels socialistes, que tapen els conflictes i les solucions polítiques amb fotografies inútils en el millor dels casos i neocolonials en la resta, com van ser les pseudopropostes fetes a propòsit del Consell de Ministres; l’odi contra els catalans de la cada cop més antidemocràtica dreta espanyola, decidida a liquidar la separació entre fets i ficcions amb l’ajuda dels seus propagandistes, una tàctica contra la qual els estudiosos del feixisme ens haurien d’haver previngut a tots; i, finalment, el desnortament de l’independentisme, que ha perdut la fe en la política i s’ha instal·lat en l’apatia que va travessar el país divendres passat. Carles Riera preguntava santament: “Per què el govern Torra genera confusió? Per què allarga l’expectativa que hi ha una solució dins del marc constitucional?”, al mateix temps que reproduia una ambigüitat idèntica a la que denunciava a través d’unes crides a la insurrecció pacífica massa vagues i prefabricades per resultar creïbles o, el que més falta fa, motivadores.

Amb el futur buidat en tant que categoria política, el debat dur ha deixat pas a l’exhibició d’emocions toves que va quedar perfectament retratada en el segon bloc del programa: una entrevista a Oriol Junqueras en què les respostes eren llegides pel seu germà i les úniques imatges permeses eren les d’una seqüència de muntatge mostrant la producció periodística de la mateixa entrevista, seguida de la divulgació de Free Junqueras, una campanya que reclama la immediata posada en llibertat del líder d’ERC i la resta de presos polítics i el retorn dels exiliats, amb la particularitat d’estar representada per 3 veïns de Sant Vicenç dels Horts, desvergonyidament seleccionats per la seva condició de castellanoparlants, d’esquerres i to suposadament col·loquial. Aquest espai, amb l’ex-cap de comunicació i actual mà dreta de Junqueras, Sergi Sol, fent de director d’orquestra sentimental al plató, reflecteix l’abandonament de la discussió política sobre els pros, contres i estratègies per assolir la independència, que ha estat reemplaçada per una conversa sobre la bondat personal del vicepresident legítim i la immoralitat i la injustícia que representen el seu empresonament. El 2018 ha demostrat que els catalans no hem estat capaços de parlar dels presos sense deixar de parlar d’independència.

Un dels serveis públics més importants que fa el Preguntes Freqüents és entrevistar intel·lectuals, artistes i activistes de primera fila internacional quan passen per Catalunya. La perspectiva exterior mai no és garantia de res, i cal no oblidar que Mario Vargas Llosa va parlant pel món amb l’autoritat d’un Nobel de literatura. Però només a còpia d’escoltar veus diferents de les habituals tenim una remota esperança de recuperar les virtuts polítiques que poden redreçar l’empobriment democràtic que hem viscut el 2018 arreu del món: la capacitat de distingir de nou entre veritat i mentida i d’articular una visió constructiva i engrescadora de com hauria de ser el nostre futur. En altres paraules, hem de reaprendre que no totes les opinions valen el mateix. Les de l’últim convidat estrella del FAQS, l’artista i activista Ai Weiwei, que va ser un pres polític a la Xina, són de les bones: “Només als països on no hi ha llibertat es té por dels artistes”, “A Europa, una societat considerada lliure i democràtica, hi ha presos polítics”, i “Molta gent creu que la restricció de la llibertat d’expressió només existeix als països totalitaris, però és un problema arreu del món”. Aquest és el panorama que tenim davant, no deixem de dir-lo pel seu nom.