FAQS. La vaga de fam cantada per U2

3.12.2018

Els temps de la vaga de fam iniciada per Jordi Sànchez i Jordi Turull van obligar al darrer Preguntes Freqüènts a convertir-se en la sala d’urgències polítiques del país, un espai necessari per calibrar l’abast de la ferida i dibuixar un horitzó de sentit ràpidament. Però els esforços reeixits del programa per explicar el fangar judicial i oferir un curs-llampec d’història comparada de les vagues de fam de seguida van atrapar la determinació de Sànchez i Turull en una dialèctica tràgica incapaç de concedir un final feliç. D’una banda, les declaracions explícites dels vaguistes de “no fer un Bobby Sands“, és a dir, de no posar el límit de la protesta en la mort, esmorteïa l’impacte moral i emocional des d’un bon principi i demanava interpretar la vaga en clau política. Com ja havien dit els mateixos presos, es tractaria de “sacsejar consciències” i interpel·lar a les instàncies europees per no repetir la injusta lentitud del cas Otegi. Però com més es desplaçava la lectura des dels factors humans cap als estratègics, més s’estenia una sensació incòmoda pel plató: ni un sol dels convidats del programa va ser capaç de construir una narrativa esperançadora a partir de la vaga de fam. La impossibilitat d’una resolució satisfactòria va produir un bucle de la solidaritat personal a l’escepticisme polític i tornar a començar del qual ningú va saber sortir.

Pilar Rahola a la darrera edició del ‘Preguntes Freqüents’

La consigna més repetida des dels sectors afins a Sànchez i Turull, començant per Pilar Rahola al mateix FAQS, va ser que la vaga de fam no havia estat improvisada. Això vol dir que els presos polítics són els primers que no volen que la població llegeixi els fets com un gest desesperat, sinó com una jugada en una partida d’escacs. La premissa de Sànchez i Turull no podria ser més coherent amb la filosofia política que van instal·lar al centre de l’independentisme des de les respectives presidències de l’ANC i el grup parlamentari de Junts pel Sí, a saber, que la victòria moral condueix a la victòria política a llarg termini i que la millor –segurament, l’única- lluita possible al segle XXI és la dels símbols. La teoria de la revolució dels somriures, que Sànchez i Turull segueixen defensant en el manifest de la vaga de fam, parteix de la convicció que l’estat espanyol no es pot permetre un determinat tipus d’imatges i que l’independentisme guanyarà, precisament, retratant-lo. Des d’aquesta perspectiva, la fotografia dels vaguistes encarcellats equivaldria a la fotografia dels policies a l’1 d’octubre, un impacte més en el gota a gota reputacional on es lliura l’autèntica batalla; mentre que parlar de vagues generals indefinides, de controlar el territori o d’obrir les presons suposaria un anacronisme.

Però podem estar tan segurs del sentit dels temps? La invenció de l’estat del benestar a mitjans del segle XX seguit de l’enfonsament del comunisme van instal·lar la doctrina del final de la història al cor d’occident que, durant unes dècades, va creure que els conflictes nacionals, econòmics i socials s’anirien dissolent gradualment en una sopa de consensos universals i tolerància. Evidentment, res d’això ha passat: des del Brèxit fins a la victòria de Donald Trump, des del #MeToo fins al Black Lives Matter, en els darrers anys estem assistint a una onada de ciutadans emprenyats que ens recorden que les identitats són importants i que els conflictes no es poden tapar, sinó que cal afrontar-los a cara descoberta. No és excessiu afirmar que el futur del planeta dependrà de qui i com es canalitzin aquests malestars, sigui en direccions autoritàries, o per vies genuïnament emancipadores.

L’independentisme sempre s’ha proposat unir el millor de les dues visions: fer visibles les conseqüències d’una ferida nacional amagada i, alhora, intentar resoldre-la per vies escrupolosament democràtiques. Al mateix temps, el moviment ha estat guiat per un optimisme postmodern de finals del segle XX cada cop més desubicat. És per això que, en perfecta sincronia amb la ideologia que ha defininit el procés tal com l’hem conegut, el FAQS de dissabte va triar “Where the Streets Have No Name”, de la banda de pop-rock irlandesa U2, com a leitmotiv musical programa. El cantant del grup, Bono, que és com parlar dels anys 90 esdevinguts carn, va compondre la cançó pensant en una cosa que es deia sovint a Belfast durant els anys més durs del conflicte armat, “la idea que és possible identificar la religió i els ingressos d’una persona segons el carrer on viu”. D’aquí en surt la història d’una societat irlandesa radicalment partida que sovint es vol importar a Catalunya quan es parla d’ulsterització.

Doncs bé, el Preguntes Freqüents va escollir aquesta cançó per connectar la vaga de fam de Sànchez i Turull amb el context irlandès, malgrat els esforços dels polítics catalans per desmarcar-se de Bobby Sands, líder de La vaga de fam del 1981 a Irlanda del Nord que va acabar donant la seva vida per la causa. Però Bono no és Sands: la cançó del rocker idealista parla d’un món on els carrers no tenen nom i la història desapareix en una abraçada fraternal, tot acompanyat de guitarres flàccides i arranjaments ensucrats que difícilment haurien sintonitzat amb l’estat d’ànim dels vaguistes irlandesos. En altres paraules, la lletra d’U2 és un himne de l’antipolítica. No és una simple anècdota que la gent del FAQS ens proposi “Where the Streets Have No Name” mentre a Catalunya es multipliquen les places i els carrers que recorden l’1 d’octubre. Si pensem en els 12 diputats que VOX acaba de treure a Andalusia, quina de les dues visions resulta més anacrònica?