FAQS. La maragallització de Colau

3.06.2019

Ernest Maragall està convençut que serà alcalde de Barcelona “perquè és el que ha de passar i és el que passarà”. Contra la incertesa existencialista que angoixa als votants republicans, l’alcaldable va anar al FAQS a oferir tranquil·litat vegetal. Al llarg de tota la campanya i en la primera entrevista postelectoral, Maragall ha construït una posada en escena que, tant per les irregularitats dermatològiques com per la parsimònia emocional, fa pensar en un ent, aquells venerables homes-arbre d’El senyor dels anells. Als antípodes de l’afectació impostada via spin doctor de candidats manufacturats tipus Artadi o Collboni, o del maquiavel·lisme neoclàssic de Valls i Colau, el candidat d’ERC parla com si ell no fes política, sinó que la política passés a través seu. Maragall se sap els eslògans, però els recita sense esforçar-se a enganyar ningú, és un gran contraargumentador, però sap que la cosa no va d’arguments. Com la fruita madura que cau de l’arbre perquè no podia fer altra cosa, Maragall no justifica el que no necessita justificació: serà alcalde perquè “és l’única lògica democràtica, l’únic que respecta la decisió dels ciutadans”.

Ernes Maragall al darrer Preguntes Freqüents

El problema és que Ada Colau és un animal, concretament, un d’aquells que als llibres de naturals apareixien a dalt de tot de la cadena tròfica amb urpes i ullals, i la política està feta per als éssers de sang calenta i mirada carnívora. Allà on la retòrica geològica de Maragall intenta reduir el futur a una qüestió d’esperar que les coses segueixin el seu curs inevitable, Colau ha obert un buit per a la subjectivitat en forma de salt de fe. L’essència no determinarà l’existència: res del que s’ha fet, dit o promès fins ara lliga a l’alcaldessa en un sentit o en un altre. Les decisions sempre es justifiquen a posteriori i la seva lògica s’assembla més a la de la literatura que a la de la ciència. Però és que, a part d’un animal polític, Colau també és una força estètica imparable: hi haurà més veritat en la rumba o el trap que cantaran la seva elecció l’endemà de prendre-la que en tots els discursos anteriors. La política és un art, i la millor decisió no és mai la més racional, sinó la més creativa.

Aquest no és el primer cop que Colau es troba davant d’un trencall capital i l’anterior vegada va acabar amb una rendició absoluta davant de l’statu quo en nom de la voluntat de poder. Parlem del dia en què la futura alcaldessa va decidir pactar amb Iniciativa per Catalunya Verds per beneficiar-se dels seus espais electorals a canvi d’incloure membres del partit a les llistes. Recomano a tothom que corri a Filmin a veure Metamorphosis, un documental dirigit per Manuel Pérez que, a diferència de les insofribles peces de propaganda com Alcaldessa, va ser rodat per activistes independents que van creure que sí que es podia i que van acabar no estant-ne tan segurs. El dia que Barcelona en Comú va decidir vendre la seva independència a un partit directament responsable de tot el que ells mateixos criticaven, la bona gent que traginava les cadires de fusta des de casa seva a les places dels barris per assistir als mitings de l’aleshores líder de la PAH, van acabar plorant. La pel·lícula està plena de fragments del diari audiovisual de Laia Forné, una ciutadana corrent que va involucrar-se amb el projecte des del primer dia, i retrata des de dins l’agonia de la tria i la magnitud de la decepció castigant un tou de clínex. Ara que Colau s’enfronta a una elecció entre establishment o revolució, convé recordar que ja fa molt de temps que l’alcaldessa va triar establishment.

Les decisions són televisives perquè condensen el drama humà en un caixa o faixa: res està escrit, som radicalment lliures i infinitament responsables. Conscient del suc de la cosa, Lebron James, l’estrella de l’NBA, va ser el primer a convertir l’elecció sobre quin seria el seu pròxim equip en un espectacle audiovisual, l’inefable pseudodocumental “The Decision”. L’estiu passat, Antoine Griezmann va copiar títol i format per fer bullir l’olla fins que va anunciar que seguia a l’Atlètic de Madrid. “La decisión”, produïda per una empresa propietat de Gerard Piqué (?). El resultat de la hiperinflació mediàtica de les tries respectives és conegut: ara tothom odia als dos esportistes. És poc probable que Ada Colau opti per fer una segona entrega del vídeo electoral Ada activista vs. Ada alcaldessa en què els alter ego debatin sobre el seu esdevenidor. En comptes d’això, assistirem a una maragallització de la futura ungida, que intentarà disfressar la seva tria irreductiblement lliure de lògica, coherència i necessitat. Les decisions polítiques són com els amants que porten una doble vida i han de triar si deixen les parelles respectives: a mesura que es van allargant, l’amor i l’engrescament inicial desapareixen i només queda una inèrcia apàtica que ha oblidat per què feia el que feia. I així n’acabem de desencantats, amb la política.