FAQS. La lliçó de Julian Assange per l’independentisme

15.04.2019

El judici al procés ha demostrat que la justícia no té cap ceguesa respecte del lloc on es troba. A Catalunya ens solem veure com el nord del sud, un indret on virtuts més protestants que catòliques farien de contrapès als vicis mediterranis que ens envolten. Ens agrada creure que el progrés social es fa tangible com més cap a dalt ens movem pel mapamundi, «on diuen que la gent és neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç». Però aquesta creença no és només un tòpic, és exactament el que els nostres exiliats s’han trobat als tribunals de Bèlgica, Escòcia i Alemanya, on el lloc ha fet la cosa. El problema és que l’expressió mediàtica d’aquest desnivell geogràfic entre la justícia espanyola i tota la resta ha generat un subgènere que corre el risc de fer més mal que bé: l’entrevista a l’expert internacional.

Julian Assange amb Ricard ustrell al Preguntes Freqüents del 2017

El darrer Preguntes Feqüents no va poder resistir la temptació de tornar a repetir el format convidant a Sir Hugh Orde, excomandament d’Scotland Yard i autor d’un informe relacionat amb el 20-S i l’1-O «en el qual concloc que hi va haver molt poca violència», informe que va ser rebutjat com a prova pericial pel Tribunal Suprem. A aquestes altures, hem sentit que els fets del 20 de setembre i de l’1 d’octubre no són res del que els tribunals espanyols diuen que són en tot el ventall d’accents nòrdics imaginables i, per enèsima vegada, reforçant la idea que la veritat de les nacions sense estat cotitza a la baixa comparada amb la dels països normals, el relat del procés va decidir posar l’horitzó de legitimitat fora de Catalunya en lloc de dins. Com que el glamur de la imparcialitat estrangera requereix de la posada en escena televisiva per desplegar el seu màxim potencial –a la ràdio i al diari, l’autoritat del que és exòtic queda lost in translation-, tots i cadascun d’aquests ambaixadors de nord enllà han passat pel FAQS.

Fins quan podrem aguantar aquest bucle? Se sol dir que repetir moltes vegades una mentida no la converteix en veritat, però repetir massa vegades una veritat comporta els seus propis perills. Quan la democràcia funciona, els ciutadans mantenim un compromís per defecte amb el que en filosofia analítica anglosaxona es coneix com a «teoria de la veritat per correspondència», que diu que una proposició és falsa o certa segons si descriu amb exactitud com és el món. Per saber si va haver-hi rebel·lió, només cal mirar les imatges i veure si, efectivament, va haver-n’hi. Però quan la política es degrada, guanyen força un altre tipus d’epistemologies, les denominades «teories pragmàtiques de la veritat». Segons aquestes versions menys lluminoses, la veritat no s’està allà fora, sinó que és veritat allò que s’ha imposat a còpia de xocar contra el món i escombrar les alternatives. Des d’aquest marc, la rebel·lió acaba sent el que el més fort decideix que és.

El problema de parlar massa de la veritat és que, com més voltes hi dones, més sospites que els anglesos t’estan venent una moto i més creus en les teories pragmàtiques. Segles de tradició filosòfica empirista ha convertit als britànics en els màxims representants de la teoria de la veritat per correspondència, i sempre que poden s’encarreguen de ridiculitzar el nihilisme d’autors continentals com Nietzsche, que va escriure que «no hi ha fets, només interpretacions». Els cavallers de Sa Majestat la reina pronuncien la paraula «facts» amb una flegma metafísica incomparable, convençuts que els seus «facts» són sempre freds i objectius, no com els nostres, desdibuixats per un excés de vi i poesia.

Sir Hugh Orde va dir moltes vegades la paraula «facts», i pràcticament cap «perceptions» ni «interpretations». Va dir que les imatges evidenciaven «que la multitud no era violenta», i que «no hi ha hagut rebel·lió, en l’ús normal de la paraula». Era, ras i curt, el convidat perfecte per retornar-nos als catalans la confiança en la veritat per correspondència. Fins que, dolça ironia, el segon bloc del programa va parlar d’una de les notícies de la setmana: la detenció de Julian Assange. La justícia del Regne Unit, tan britànica com el mateix Orde, ha posat entre reixes a un home que, a un país tan allunyat de la claredat nòrdica com l’Equador, seria justament lliure. Quina admiració podem sentir per un aparell estatal que ha fet el que ha fet amb el fundador de Wikileaks?

Convé recordar que, quan Espriu va escriure el seu vers i parlava de «nord enllà, on la gent és neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç», ho feia amb una ironia i una ambigüitat irreductibles. Massa vegades, el relat independentista es pren les paraules del poeta al peu de la lletra, posant el focus en les fotografies i en el món que, suposadament, ens mira i ens ha de validar. El problema d’entrevistar a massa experts internacionals és solidificar aquest imaginari subsidiari de la perspectiva externa. Perquè la veritat no comença amb el reconeixement dels altres, sinó amb afirmar-te i creure’t a tu mateix. És després d’això, i no abans, que et reconeixen.