FAQS. La filosofia política de Laura Borràs

10.06.2019

El primer cop que vaig cobrir un acte de Laura Borràs, l’aleshores consellera de Cultura es va posar a cantar. Era un esdeveniment solemne, la presentació de La casa dels clàssics, i Borràs havia fet el discurs que la caracteritza: erudició selectiva que afusella els grans noms de la cultura per deixar fora tot allò que puguin tenir d’incòmode i extreure’n un missatge lluminós, inspirador i, per tant, parcial, però altament repiulable com només ho són les coses que ens reconforten. No recordo què va entonar en concret, només que era Shakespeare i en anglès, o sigui que ni tan sols es tractava d’un recurs especialment fàcil ni popular per buscar la complicitat del públic. El que més atreia i alhora incomodava als presents era que cantava massa bé: volum convençut, dicció perfecta, ni una nota desafinada.

Laura Borràs al Preguntes Freqüents

Acostumats a lidiar amb individus que no fan les coses perquè les estimin, els periodistes de política de la sala no sabien com llegir els fets més enllà del cinisme: era un recurs efectista curosament ideat per promoure la marca personal que puntuava doble en l’escala de maquiavel·lisme, o érem davant d’una expressió genuïna d’amor a l’art, l’única forma adequada de transmetre el fons autèntic d’un missatge important? Mai resoldrem l’inescrutable grau d’autenticitat que s’amaga darrere el somriure de la consellera efímera, preservat per a la posteritat en un trilió de selfies que ara mateix deuen omplir una granja de servidors silents al bell mig d’Alaska. Però podem identificar una filosofia política a partir del que l’exconsellera diu i fa. Concretament, lamentar el que no va fer aquesta setmana passada: davant de Felip VI en l’audiència a propòsit de la ronda de contactes per investir Pedro Sànchez, Borràs no va cantar! L’estaca, per exemple, hauria estat efectiva però previsible. God Save the Queen, dels Sex Pistols, hauria estat sensacional.

Borràs va passar pel FAQS de dissabte per explicar el que el protocol permetia sobre el seu encontre amb el rei d’Espanya. En tant que diputada al Congreso de Junts per Catalunya, Borràs està perfeccionat les qualitats d’un animal polític cada vegada més temible i exòtic. La seva especialitat és el zasca-cuqui, o el trolleig de donassa, una subdisciplina de la retòrica que sempre agafa amb la guàrdia abaixada als contrincants. Borràs és una mestra del jujitsu de gènere, capaç de fer servir la força dels prejudicis masclistes en contra dels seus adversaris desprevinguts, dones incloses. Les claus de la maniobra són el somriure radiant, la veu aflautada, i una indumentària cromàticament agosarada, senyals que hem estat educats per dissociar de la ironia i la voluntat de poder. Però Borràs en té i molta, de voluntat de poder, i utilitza aquest personatge de manera conscient per entrar darrere les defenses dels interlocutors com si fos un cavall de Troia i, un cop dins, deixar-ne anar alguna. La del rei? “Em vaig permetre el luxe de fer un paral·lelisme amb l'”Èdip Rei” de Sòfocles, recriminava a Felip de Borbó la manca d’empatia sobre la situació dels presos”.

Cal aplaudir que, d’entre tots els referents de la història de la cultura que es poden escollir per parlar amb un rei, Borràs triés la història d’un altre rei que va matar al seu pare i va cardar amb la seva mare. Evidentment, l’analogia oficial entre Èdip i Felip era molt més innocent que la implícita: abans de saber qui era el culpable de les calamitats que assetgen el reialme, Èdip promet que tot el pes de la justícia caurà sobre el responsable sense saber que és ell mateix. Un cop la veritat és revelada, Èdip no té més remei que castigar-se, i és durant l’execució de la pena que s’adona que la línia entre zel justicier i sadisme venjatiu és més fina del que pensava. La lliçó moral és clara: sense humanitat, no hi ha justícia. Aquesta és la filosofia política i cultural de l’independentisme avui: a la base i per eixamplar la base, empatia.

Els crítics d’aquesta manera de pensar consideren que l’única manera d’aconseguir el reconeixement nacional és començar per l’autoafirmació forta, com ara protegir els vots dins les urnes fins al final, mentre els defensors consideren que l’important són els rèdits que les fotografies de la repressió donaran a llarg termini, transformant capital emocional en capital electoral. La dicotomia no rau tant en el fet d’eixamplar la base, perquè tots dos volen fer-ho a partir de la superioritat moral del seu cas –com, si no?-, sinó entre dues apostes sobre com arribarà el reconeixement final: com una cosa que ens concediran els altres per ematia i comprensió, o com un guany que s’haurà d’obtenir negant-se a moure el cos del lloc propi. La història d’Èdip no es pronuncia al respecte, però ens ensenya que, quan arriba una tragèdia com la que ha arribat a la política catalana, mai és culpa dels altres, dels déus ni del destí: sempre hi ha una profecia que ens havia avisat, sempre ens hem negat a veure que les nostres accions ens estaven encaminant cap a l’abisme i que som còmplices de la nostra desgràcia.

Etiquetes:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

4 Comentaris
  1. No és pas difícil de respondre, la pregunta inicial que fas. També hi era, aquell dia. Des de llavors que quan veig l’ara diputada Borràs, aquell dia encara consellera, una veu potser no tan maliciosa em diu: mira-la, la nostra Pantoja…

  2. Reflexio interessant pero tramposa, sobre l, autenticitat dels polítics (en plural), em quedo en q mai ho sabrem.. tota la resta destila menyspreu i por a una donassa, q fa troilers? Q es erudita i ens fa sentir ignorants,? q fa política diferent, d,un home politic, haguessim dit el mateix? O q es astut, intel.ligent, potser tampoc ho sabrem mai

  3. Finalment el dilema final en lloc d ser excloent perque no inclusiu? Es a dir, des de l, empatia i comprensio (d l, altre) i desde l, autofirmacio i el guany, (nosaltres), aconseguirem la nostra independencia

  4. La Sra. Filologa siempre esta dispuesta a explicar su gran cultura. Le habra explicado a Felipe lo que es como se utiliza el complemento directo? o para epatar els pronoms febles que como a mi también necesitaria una ayuda pedagógica.
    !Nada de discutir como mejorar la constitución y enmendar la plana al tribunal!! cualquier tribunal… Filologos al poder!!