FAQS. La carta de Junqueras, la tragèdia i la farsa

2.07.2018

Un espectre planava sobre el Preguntes Freqüents d’aquest dissabte i sobre tota la política catalana: la carta per a la militància d’Esquerra Republicana que Oriol Junqueras va escriure des de la presó on parlava del fred hivernal d’Estremera, de discursos nacionalistes excloents, i de qui es va carregar a l’esquena tota –tota!- la feina per salvar l’1 d’Octubre. Com una encíclica papal, la descodificació del text no ha estat automàtica i cada facció ha estirat les paraules cap a la seva banda, però a la pràctica tothom ha entès l’essència de la nova doctrina que consagra el retorn al partidisme de tota la vida en general i al tripartidisme 2.0 en particular. L’hermenèutica junquerística és un dels antiespectacles comunicatius més carregosos que hi ha, però el ritme televisiu va ser sacrificat pels editors del programa en un exercici de responsabilitat nacional: si Chakir El Homrani i Pilar Rahola haguessin coincidit en el temps i en l’espai, el plató del FAQS s’hauria d’haver declarat zona catastròfica.

Jaume Roures i Jaume Asens en un moment del ‘Preguntes freqüents’ del dissabte 30 de juny.

El paràgraf anterior començava citant el Manifest Comunista aprofitant una referència del flamant Conseller de treball, afers socials i famílies, que va oferir-nos una valuosa eina conceptual per interpretar això que sentim últimament sobre crear un nou 1 d’octubre i que Quim Torra anomena “momentum”. El Homrani va definir el punt de fuga dels líders independentistes com “en termes marxistes, crear les condicions objectives” que, segons la teoria de la lluita de classes, han de complementar necessàriament a les condicions subjectives per tal de fer possible la revolució. Si tot plegat resulta il·lustratiu és perquè, com tots sabem, passen els anys i les condicions objectives per la implementació del comunisme a la terra resulta que no acaben d’arribar mai i, en canvi, la seva absència ha servit extremadament bé als guardians del credo per justificar l’incompliment de les promeses donades i, al mateix temps, mantenir una inexpugnable superioritat moral. Subjectivament tot bé, gràcies, però és que resulta que les circumstàncies concretes encara no… ningú va dir que seria fàcil! Llàstima que Laura Rosel, que ataca els punts febles de la dialèctica processista amb la mateixa perseverança i possibilitats de reeixir que Sísif, no va aprofitar per contraatacar amb una cita marxista ideal per a la situació present amb la qual convindria empaperar mitja Catalunya: “la història es repeteix dues vegades, primer com a tragèdia, després com a farsa”.

El Homnrani no va ser l’únic conoisseur del marxisme convidat: arran del documental sobre el 20-S produït per Mediapro, Jaume Roures, director i productor de la peça, i Jaume Asens, una de les cares visibles de l’independentisme dins de Barcelona en Comú que observem al documental, van obrir el FAQS per parlar sobre els fets d’aquell dia i especular sobre els motius pels quals els mitjans madrilenys han passat olímpicament d’un producte que els garantiria milions de reproduccions. Roures es va mantenir en la ironia habitual, infinitament més eficaç i atractiva que el victimisme, i Asens va parlar de “cercles comunicatius”, “autarquia mediàtica”, i com “ara, la gent, en comptes de ser d’un partit, és d’un mitjà”. La paradoxa és que, si la teoria d’Asens és certa, criticar la caverna madrilenya durant 20 minuts des de TV3 és un acte fútil a l’hora d’arribar als nous públics que, precisament, no t’escoltaran mai perquè viuen en una realitat paral·lela. A no ser que girem l’anàlisi i ens fixem que l’objectiu de les paraules d’Asens no eren les audiències unionistes, sinó les sobiranistes. Un dels perills d’eixamplar la base és que, un cop eixamplada, pot ser molt difícil determinar si l’eixamplador ha estat en realitat l’eixamplat, o tot el contrari, diguem-ne.