FAQS. Jordi Graupera no és Ada Colau

17.12.2018

Un dels moments més determinants en la carrera d’Ada Colau cap a l’alcaldia de Barcelona va ser quan el seu moviment va decidir fusionar-se amb Iniciativa per Catalunya. El documental Metamorphosis, que no és precisament contrari a la causa, mostra com molts dels activistes van rebre aquest gir com una autèntica traïció, amb les ràbies, plors, i desencantaments corresponents: la nova política deixava de ser tan nova abans de néixer perquè les quotes electorals dels vells partits garantien una exposició mediàtica i una empenta econòmica que valien el seu pes en or. Quatre anys més tard, bona part del que ha passat –sobretot del que no ha passat-, es pot explicar per les dependències creades en aquell gest fundacional. En canvi, renunciant a ser fagocitat pels partits de l’establishment, el moviment Primàries Catalunya, una iniciativa parida per Jordi Graupera i adoptada per l’ANC que pretén crear llistes independentistes obertes per a les eleccions municipals del maig vinent, ha estat previsiblement invisibilitzat pels grans grups mediàtics del país, convertint la seva aparició al Preguntes Freqüents de dissabte passat en una curiosa solució salomònica: la divulgació com déu mana de la cosa conqueria finalment mitja hora del prime time polític català, però arribava justament quan el primer dia de votacions havia finalitzat i el registre telemàtic ja no era possible.

Jordi Graupera al darrer Preguntes Freqüents

Conclusions de la taula amb 4 candidats per Barcelona (Jordi Graupera, Adrià Alsina, Olga Amargant i Gerard Ardanuy) amb què va obrir el programa: les Primàries de Jordi Graupera s’assemblen a tot el que fa Jordi Graupera, és a dir, estan farcides d’idees amb molt calat però ningú sap explicar-les breument amb un eslògan memorable. Vet-ho aquí l’intent més reeixit del més que probable futur candidat a l’alcaldia: “No podem permetre que els partits independentistes facin a l’Ajuntament de Barcelona el que estan fent a la Generalitat”. La gran paradoxa del projecte és que el que va començar com una apel·lació a la unitat per tal d’aprofitar les particularitats de l’aritmètica municipal –a diferència del Parlament, si no hi ha pacte majoritari, la llista més votada en un municipi governa sense necessitat del 50%, tal com va passar en el cas de Colau-, ha acabat convertida en una trituradora de la mateixa unitat electoral. Per defensar-se de la contradicció, els primaristes argumenten que és millor una pluralitat de baix a dalt que una unitat decidida als despatxos, o, en paraules de Graupera, “aquest joc de casino il·legal darrere una porta que és la nostra política”. Aquesta esmena a la totalitat dels partits independentistes va acabar amb una meta-declaració, que és el vici filosòfic per excel·lència: “Només si la veu de Primàries hi és, es diran coses que no diu ningú més i la gent hi podrà dir coses que no diu a cap altre lloc”. Quines coses? Això dependrà de Graupera que, com haureu endevinat pel recompte de cites, va acaparar impúdicament la tertúlia tant com ha acabat arrasant en els vots de la primera volta.

El segon bloc del FAQS ens va oferir dos miralls possibles per a les Primàries. D’una banda, Diana Riba, la que serà número 2 d’Oriol Junqueras a les eleccions europees. Riba és la parella de Raül Romeva i l’entrevista amb la candidata va consistir a demostrar que, malgrat no ser una política professional, està preparada pel càrrec i no ha estat triada per motius estrictament electoralistes. La política flamant va exhibir una normalitat tan impecable com poc habitual, corroborant que la representativitat d’una persona que no ha estat aplanada perl corró d’assessors i partits és infinitament més engrescadora que el cinisme dels grimpadors de carrera. A continuació Benet Salellas, membre de la defensa de Jordi Cuixart i exdiputat de la CUP, va passar pel programa per recordar-nos que el judici de l’1-O serà estrictament polític i que “cal entendre que el judici es juga a la sala però també al carrer”.

Si posem a les Primàries davant de Riba i Salellas, apareixen dues opcions de futur distòpiques: d’una banda, el mainstream del sobiranisme groc que aposta per una tàctica a llarg termini basada en la seducció de la superioritat moral combinada amb cedir en tot el que és cedible, de l’altra, un independentisme que manté línies vermelles però que ha acabat perdent el seu atractiu a còpia d’allargar-se en el temps sense poder influir realment en les decisions importants. Les Primàries representen una crítica frontal a la cultura política dels primers però ni de bon tros han deixat clar per què haurien de triomfar allà on la CUP ha fracassat. En altres paraules, si les Primàries no acaben canviant-ho tot, no canviaran res. Però si la diferència entre el moviment de Graupera i el de Colau és que el primer ha resistit la temptació d’hipotecar-se amb els vells partits com van fer els Comuns, no podem oblidar el que va aconseguir l’actual alcaldessa a canvi d’aquesta cessió: guanyar.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

4 Comentaris
  1. M’ho havia semblat. És calb, du barba, i és un home. I menys demagog q l’alcaldessa actual. Crec q no calia aclarir-ho.

  2. Quanta pupa fa que la intel·ligència es manifesti de manera natural. Potser ens sobta tant perquè estem rodejats de xerraires i venedors de fum?

  3. Grans veritats les expressades a l’article. Si en Graupera no va de bracet i/o sota l’ala d’algun partit no arribarà a tindre cap mena de ressò mediàtic, condició necessària tot i que no suficient per tal de guanyar, i ja és llàstima doncs a banda d’en Maragall és el més intel·ligent i benintencionat de tots. Ai las! només que tinguéssim una unça d’aquest ‘realisme’ dels de la messeta…