FAQS. Jordi Cuixart, Gerard Piqué i els germans Coen

4.03.2019

Quan es parla de les diferències entre les estratègies de defensa dels presos, se solen dividir entre “tècniques” i “polítiques”, gairebé sempre a fi de sembrar o fer visible un cert grau de zitzània. “Tècnica”, com si en comptes de togues, retòrica barroca i sales amb un Sant Cristo retirat a cuitacorrents, els juristes treballessin amb bates blanques, instruments de precisió i es dediquessin a mesurar la posició de neutrins al col·lisionador d’hadrons del CERN. Seria molt més útil parlar de diferents tipus de defenses igualment polítiques per veure com, a la tercera setmana de judici, Jordi Cuixart sí que ha estirat la taxonomia i ha fet el que només podem qualificar de “defensa moral”. El límit tècnic de l’Estat són uns barrots i quan el nostre pres polític declara que, “Després de 500 dies de presó, la meva prioritat no és sortir de presó […] La meva prioritat és la solució del conflicte política i la recuperació de drets i llibertats a Catalunya i el conjunt de l’estat espanyol”, Cuixart s’està situant més enllà del límit. Un dels darrers eslògans d’Òmnium Cultural ha estat “Mai podran empresonar les idees”. Doncs això.

Jordi Cuixart durant el resum setmanal del judici que el FAQS ofereix cada setmana.

Les paraules de Cuixart toquen el moll de l’os del conflicte existencial modern per antonomàsia: la distància impossible d’esborrar que separa la llei de l’ètica. És inquietant que l’analogia literària amb què hem batejat “El Procés” hagi desembocat en el tema kafkià per excel·lència, demostrant com les metàfores acaben sent més reals que la realitat. Quan el president d’Òmnium Cultural –i recordem que ser un soci ras ja fastigueja als fiscals espanyols, o sigui que van mal dades- mira a la cara als jutges i els diu que hi ha vida més enllà de la lletra de la llei, està iniciant un terratrèmol polític. És la mateixa bretxa insalvable que hi ha entre la idea de ciutadania de Felip VI, que fa pocs dies ens renyava: “No és admissible apel·lar a una suposada democràcia per sobre del dret”. La visió del rei, com la dels jutges del Suprem, és la d’un poble adormit que delega la política a les elits interpretadores de textos, mentre Jordi Cuixart vol un món en què la gent es responsabilitza de llegir la lletra petita i decidir per ells mateixos sobre el que és just.

Però el millor Kafka d’avui no el trobem a la literatura. Enganxat com estic a les píndoles serielitzades amb què el Preguntes Freqüents resumeix el judici cada setmana, vaig aplaudir amb les orelles la picada d’ullet, volguda o no, que el programa fa a l’obra kafkiana més memorable que ha parit la televisió: Fargo. Si ja havíem dit que l’estètica dels crèdits que proposa el FAQS evoca True Detective, dissabte passat vaig fixar-me que la frase amb què acaben, “Una sèrie basada de fets reals”, ens remet irremeiablement a Fargo, la creació de Noah Hawley que explora magistralment l’univers fílmic dels germans Coen al llarg de tres temporades. Tant la pel·lícula original –mítica- com tots els episodis de la sèrie, també comencen amb un text sobreimprès que ens assegura que: “La història que veureu està basada en fets reals. A petició dels supervivents, els noms han estat canviats. Per respecte als morts, la resta ha estat explicada exactament com es va produir”.

La gràcia de l’advertiment és que és mentida: tot el que ens expliquen els Coen és pura ficció. Això no té res d’anecdòntic: en Joel i l’Ethan fan servir aquest recurs perquè el seu cinema ens parla de com la vida és en realitat un conjunt d’històries que ens expliquem i, en última instància, la veritat no neix d’un reconeixement objectiu, sinó d’un salt de fe per amor. Com comença la tercera temporada de Fargo? Amb una investigació policial al Berlín oriental d’abans de la caiguda del mur, en què un oficial comunista fabrica una acusació davant dels nassos d’un pobre innocent: “Si vostè tingués raó, voldria dir que l’Estat està equivocat. Això seria un problema”. A la segona meitat del darrer FAQS, l’eurodiputat francès i amic d’Oriol JunquerasJosé Bové, va qualificar el judici als presos polítics de “kafkià” i de “procés construït per jutjar dissidents com a la Unió Soviètica”. Queda clar que, avui, la política s’ha de llegir a partir de Fargo, com si fos una sèrie kafkiana basada en fets (no) reals.

El Preguntes Freqüents va acabar amb l’altre moment políticomediàtic de la setmana: les declaracions de Gerard Piqué després de la victòria al Santiago Bernabéu. Liquidat el debat sobre si el futbol és polític o no, el més interessant de les paraules de Piqué és preguntar-se si se les creu del tot o estava sent políticament correcte. El central del Barça va tirar de manual d’equidistància quan va dir que: “Crec que, si estem en aquesta situació, és perquè ho hem fet tots molt malament, els uns i els altres […] Crec que es pot no estar d’acord però, si escoltem alguna cosa, es pot arribar a trobar un consens, però la gent no escolta”. Paraules que, fins aquí, podrien subscriure Ada Colau, Miquel Iceta o Duran i Lleida. Ara bé, al món real, Piqué va anar a votar l’1 d’octubre, va ser dels pocs jugadors de la plantilla del Barça que es va manifestar en contra de jugar aquell dia i, en les mateixes declaracions que esmentem, va sentenciar, sense embuts, que el judici “No és just”. Es pot arribar a un consens entre els que volen a Cuixart a la presó i els que no? Kakfa sabia que no, els germans Cohen saben que no i Piqué sap perfectament que no. Per bé i per mal, la vida s’assembla més al futbol que als judicis.