FAQS. I si Puigdemont fos Chewbacca?

A l’entrevista que Cristina Puig li va fer al Preguntes Freqüents, Carles Puigdemont va estar estrany en el sentit brechtià del terme. La tensió dramàtica mitinguera havia desaparegut del discurs i del llenguatge no verbal, deixant que ocupés el seu lloc una barreja de serenor, pausa i somriure irònic quasi orientals. Caldrien rius de tinta per glossar el mig somriure de Puigdemont, que amb el transcurs de la història s’ha anat fent tan indesxifrable i alhora tan polisèmic que podem parlar de la Mona Lisa del procés (proveu el fotomuntatge: funciona). Durant la mitja hora en què el president a l’exili va parlar dels seus projectes d’eurodiputat, de la justícia espanyola i del futur de l’independentisme, no vam sentir cap paraula més alta que l’anterior. Fins i tot semblava que hi havia un pla.

Bertolt Brecht va desenvolupar el seu mètode teatral amb finalitats polítiques. Segons l’il·lustre dramaturg, en comptes d’intentar crear una il·lusió de realitat perquè l’audiència es fongui emocionalment amb la història, els actors han de procurar estranyar el públic, és a dir, fer que el normal deixi de ser-ho per tal de generar preguntes incòmodes, que són les úniques preguntes polítiques de debò. Puigdemont és brechtià perquè és un desnormalitzador en sèrie: Per què els catalans no poden autodeterminar-se? És realment imparcial la justícia espanyola? L’Estat està disposat a posar l’interès nacional per damunt de la democràcia? Allà per on ha passat el 130è Molt Honorable, el que funcionava amb pilot automàtic ha descarrilat i, en tornar a la carretera, ja no ha tornat a ser ben bé el mateix.

La ingerència de la Junta Electoral Central en la candidatura europea de l’expresident és l’enèsima prova que l’Estat espanyol se sustenta sobre una normalitat precària i que les preguntes que plantegen l’existència de Carles Puigdemont es poden ignorar, però no es poden respondre fins a les últimes conseqüències sense que peti tot. També estem aprenent que, paradoxalment, l’autodeterminació freda és molt més sexy que la calenta: amb la calma inquietant amb què Puigdemont contestava les preguntes de la presentadora, buidat de tota indignació o moralisme sobreactuats, les contradiccions polítiques del fons de la cosa es feien presents d’una manera infinitament més eficaç que amb altres interpretacions afectades. Brecht hauria aplaudit, si no fos perquè aplaudir segur que deu ser una claudicació al conformisme burgès.

El futur de la política catalana es divideix entre dues opcions: mantenir la ferida oberta o obviar-la durant un temps. Les eleccions del 28A van suposar una victòria incontestable pels partidaris de normalitzar la situació i posar els llums llargs, però a les europees que vindran sembla que la via desnormalitzadora de Puigdemont parteix amb avantatge. Aquesta contradicció s’explica perquè el votant independentista entén perfectament que només hi ha una cosa pitjor que oblidar la ferida de l’1 d’octubre: mantenir-la oberta per fer-la servir com un xantatge emocional, sense un projecte real que busqui tancar-la d’una vegada per totes materialitzant el dret a l’autodeterminació. L’independentisme es revolta contra la idea de normalitzar el PSOE del 155, però es revolta encara més contra l’abús del victimisme. En el Puigdemont de les europees hi torna a haver una promesa d’acció política que parteixi de l’autoafirmació, sense fer concessions a la dominació espanyola, i això, contra tots els tòpics, és una recepta electoral guanyadora.

No podem marxar sense expandir un paral·lelisme cinematogràfic que el mateix FAQS va recollir en el seu hashtag de Twitter: dissabte va ser 4 de maig, el dia internacional d’Star Wars (“May the fourth”, quatre de maig en anglès, sona com “May the force be with you”, el nostre “Que la força t’acompanyi”). La mort recent de Peter Mayhe, l’actor que donava vida al primer Chewbacca, va portar el FAQS a fer una de les picades d’ull hipsters que caracteritzen el programa amb un #FAQSChewbaccaTV3. Al món d’Star Wars, els wookies són una raça sotmesa per les forces imperials, que a les Guerres Clon van viure el seu 1714. La Guerra de les Galàxies és una lluita contra el feixisme del costat fosc de la força i, tal com explica la trilogia original, els rebels humans només poden guanyar gràcies al desig de sobirania de les races peludes, com ara els ewooks o els wookies, sempre disposats a lluitar per la seva autodeterminació i providencials en la victòria dels pobles lliures de la galàxia sobre el centralisme de l’emperador Palpatine i el seu sicari Darth Vader. Quan veia el nom de Chewbacca sobreimprès durant l’entrevista, era inevitable fixar-me en la mata de cabell de Puigdemont i fer volar la imaginació.