FAQS. Espanya contra Catalunya, un manual de realització televisiva

18.02.2019

La retransmissió televisiva del judici ha permès fer visible la relació entre Catalunya i Espanya en la cinematografia d’un sol pla: el tir de càmera que mostra els 7 jutges del Suprem asseguts davant els 12 clatells dels acusats. El poder judicial espanyol esguardant al poder executiu català des d’un contrapicat hieràtic, mirada de dalt cap a baix que reprodueix la història de dominació colonial darrere de tot plegat, la simetria perfecta de la composició, construint un miratge d’equanimitat en la fotografia que ni hi és en el procés ni s’espera en la sentència, el xoc entre el mur horitzontal dels representants de l’estat, impertèrrits i condescendents, i l’ariet vertical dels representants del poble català, empetitits i engabiats al centre del quadre. Catalunya i Espanya en una imatge que ens recorda quin és el lloc de cada nació en una jerarquia visual que és al mateix temps una jerarquia política.

El judici al procés

Aquest pla va aparèixer diverses vegades al Preguntes Freqüents, que explicarà el judici com si fos una sèrie, “malauradament basada en fets reals”. Obligat a anar més enllà de la dissecció informativa del dia a dia, el FAQS ha decidit que resumirà els esdeveniments de la setmana a través d’un filtre que barreja ficció i realitat, mostrant els instants més significatius del litigi al costat d’imatges d’arxiu que connectin el que es diu a la sala amb el que va passar als carrers. La realització d’aquestes peces, amb la paleta de colors distorsionada, un muntatge molt cinematogràfic i abundant música dramàtica, manté una relació complicada amb l’objectivitat periodística: d’una banda, el destil·lat narratiu sembla més real que la realitat; de l’altra, podríem manllevar l’adjectiu de Quim Forn i dir que algú s’ha passat de pel·liculero. És significatiu que aquestes càpsules documentals (el nom de la “sèrie” és Causa 2097) copiïn conscientment els crèdits i la posada en escena de True Detective, una sèrie policial profundament fosca que parla de la tragèdia del pas del temps i la futilitat de l’esforç humà per fer justícia en un món malalt. La vida sempre s’ha entès millor a través de les faules de cada època, i el FAQS l’encerta explicant-nos-la en forma de sèrie.

Però ja se sap com són les sèries modernes, que a vegades comencen pel final i van jugant amb salts temporals que ens permeten noves capes de lectura. Dissabte passat, el FAQS va fer un flashforward i va arrencar, precisament, amb l’episodi que vindrà després del judici i de les eleccions: una taula de negociacions entre Esquerra Republicana i els socialistes, el tràiler televisiu de la qual vam poder veure amb la desconeguda Carolina Telechea, i el tan-conegut-que-ja-vintage José Zaragoza. De seguida es va palesar que el cara a cara hauria pogut acabar com l’equivalent tertulianesc d’enfrontar un juvenil acabat de pujar al primer equip amb el mig centre trencacames més veterà de la Lliga, de manera que Zaragoza va trepitjar el fre durant el debat, evidenciant les poques ganes que tenen uns i altres de fer-se sang. La gran pregunta que cap dels dos va respondre després del teatret: si les urnes els condemnen a entendre’s o a realinear fets i paraules, com justificaran la previsible passada pel clatell de les línies vermelles que avui són irrenunciables? El protagonista de la darrera temporada de True Detective (actualment en emissió a HBO, no us la perdéssiu pas), pateix Alzheimer, que aviat haurem de reconèixer com una virtut política.

La resta de la nit es va contagiar d’un altre vici de les sèries que més ho estan petant a Netflix: la nostàlgia. Impulsats per la presència inicial de Zaragoza, tots els periodistes que van desfilar pel plató van maldar per imposar el marc mental que l’antic Secretari d’Organització del PSC va fer cèlebre el 2008 quan va parir la campanya anti-PP, “Si tu no hi vas, ells tornen”, que va acabar amb José-Luís Rodríguez Zapatero a la Moncloa. Sospir. 10 anys més tard, del trio Acebes, Zaplana i Rajoy hem passat a Ribera, Casado i Abascal, confirmant la doble tesi marxista: la de Karl, que diu que la història es repeteix en forma de farsa, i la de Groucho, que ens garanteix que “partint del no-res, podem assolir les més elevades quotes de misèria”. Sospir profund. Contra aquesta degradació lenta, inexorable i serielitzada del món, Pilar Rahola va tancar la vetllada demanant una “Llista de la repressió”, una forma d’aconseguir la unitat electoral per via del victimisme antipolític que la periodista va qualificar, també en mode retro, d’opció “top model”. Sospir infinit.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Sí que vas sobrat! En un temps on ningú aposta pel que passarà l’endemà davant la incertesa feta llei, haig de reconèixer que no puc amb els arrogants que ja coneixeu el futur. després de tot el periple electoral i amb la sentència en tornem a parlar…