FAQS. Ensinistrar a la població

29.10.2018

Mediàticament sempre recordarem aquesta setmana com els dies en què vam descobrir l’estat major, un mot de sonoritat judeomasònica per referir-se a la cort de prohoms que, sense haver estat escollits democràticament i, per tant, sense el deure de retre comptes davant la ciutadania, van influir i participar en l’estratègia d’organització del referèndum.

La desfilada va començar dilluns en una entrevista a RAC1 en què l’editor Oriol Soler, membre del nucli dur de Carles Puigdemont, va declarar que “si continuàvem, ens matarien” i que el pecat més gran de l’independentisme va ser “no entendre la por que molts no-independentistes van sentir durant aquells dies”; i va culminar aPreguntes Freqüents amb la intervenció de Xavier Vendrell, exlíder d’ERC i home determinant en els fets d’octubre. Vendrell va explicar a Laura Rosel per què l’independentisme està més a prop del seu objectiu que mai a partir de símils alpins plens d’escalades, camps base i atacs al cim. Com que els membres d’aquest comitè invisible han sortit a la llum en l’aniversari de la declaració d’independència fallida sense aportar res de nou sobre el “què” ni el “com”, només ens queda suposar que la seva utilitat comunicativa té a veure amb el “qui”: descarregar a líders i partits de la responsabilitat del fracàs afegint noves cares al denominador d’estrategs i savis a l’ombra. La jugada mestrívola com a filosofia política.

Tot plegat confirma que la veritable kryptonita electoral del postprocés a Catalunya no és la poca traça, sinó la llufa de traïdor. El 27S i tot el que ha vingut després només s’explica com el resultat d’un joc de la bomba en què els dos grans partits catalans s’han d’anar passant entre ells el cost d’haver dit que estaven fent i farien coses que ni estaven fent ni farien, fins que, quan arriben unes eleccions, qui no té la bomba a les mans i aconsegueix col·locar-la en les de l’altre, guanya. Aquesta és una tasca perillosa i propensa a l’efecte bumerang perquè, com han corroborat un any d’entrevistes, articles i reportatges, pràcticament hi ha tantes bombes com mans involucrades. Però l’abominable repressió de l’Estat ha postergat la detonació de responsabilitats fins al punt que potser no s’acaba produint mai gràcies al que Pilar Rahola va anomenar “una implosió”, en referència al poder catalitzador de les més que probables condemnes dels presos.

Per arribar fins aquest moment redemptor que expiarà culpes i unirà a l’independentisme en una acció col·lectiva capaç de fer efectiu el dret de l’autodeterminació en millors condicions que després de l’U d’Octubre, l’estat major ha consensuat un diagnòstic dels errors i proposa un pla. Comencem pel problema: Oriol Soler, que paradoxalment es va encarregar de tasques comunicatives, va assenyalar l’eslògan de ‘La revolució dels somriures’ com l’arrel de tots els mals. La idea és que els polítics independentistes no havien preparat al poble català per combatre cap tipus de violència i, per tant, no tenien dret a exigir la resistència si començaven a caure porres en comptes d’abraçades fraternals. També aquesta setmana, en el mateix sentit, l’exconseller a l’exili Toni Comín va dir que “no es va entrenar a la població”. Amb la bena fora dels ulls, dòcilment disposats a ignorar qui la va intentar col·locar en primer lloc, les masses sobiranistes agraïm aquest exercici de responsabilitat i realisme i ens preparem per escoltar. Digueu-nos, si us plau, com ens entrenem per la revolució sense somriures?

La resposta va arribar al plató del FAQS per boca de Xavier Vendrell, l’altre cap de cartell de l’estat major revelat durant la setmana. Constatats els límits de la via riallera cap a la independència i instant als octogenaris a prendre-s’ho amb calma, l’exconseller de governació de Pasqual Maragall va parlar de “fer la mobilització més gran de la història i mirar cap a Europa” i de “posar pressió a nivell internacional i aconseguir l’ajuda de ciutadans anglesos, francesos, alemanys… “. A Twitter, Oriol Junqueras i Carles Puigdemont –també Mireia Boya-, el van aplaudir, recordant aquella sensació tan pre-octubre-de-2017 de tenir-ho tot perfectament pensat i planejat. Ràpidament, Laura Rosel va recordar la manifestació massiva de l’independentisme a Brussel·les el 2017, insinuant que els resultats d’aquella mobilització havien estat més aviat limitats, al·lusió davant la qual Vendrell va respondre que “potser no n’hi ha prou amb un dia”. Realment, qui no se sent preparat, és perquè no vol.