FAQS. El somriure incòmode de Laura Rosel

26.11.2018

El fonamentalisme religiós es va colar al darrer Preguntes Freqüents per sabotejar una Laura Rosel que va exhibir els límits del somriure de circumstàncies com a recurs per treure suc a una entrevista complicada. D’una banda, el programa estava dissenyat per desmuntar el discurs de la nova extrema dreta amb la promesa d’una conversa polèmica amb Benjamin Harnwell, mà dreta europea de l’ideòleg feixista Steve Bannon que pretén exportar al vell continent la mateixa guerra cultural que ha dut Donald Trump a la presidència dels Estats Units. Una cosa és que Harwell els acabés torejant amb èxit, com va passar, però el que no és tan fàcil de justificar és el trolleig impune que els va clavar un altre tipus de fanatisme: la fe del convers d’Alfons López Tena, antic vocal del Consell General del Poder Judicial i líder de Solidaritat Catalana per la Independència que va aconseguir quadrar el cercle del ressentiment, passant de ser el pare de l’eslògan “Espanya ens roba” de fa uns anys a “Els polítics independentistes tindran un judici just” que va deixar anar dissabte passat.

López Tena encara deu riure. Emparellant-lo amb Montserrat Comas, també antiga vocal del CGPJ, la gent del FAQS pretenia generar una discussió sobre la independència dels jutges entre dos il·lustres jubilats amb la vaga esperança que la seva condició d’ex els faria remoure algun drap brut. Contrariant aquestes expectatives, del tot incomprensibles per qui conegui la trajectòria dels implicats, el resultat va ser una elevació del corporativisme a pel·lícula pornogràfica amb un ventall completíssim: sexe oral, “Manuel Marchena és un jurista excel·lent i un home independent”, masturbació, “Tot en el sistema està pensat per preservar la independència dels jutges”, pluja daurada, “La rectificació del Tribunal Suprem sobre l’impost de les hipoteques és perfectament normal” i el ja citat clímax coprofàgic en el qual López Tena va qualificar la situació dels presos catalans de justa.

Convidar al minut d’or del circ mediàtic català a dos juristes disposats a blanquejar el sistema judicial espanyol sense cap matís apreciable respecte de les postures de PSOE i PP és una decisió curiosa. Però si el format de conversa creuada degenera en una successió d’autofel·lacions, banalitats i exculpacions, Laura Rosel ha d’estar preparada per fer virar el rumb de la nit amb una bateria de contraarguments, declaracions compromeses i repreguntes. La presentadora del FAQS es defineix per un estil afable que deixa parlar als tertulians, la virtut del qual és estalviar-nos els excessos narcisistes que veiem en propostes gratuïtament combatives com la d’Ana Pastor. Però el darrer programa va mostrar les limitacions preocupants d’aquesta manera de fer: si un periodista no s’encarrega de rebatre als interlocutors cínics amb un fil argumental que faci explícites les contradiccions de fons, l’espectador no té més remei que refugiar-se en el seu prejudici inicial i les entrevistes s’acaben convertint en un diàleg de sords en el millor dels casos o, en el pitjor, en una oportunitat d’or per persuadir als desencantats que no hi ha distinció entre els uns i els altres.

El sempre necessari Antón Losada, que tant de bo repeteixi aviat, va definir perfectament aquest problema amb la seva anàlisi del moment estrella de la nit, el cara a cara entre Rosel i l’esmentat Harnwell que se’ns havia venut com un espectacle que faria enrojolar el trumpisme i va acabar sent un diàleg insubstancial en què el pensador ultracatòlic va aconseguir difondre missatges de llop amb pell d’ovella. “L’amenaça no són ells, sinó la nostra incapacitat per generar un relat alternatiu”, va explicar Losada. Doncs, efectivament, la sensació de manca d’adversari dialèctic que va deixar l’intercanvi entre Rosel i Harwell és idèntica a la que vam tenir davant l’espectacle gremial de Comas i López Tena: menystinguts pels periodistes, els defensors de l’indefensable se n’acaben sortint. I és que, massa sovint, quan aquests personatges deixen anar una barbaritat, Rosel recorre a un somriure pretesament escandalitzat que busca la complicitat del públic, però mai acaba d’exposar amb claredat què és el que falla en el discurs de l’entrevistat. Aneu a YouTube a veure a Stephen Sackur a la BBC o recupereu l’enyorat La nit al dia de Mònica Terribas i entendreu el que vull dir: per entrevistar segons qui no n’hi ha prou amb fer preguntes, a vegades també cal desenvolupar contextos i arguments en qüestió de segons.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

7 Comentaris
  1. Tens raó, Joan, en el que dius. Però hi posaria dos matisos: primer, el caràcter del periodista (no és el mateix Terribas que Sanchis que Cuní que Bassas…, per parlar dels catalans), l’estil elocutiu, que també té un paper en la jugada; i, segon, l’autoritat que s’ha guanyat, que no sempre és la mateixa i no pas pels mèrits —que la Laura els té— sinó per la trajectòria més o menys llarga. Fixa’t que la Laura té molt camí per davant i estic segur que, de mica en mica, es veurà ella mateixa més autoritzada a picar la cresta als entrevistats més sovint. El teu article la pot haver encoratjat a fer-ho. Ja s’ho mereix.

    • Sí !!.
      I aprofito per agrair-li a vostè que digui “de mica en mica”, que, juntament amb els altres deformats “poc a poc” i “hores d’ara” ens estan fent l’oïda impossible, a totes les ràdios, televisions i converses.
      Desastre de país mal educat !

  2. Totalment d’acord. A més sembla que FAQS està donant massa peixet a la al feixisme, a la dreta i a l’unionisme en general. La Rosel posa més pegues i poreguntes incomodes al president Torra que als ultradretans. No fa falta estar gaire al dia per veure que no hi hauria debat entre els dos jutges, o no sap que Lopez Tena ha participat en actes de SCC ?
    Hi ha una deriva del FAQS preocupant (col·laboradors de la Vanguardia….). Ja van començar per fer callar al públic quan espontàniament s’expressava a favor o en contra algú, ara ja no queden ni llaços grocs.

    • I encara pitjor, fer-lo aplaudir.
      Cal que obrim finestres.
      Som un poble esperançat, que viu moments d’una duresa inaudita. Els amants de l’espectacle en són els amos.
      I el President va nu.

  3. A casa ens posavem les mans al cap sentint en López Tena dir les obscenitats que va dir. Sí, va mancar contraargumentació per part de Rosel. Està bé aquest estil de deixar dir… que se suposa (se suposa) que el que diu barbaritats o mentides o bagenades ja es tretata ell solet.
    Pero no, no sempre queda en evidència. Per això està, se suposa, el conductor o entrevistador del programa.
    Sort de l’ Antón Losada, que al menys va assenyalar la barbaritat de la patxorra amb que el Tena va parlar. Quina vergonya de senyor, en Tena, que fa judici de valor i qualifica el Marchena és un tal excel·lent i un qual independent. La seva opinió que se la guardi. Volem exposició de fets, arguments. No opinions de si el fulano li cau millor o pitjor.

    • Estimant la professionalitat de Rosel, i d’acord amb el seu bon fer i amb el seu futur encara millorable, em da l’efecte que cal reduir el programa a no més de dues hores.
      Això permetria selecció i canvis en profunditat, d’entrada.

  4. Esplèndida anàlisi. Realment, un FAQS, en quests aspectes, per oblidar.
    La llargària del progrma li va traient el punch del que fruïa i frueix encara en moments concrets.
    Insuportable, com sempre, la veneració, incomprensible per mi, de Rosel vs Rahola.