FAQS. Aprendre a perdre amb Pep Guardiola

11.06.2018

Davant d’un micròfon, els esportistes dominen l’art de no sortir-se dels consensos més amplis de la societat tant com pateixen a l’hora d’argumentar-los. Pep Guardiola és una rara avis perquè sap fer les dues coses: el millor entrenador de la història del Barça no només és capaç de detectar la centralitat política de Catalunya i expressar-la en píndoles mediàticament contundents, sinó que sempre va una passa més enllà i, tal com va advertir un escandalitzat Zlatan Ibrahimovic, filosofa.

Laura Rosel entrevistant a Pep Guardiola a ‘Preguntes freqüents’.

La majoria de raonaments que Guardiola va desplegar al Preguntes freqüents de dissabte passat ja són coneguts però tenen la virtut d’aprofitar el punt de vista d’un no-polític per recordar-nos el moll de l’os de cada qüestió: “Els estats només són eines perquè la gent pugui decidir com s’organitza”, “puc estar en desacord amb les lletres d’un raper però estaré més en desacord amb què vagi a la presó per cantar-les” o “hi ha gent amenaçada amb 30 anys de presó per pujar sobre un cotxe en una manifestació improvisada”. Però després d’haver estat multat per dur el llaç groc a les portades dels diaris de mig món setmana rere setmana, Guardiola va demostrar que ha desenvolupat un pensament original sobre aquest tema: “el símbol groc és transversal, no és polític, no va contra ningú, igual que el símbol blanc és per la pau i el negre pels morts”. Vet aquí un cas en què la bonhomia guardiolista verbalitza el desideràtum social més estès del país: pensar que encara queda alguna cosa que no sigui política, un últim bastió de neutralitat ideològica on l’empatia, el sentit comú i la racionalitat garanteixin uns mínims democràticament saludables. N’hi ha prou amb 1 minut escoltant qualsevol dels portaveus del “no hi ha presos polítics, sinó polítics presos” que cada setmana desfilen pel FAQS, per veure que l’abisme segueix allà, retornant-nos la mirada.

Per a José Zaragoza, veterà militant del PSC que va sortir a la palestra del FAQS a defensar les excel·lències del flamant executiu de Pedro Sánchez, també hi ha una qüestió que hauria de ser prou transversal per quedar fora del debat polític: la unitat d’Espanya. Incapaç de pronunciar la paraula “referèndum”, Zaragoza va preferir referir-se a la qüestió sobre el dret a l’autodeterminació de Catalunya com “el conflicte que no té solució” i va deixar claríssima l’estratègia del PSOE al respecte. Votar? No, “fer reformes que canviïn la percepció dels ciutadans sobre el conflicte” o, en altres paraules, esperar que els sobiranistes es cansin de demanar urnes a còpia de bipartidisme inexpugnable. L’ideòleg del “si tu no hi vas, ells tornen”, va demostrar que no hi ha cap cara a cara polític del qual no se’n pugui sortir airós amb un bon domini de l’“i tu més”, l’equivalent en retòrica del que Sergio Busquets fa al camp de futbol, i, durant el debat amb Joan Mena (En Comú Podem), va quedar clar que l’únic consens que uneix a uns i altres és el bé absolut que suposa la majoria de dones al consell de ministres. La manca de concreció en les propostes per a Catalunya, que Zaragoza redirigia amb acritud a qualsevol altre tema en què se sentís més còmode, denota que els socialistes estarien assajant un rajoyisme sense Rajoy, en què l’estratègia consistirà a deixar que el problema es podreixi per pur avorriment, una aposta molt més efectiva quan s’acompanya de cares noves, simpàtiques i progressistes. Si ens oblidem de Josep Borell, esclar.

Pep Guardiola al ‘Preguntes freqüents’.

Si el consens entre els sobiranistes és que les coses se solucionen votant, i el consens entre els unionistes és que no, aquesta setmana hem vist un consens molt més artificial en l’ecosistema mediàtic català, suscitat pels vídeos d’Oriol Junqueras, Raül Romeva i Joaquim Forn a la presó d’Estremera. Oblidant que un excés de justificació preventiva acostuma a delatar que no et creus els arguments propis -com un nen que es porta més bé del compte quan n’ha fet una de grossa i encara no l’han descobert-, les patums del diari Ara han sortit en tromba a defensar l’interès públic de les gravacions que el mitjà va difondre en primícia: publicar era necessari. Per fer passar el mal cos després de contemplar els presos, hem pogut anar llegint articles de Toni Soler, Mònica Planas o Esther Vera, dissenyats per, després del visionat, fer un copet a l’esquena reconfortant al lector que pogués haver ensumat sensacionalisme. Fent valer la doble condició de cap de política de l’Ara i col·laborador del FAQS, Maiol Roger va aprofitar la finestra de TV3 per seguir amb la campanya autoexculpatòria deixant clar que “les imatges serveixen per fer visible la causa dels presos” i que el diari no havia pagat res per difondre-les. L’Ara és el diari més metamediàtic del país, i aconsegueix milers de clics gràcies als nombrosos articles que dedica a criticar els altres mitjans. Per pura lògica interna d’aquesta pràctica, la capçalera s’ha acabat convertint en la meca de la superioritat moral periodística que, com va passar amb els atemptats del 17 d’agost, sovint s’excedeix repartint carnets de deontologia a la resta de mitjans. Conscients que, publicant els vídeos d’Estremera dinamitaven la seva autodeclarada pulcritud amb tones de pòlvora groga, l’exagerada operació de blanquejament ha aconseguit el contrari del que pretenia i ha posat el focus en la incoherència, multiplicant la sensació de passar-se pel clatell el llistó que ells mateixos s’havien imposat. Podrien haver escoltat a Guardiola reivindicant com l’esport t’hauria d’ensenyar a saber perdre i, quan t’equivoques, ser capaç d’encaixar el cop sense donar les culpes a l’àrbitre.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Ostres, jo no m’ havia adonat que l’ Ara aconsegueixi tants clicks criticant els altres. En serio? I, de debó és tan dolent o tant deontològicament reprobable que s’ hagi publicat el video? A mi em sembla gens groc.
    O li tens molta mania al diari Ara o no entenc que pensis que s’estan exculpant amb articles posteriors.
    Hi ha la possibilitat de què creguin en el que han fet i no se sentin culpables.
    Jo no m’ en sentiria.