FAQS. El foc i la carn de cabrit

1.07.2019

Irònicament, les catàstrofes naturals fan present la nostra dimensió social i política. L’incendi de la Ribera d’Ebre fa visible l’Estat, la connexió entre els nostres impostos, l’exèrcit de funcionaris que manté el leviatan en funcionament, i el retiment de comptes dels representats electes que gestionen el monstre silenciós. Quan això passa, dues forces antagonitzen en el teatre mediàtic: l’interès de la burocràcia per justificar-se a ella mateixa i solidificar el monopoli de la normalitat en forma de consellers d’interior solemnes, i la sospita dels governats que una altra forma de fer és possible en forma de tertulians que estiren el seu rang infinit d’experteses encara més que de costum. Durant uns dies, als mitjans de comunicació ens preguntem com estem fent les coses i el que abans semblava una fatalitat retorna a l’esfera de la responsabilitat. La gràcia de la modernitat és posar l’home al centre de les coses, fins i tot del foc.

Cristina Puig en connexió amb Marc Castellnou, a Vinebre.

Però amb la responsabilitat arriba l’angoixa. Quan Crisitina Puig va preguntar-li a Marc Castellnou, expert en incendis i cap del Grups d’Actuacions Forestals (GRAF), què podíem fer els ciutadans per ajudar, l’analista de renom internacional va respondre, sense treure les mans de darrere l’esquena: “Quan és l’últim cop que vas menjar carn de cabrit de proximitat?”. Destil·lar el coneixement de la teva àrea en una interpel·lació provocativa, concreta i repiulable que pugui sacsejar qualsevol és un talent de primer ordre en el segle XXI. El missatge de Catellnou és claríssim: la degradació del paisatge forestal no és necessària, sinó fruit d’una determinada manera de viure i, especialment, de consumir. L’objectiu és activar el sentiment de culpa col·lectiu per moure a l’acció en un fet tan quotidià com comprar carn. Volem un territori que no cremi? Demostrem-ho cada vegada que passem per caixa.

El problema d’aquest envit és que té un fons de veritat innegable però posa el focus en la part equivocada. Com passa amb el canvi climàtic o les crisis financeres, la transferència de responsabilitat dels aparells estatals als individus il·lumina unes relacions causals però n’enfosqueixen unes altres. En un món en què la complexitat de les interdependències fa impossible que el ciutadà conegui els efectes últims de les seves accions, la frustració que produeix sentir-se la papallona que bat les ales al Condis de l’Eixample i provoca un incendi a La Torre de l’Espanyol és tramposa. Per què hi ha carn de vedella importada a meitat de preu que el cabrit de proximitat? Perquè els reguladors renuncien a fer la seva única feina i la deleguen en els ciutadans. Poder decidir entre una forma de consum sana i una d’autodestructiva no hauria de ser una opció a les nostres mans sinó un problema que els experts pagats amb diner públic estudiessin i solucionessin per nosaltres. Jo no vull haver de fer una tesi doctoral sobre les conseqüències de comprar un suc de tomàquet a un euro o a tres i, sobretot, no vull que el meu veí del 5è hagi de fer-la. Simplement, vull que els sucs de tomàquet que arriben a la lleixa no despoblin el territori i ens facin vulnerables als incendis. Si us plau? Gràcies.

La idea que hem de ser consumidors kantians és filla d’una filosofia política nascuda abans de la capacitat tecnològica de la humanitat per immolar-se. Però si ens organitzem col·lectivament és perquè ja no som capaços de ser ciutadans totals. El problema del consumisme desbocat que està destruint el planeta no és d’estil de vida, sinó de cultura política. En altres paraules, no es tracta que el ciutadà asfixiat pel dia a dia hagi de comprar diferent: també cal, sobretot, votar diferent. El neoliberalisme i els polítics que xuclen de la seva mamella creen la il·lusió del lliure mercat per culpar als ciutadans de les seves tries i amagar la seva poca vergonya. I tenen raó: la culpa és dels ciutadans, però no pas per no menjar carn de cabrit de proximitat, sinó per no exigir uns mínims als nostres polítics o, directament, fer-los fora.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

4 Comentaris
  1. Com n’és de fàcil escriure…
    Al mateix article on es caricaturitza un suposat “exèrcit de funcionaris que manté el leviatan en moviment”, es reclama “experts pagats en diner públic que estudiessin i solucionessin per nosaltres” els problemes fruit de la suma de responsabilitats col·lectives; es ridiculitza -amb raó- “el rang infinit d’experteses que estiren els tertulians”, alhora que es dona la gran Solució al problema dels focs -ho fa el filòsof i redactor coodinador de la secció “Pantalles” del Núvol, a qui no li conec (potser és cosa meva) cap treball de reflexió o anàlisi de temàtiques territorials o ambientals lligades al foc…
    Espolsar-se la responsabilitat inmensa que tenim com a consumidors, apel·lant a la no arribada de l’arcàdia feliç i organitzada a la que ens duria un escenari “no neoliberal”, en el que tot allò que arribés als prestatges de l’hiper estaria homologat com a “Bo” pel Papa Estat és fer-li el joc, precisament, al consumisme irresponsable desenfrenat que alimenta -aquest sí-, el monstre neoliberal. És fer-nos un flac favor a tots plegats. Una veritable pena.

  2. Només puntualitzar que en el cas dels topònims catalans que porten article, aquest article va amb minúscula, és a dir: la Torre de l’Espanyol, l’Hospitalet de Llobregat, la Pobla de Claramunt, etc.

    Naturalment l’article es posa amb majuscula si és inici de línia, després de punt, etc.

  3. No em sembla mala reflexió la que fa l’articulista, però la meva interpretació del que va passar a la pantalla (perquè de pantalles és del que parlem, oi?) no és que Castellnou donés la culpa a Puig per no menjar cabrit, sinó que va utilitzar aquesta afilada pregunta per fer-nos entendre precisament la relació entre coses que normalment no relacionaríem. El lliure mercat no és culpable de res, al capdavall tothom sap que requereix regulacions (moltes o poques), i qui les ha de fer són els polítics. En efecte, aquí sí que hi hem d’intervenir els ciutadans.
    P.S. Que facin Castellnou conseller!