FAQS. El feixisme no ha mort, s’ha convertit en bullshit

16.07.2018

A la Unió Soviètica es feia sovint la broma “El futur és cert, és el passat el que és impredictible”. L’ocurrència reflectia l’estat d’ànim de la població, conscient que poc importava allò que haguessin fet “realment” si l’acusació d’un veí ressentit feia el seu camí a través dels despatxos del KGB: la llei s’encarregaria de crear uns nous fets que encaixessin amb el veredicte desitjat. Però això era possible a la URSS perquè només hi havia una llei. La sentència del tribunal d’ Schleswig-Holstein declarant que no va haver-hi violència i, per tant, no van existir ni la rebel·lió ni la sedició, ha fet realitat el pitjor malson epistemològic de l’estat espanyol, reintroduint la idea prekafkiana segons la qual la veritat encara importa i depèn del que hi ha “allà fora”, i no dins del text que signen Pablo Llarena i companyia.

Al Preguntes Freqüents de dissabte passat, l’advocat Andreu Van den Eynde va especular amb optimisme sobre els efectes de la decisió alemanya: “Només donaran la llibertat quan tinguin un incentiu perquè els hostatges són útils mentre els conserves. Ara, per primer cop, tenen un interès per alliberar-los: no acabar de destruir el prestigi del sistema espanyol”. Malgrat que els advocats televisius ens tenen acostumats a exhibir un exagerat grau de confiança en els seus clients dissenyat per estirar les possibilitats d’èxit, els juristes del procés sempre han anat acompanyats d’un plus de frustració que no es pot explicar en termes de simple estratègia. Es tracta d’una indignació sincera que traspua quan la partida es juga més enllà dels tecnicismes legals i s’arriba a potinejar amb la distinció entre veritat i mentida, entre justícia i arbitrarietat. És per això que, més que advocats, Van den Eynde, Cuevillas i Boye sempre han semblat matemàtics assenyalant desesperadament una pissarra on es llegeix que dos i dos fan quatre, repetint un argument tant obvi com impossible de circumval·lar: “La rebel·lió no ha existit mai”.

Si tornem al refrany soviètic sobre la impredictibilitat del passat, veurem que també s’aplica a la pràctica estalinista de reescriure la història. Jaime Alonso, portaveu de la Fundación Nacional Francisco Franco, ha consagrat la seva vida a fer exactament això, i veure’l entrevistat durant vint agònics minuts al FAQS va ser esfereïdor. I és que, si Laura Rosel convida criptofeixistes al plató pràcticament cada setmana, la novetat de veure-la dialogant amb un feixista declarat és que podem constatar que la diferència no és de tipus, sinó de grau. La mentida és fàcil de combatre quan s’acompanya de violència, però fa molta més por quan es teixeix a través d’un discurs calmat i mal·leable, que té una resposta pseudoracional per a qualsevol pregunta i que pot amollar les contradiccions sense fer estirabots. Com Hannah Arendt al judici d’Eichmann, el que més ens va xocar als espectadors és la banalitat del mal, el fet que un defensor de la mort tingui el posat de iaio entranyable que va a recollir els nets a l’escola. Com podia parlar Laura Rosel amb un senyor per a qui les desenes de milers de morts “estaven justificats pels seus crims gravíssims” o que defensava que “el català mai ha estat perseguit”? Doncs amb un somriure forçat i intentant subratllar les contradiccions però condemnada a permetre que Alonso deixés caure les seves mentides davant la càmera. Un cop més, el debat gira sobre si es pot donar veu a tothom, i el programa va decidir fer-ho perquè “són notícia, i cal escoltar-los”. I què en traiem els espectadors? Un retrat valuós sobre la forma líquida del feixisme avui i la necessitat d’educar-nos en maneres més eficaces, i no necessàriament noves, per combatre’l.

Tot plegat ens porta cap als perills d’una parent de la mentida, allò que els anglesos en diuen bullshit i que el filòsof Harry Frankfurt va definir com “un discurs destinat a persuadir sense tenir en compte la veritat. Mentre el mentider es preocupa per la veritat i intenta ocultar-la, al bullshitter no li importa si el que diu és veritable o fals, només si el seu oient queda convençut”. Doncs bé, els detectors de bullshit haurien d’haver-se disparat durant la secció setmanal de Pilar Rahola, en el moment que va dedicar a fer bullir l’olla de cara a la presentació d’un moviment que encapçalaran figures com Carles Puigdemont, Quim Torra i Jordi Sànchez. Si la diagnosi és que cal “superar els partits”, perquè van tenir un elevadíssim grau de responsabilitat en la xarlotada degut a un còctel d’enganys i incompetències, com pot ser que la proposta per superar això sigui un moviment dirigit pels mateixos que els lideraven? Si deixem que ens reescriguin el passat, el futur està, efectivament, assegurat.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. No vaig poder veure el darrer FAQS, però subscric el qu diu Burdeus, i em repugna que personatges sinistres, causants o descendents de la pitjor barbàrie al nostre país al segle passat, i justament perquè no hem pogut fer net, campin per la nostra tele pública. Insuportable ressò gratuït.
    Em repeteixo perquè ja ho vaig afirmar un altre dia.
    També en el malestar pel paper que hi juga Pilar Rahola. A qui beneficia ?. Quin model de televisió ?.

  2. En plena visió del FAQS d’avui: sisplau, que se’n vagin de vacances, que això dura massa, cada intervinent fix al plató és esclau dels seu paperet de tantes setmanes i, a damunt, el primer convidat d’avui és un senyor pèssimament triat i pitjor entrevistat.
    Sisplau, que és massa seriosa, la situació.