FAQs. El debat del rei ja no és el que era

22.04.2018

El Preguntes freqüents de dissabte passat jugava amb diferents versions del Bohemian Rhapsody de Queen, per musicar els interludis d’un programa dedicat al rei d’Espanya. Molt més trapella que el joc entre els Queen i el nostre King que explicaria la tria, és un passatge de la lletra seleccionada que, coincidències sospitoses, mai va ser reproduït durant el programa tot i ser un dels més icònics de la cançó: el tros en què la veu cantant confessa a la seva mama que “I just killed a man” clavant-li un tret. És una manera de referenciar la facilitat de gallet del Borbó emèrit més subtil que la de Valtonyc o Pablo Hasél i, a sobre, amb més números per esquivar la presó. O potser són imaginacions meves.

Laura Rosel, presentadora de FAQs

Hermenèutica de la banda sonora al marge, el FAQS no va ser precisament simpàtic amb Joan Carles II i Felip VI, i l’encert de la nit va ser no convertir la vetllada en una controvèrsia Rei.sí / Rei.no, sinó en una pluja d’evidències sobre els borbons tan incontestables com poc afavoridores. Si defensar la cosa monàrquica ja és força marcià, fer-ho a la televisió catalana després dels discursos de la institució arran dels fets d’octubre seria esperpèntic, així que cal aplaudir que es donin certs debats per superats. Comparat amb altres FAQS on la confrontació dialèctica dinamitza el plató, els dos tertulians que reivindicaven la monarquia i la venda d’armes van ser simples homes de palla, l’un amb tan poca cintura televisiva com per etzibar que “matar a veces está justificado” sense retòrica ni qualificatius complementaris; i l’altre amb posat i arguments de bar mesetari absolutament estèrils per a audiències catalanes. En aquests casos, el test Maiol Roger no falla: quan la repassada humorística del periodista resulta tan acarnissada amb algú que deixa de fer gràcia, és senyal que caldria multiplicar els esforços de producció per trobar millors oradors per a les postures antipàtiques.

Però el programa s’hauria justificat només amb la presència de Javier Martínez, pare del Xavi, una de les víctimes mortals dels atemptats de la Rambla de Barcelona. Hi ha una manera constructiva de mostrar el dolor individual per fer que el col·lectiu prengui consciència i s’esforci a millorar, i això és el que vam veure. La tragèdia que va viure Martínez és tan unívoca que va obligar a tothom a contenir la politiqueria, fins al punt que la conversa va servir per conèixer les disfuncionalitats del protocol d’ajuda a les víctimes  i criticar-lo amb una voluntat sorprenentment constructiva. Però, sobretot, la història de Martínez permetia fer concret un dol que fins ara havia estat abstracte i ignorat. Feia molt temps que els fets de la Rambla reclamaven una història palpable sense la qual la memòria i l’acció política són impossibles, i gràcies al FAQS aquesta anomalia es va començar a reparar.

Amb una quota de pantalla que tritura la competència –espatarrant 18% de mitjana-, el Preguntes freqüents s’ha convertit en una de les eines de formació d’opinió pública més potents de Catalunya. Als partidaris d’estendre el 155 fins al Club Super 3 no els ve d’aquí, perquè sempre han volgut tancar la corporació a còpia de postveritat, capaços de negar els números tossuts que demostren la pluralitat estratosfèricament superior dels mitjans catalans. Per a ells, el contingut real de TV3, que no han vist ni de resquitllada, és absolutament irrellevant enfront de la convicció colonialista que demana una televisió catalana cautiva y desarmada.

Però el programa dirigit per Laura Rosel i Tian Riba també excita a desemparats com ara Sergi Pàgimes, Víctor Amela o Xavier Sardà que ni tan sols tenen una etiqueta amb la qual sentir-se còmodes políticament. Aquestes veus que admiro i respecto troben sovint en el Preguntes freqüents una condensació freudiana dels seus malsons sobre divisions irreconciliables i trinxeres immòbils, que procedeixen a criticar amb un zel desproporcionat. Val la pena escoltar-los: FAQS té un biaix sobiranista i, com demostra l’edició d’aquest dissabte, a vegades les postures alternatives no hi són representades amb prou nivell. Però el més interessant del descontentament amb el programa que exhibeixen personatges tan veterans i esmolats televisivament com els que esmento, és la prova que el centre polític que ells representaven, tant a la petita pantalla com en el país, s’ha mogut i ja no té por a articular-se. Una de les característiques del nou centre és que el debat sobre si la figura del rei està justificada ja no té cap sentit: simplement es tracta de documentar la magnitud del despropòsit. Si les infamades trinxeres són això, permeteu-me que corri a agafar pic, pala i una mica de filferro de punxes.