FAQS. “Deien que tenien por dels morts, però potser tenien por dels vius”

8.10.2018

Sabíem que la història es repeteix, primer com a tragèdia, després com a farsa. Però no sabíem què passa quan la seqüència “promesa buida, presa de pèl, xantatge emocional i tornem a començar” es converteix en un bucle impúdic en què cada setmana assistim a un etern retorn de la mateixa aixecada de camisa.

Ernest Maragall al darrer FAQS

El pas d’Ernest Maragall pel darrer Preguntes Freqüents certifica que no hi ha prou litres de sang blava política per resistir l’erosió d’aquest post-processime kafkià. Com de malament deuen estar les coses perquè el flamant pre-guanyador de les segones primàries d’ERC en la cursa per l’alcaldia de Barcelona hagi d’assistir a la trituradora reputacional que suposa defensar l’acció del govern de la Generalitat? Si el prime time televisiu serveix per fer lluir candidats, dissabte passat vam veure un inexplicable exercici d’autosabotatge no forçat que, una vegada més, només s’explica per una confiança ofensiva en la generositat infinita que s’exigeix constantment a les rebregades bases sobiranistes.

Eppur si muove. Precisament a còpia de perseverar en l’estancament, el marc mental d’”eixamplar la base de demanadors de permís” no para d’avançar, reforçant-se a ell mateix i normalitzant-se com l’única estratègia política possible. Si Ernest Maragall va deixar algun missatge concret, va ser precisament aquest: “Quan vaig per Europa, em diuen que tornem quan siguem més”, un eslògan d’inequívoques ressonàncies larrianes incapaç d’explicar què fer per treure a la comunitat internacional d’aquest comodíssim “vuelva usted mañana”. L’únic consol que queda és que l’apatia dialèctica que Maragall va exhibir s’ajusta a l’apatia política del full de ruta actual dels partits sobiranistes i, en aquest sentit, representa un pas endavant en el respecte per un elector que ja està fart d’apel·lacions emocionals. Ara bé, és creïble aquesta aposta pel realisme àrid quan l’únic horitzó pseudopolítc fixat és el paroxisme sentimental que suposaran les sentències als presos?

Potser farts del toreig desvergonyit dels polítics sobiranistes que visiten el plató, la gent del FAQS va preparar un segon terç del programa espectacularment crític amb l’ortodòxia. L’inici, dens, però interessant: Allen Buchanan és el principal referent internacional dels teòrics de la secessió i escoltar de la seva veu que Catalunya té dret a l’autodeterminació va suposar un petit orgasme acadèmic. Després, vam assistir a la típica conversa insulsa que es produeix quan un expert en el “per què” es dedica a respondre sobre el “com”. Però ni tota l’esperable aversió de Buchanan a la independència de Catalunya –tots tenim un biaix unionista quan no ens toca de prop- li va impedir acabar amb un exercici d’honestedat intel·lectual: si ningú vol donar permís, “l’única manera d’aconseguir alguna cosa és la desobediència civil”. En contrast amb la filosofia de la jugada mestrívola dels polítics independentistes que demanen fe alhora que no fan miracles, l’expert més reconegut del món en independències va ser concretíssim.

El diàleg entre Manuel Delgado i Jordi Armadans que va seguir s’hauria de reproduir 3 cops als dia a totes les llars independentistes. En el rol d’experts en desobediència civil, els dos convidats van combinar una lucidesa absoluta -i terriblement enyorada- amb el seu conegut compromís amb les causes justes. Armadans, mitja vida lluitant pel pacifisme, va sentenciar per sempre el debat sobre això que els carrers seran sempre nostres: “No és un eslògan contra els altres ciutadans, sinó un desafiament al poder del poder, un refús a acceptar que es desallotgi el poble de l’espai i del debat públics”. Bravo.

Per la seva banda, Delgado va oferir un diagnòstic tan provocatiu com imprescindible. En referència a les declaracions de l’anterior govern, l’antropòleg va suggerir que “van dir que tenien por dels morts [els que podia causar l’Estat espanyol] però, en realitat, potser tenien por dels vius [el poble decidint el seu futur al marge del control i els interessos de la classe política]”. Encara més: “I si, en realitat, no volien la independència, sinó un processisme infinit?”. Només un reconegut militant antifranquista, diverses vegades empresonat i atonyinat pels grisos, pot qualificar el que va succeir la tardor passada com “l’apoteosi de la covardia”, dir amb totes les lletres que “els polítics es van acollonir” i, després de remoure així la bena –la dels ulls i la de la ferida-, arrancar un aplaudiment de l’audiència tevetresina durant el torn de preguntes.

No abandonem aquest torn de preguntes: a continuació que Delgado afirmés que la desobediència “a vegades no és una llibertat, sinó una obligació”, i que “rebel·lar-nos contra les injustícies és el que ens fa dignes i humans”, el periodista Manel Manchón va recordar-nos que la humanitat també té una pulsió per retornar al seu passat reptilià, i va contraatacar amb la gran pregunta “Qui vol fer una revolució en una regió on hi ha 30.000 euros de PIB per càpita?”. La millor resposta la va oferir el director de teatre Àlex Rigola en l’apassionant entrevista que va seguir –un altre must-, demostrant que l’art hauria d’ajudar-nos més sovint a entendre la política: “El veritable enemic del poble és el poble mateix, l’autocensura que es produeix quan no reconeixem fins on estem disposats a arribar”. Tornant a Delgado, el professor va acabar qüestionant-se quina hauria de ser la línia de l’inacceptable. La seva intuïció és que “quan surtin les sentències dels presos, crec que no em vindrà de gust quedar-me a casa”, però el que ens ensenya l’aniversari de l’1 d’octubre és que, un cop al carrer, els líders que canalitzin aquestes energies històriques seran igualment importants.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Que senzill és parlar o escriure des de la tanca, oi? Quants de tots aquests que omplen platós i fan columnes estarien disposats a anar a la presó pel país? Quants estarien disposats a perdre el patrimoni o fins i tot els fills? Si es vol desobeir s’ha d’estar disposat a tot. La majoria del poble sortirà al carrer a manifestar-se i no gaire més, aquesta és la realitat i és amb això amb el que comptem aconseguir la independència, encara que sembli mentida.