FAQS. Coses que desapareixen per art de màgia

17.09.2018

La conversa política catalana de la setmana passada va estar marcada per un concepte volgudament incendiari que Gabriel Rufián havia deixat caure al Preguntes Freqüents previ a la Diada: “Cal punxar el globus de l’independentisme màgic”. El problema, diguem-ne, és que es va oblidar d’especificar el conjunt de bufadors que havien inflat el baló. I tan a prop de l’1 d’octubre, fa lleig associar els materialíssims impactes de porra i pilota de goma amb l’univers del sobrenatural, com si tot plegat hagués estat una mera il·lusió col·lectiva, en el sentit en què el Mag Lari usaria el terme. Per abordar aquest nou territori esotèric, la introducció del programa d’aquesta setmana va comptar amb l’expert en fenòmens paranormals del país, Sebastià d’Arbó, que podria ampliar els seus serveis misteriològics a la consultoria política i fer uns calerons.

Eduard Pujol i José Zaragoza al Preguntes Freqüents, amb Laura Rosel

El portaveu de Junts per Catalunya, Eduard Pujol, estava decidit a posar la càrrega de prova de l’ocultisme a l’altre costat de la balança, i va venir al FAQS amb l’objectiu de declarar que, si hem presenciat alguna aparició esotèrica els darrers mesos, ha estat la del diàleg que proposa el govern Sánchez, qualificant-lo de “diàleg màgic”. Queda clar que la política és el món en què, a diferència de la setmana de descomptes d’El Corte Inglés, l’adjectiu “màgic” té connotacions negatives. Quina va ser la resposta de la seva parella de ball, el sempitern socialista José Zaragoza? Insistir en la importància d’aparcar el truc final i gestionar el “mentrestant” -“mentrestant Catalunya no es guanya el dret a l’autodeterminació”-, deixant ben clar que, si depengués del PSC, aquest “mentrestant” seria un “per sempre”. La conversa, per dir-li d’alguna manera, va ser l’enèsim homenatges que els nostres polítics fan a Francisco Umbral i el seu “he venido a hablar de mi libro”, un cas d’incomunicació malgrat compartir espai-temps que d’Arbó segur que hauria identificat com la prova irrefutable de l’existència de realitats paral·leles.

La novetat político-televisiva de la nit va ser Maria Sirvent, flamant diputada de la CUP, que tenia l’oportunitat que tantes vegades han sabut aprofitar els anticapitalistes per construir lideratge polític a partir d’una bona presentació mediàtica. Sirvent va demostrar que el nivell discursiu del planter cupaire es manté, però que l’empenta de la retòrica inicial ha mort sense que un to igual d’engrescador aconsegueixi substituir-la. I és que es fa molt estrany escoltar un programa radical com el de la CUP exposat amb la flegma que va exhibir Sirvent, donant per molt superades premisses del tipus “la democràcia representativa formal és una presa de pèl” o que “els pressupostos actuals tenen conseqüències absolutament nefastes per a les classes populars”, explicant-les com si el 90% de la població portés el manifest comunista i el carnet de CDR a la butxaca i ens trobéssim a una empenteta de nacionalitzar els bancs. Igual que ha passat amb Podem, és inquietant veure la rapidesa amb què l’exposició mediàtica pot devorar un momentum –ejem-, quan els discursos es repeteixen però la realitat no canvia proporcionalment.

Una cosa que sí ha canviat: els polítics dimiteixen quan se’ls enxampa o, si més no, els nous ministres del PSOE. Per parlar de la polèmica, el FAQS va convidar el periodista Ignacio Escolar, fundador i director d’Eldiario.es, el mitjà que ha destapat el mastergate. Som davant d’un cas tan clar de la necessitat del quart poder, que farem bé de recordar el que el fa possible: una forma de finançament basada en les subscripcions. Tal com va dir Escolar, si no es pot pressionar a El Diario perquè no tregui determinades notícies és perquè, en comptes de pertànyer a l’Ibex, pertany als milers de lectors que cada mes paguen religiosament. En altres paraules, el periodisme d’investigació no hauria de dependre d’heroïcitats individuals, sinó d’un sistema econòmic que el faci viable.

I una reflexió musical per acabar. Aquesta edició del FAQS, com totes, va triar una cançó com a leitmotiv del programa, The Times They Are a-Changin’, de Bob Dylan, que feia una picada d’ull a la novetat que suposen les dimissions arran dels escàndols acadèmics. N’hi ha prou amb això per dir que els temps estan canviant? És simptomàtic que aquest himne dels 60, que havia de ser la banda sonora per demanar un món radicalment més just, es pugui utilitzar avui per celebrar una reforma tant de mínims. La imaginació revolucionària ja no és la que era.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Un gran FAQS, el de dissabte passat, si n’excloem l’espantós cara a cara (més aviat un cul a cul) entre Pujol i Zaragoza.
    El segon encara té alguna qualitat discursiva, més enllà del seu cinisme irredempt.
    El primer és el hooligan més exasperant de l’actual majoria governamental. Un desastre per al progrés de la Política. Ni empatia.
    No ens ho feu mai més, això, sisplau.