FAQS. Convertir el hàmster en gallineta

Reflexions sobre "la conversa amb més nivell intel·lectual que hi ha hagut en aquesta televisió".

Joan Burdeus

Joan Burdeus

Crític cultural. Filosofia, política, art i pantalles.

Podem imaginar la frustració acumulada per Laura Rosel a còpia d’entrevistar els argumentaris amb potes en què s’han convertit els polítics del segle XXI. La indústria dels aparells de partit s’ha carregat el mercat d’idees de la mateixa manera que la indústria de la publicitat s’ha carregat el mercat a seques. Comprensible, doncs, que, després d’una hora i deu minuts escoltant a dos individus que defensaven les seves posicions sense repetir els eslògans regurgitats diàriament per l’estol d’assessors carronyaires, una Rosel dopada pel recompte de citacions, sil·logismes i frases subordinades caigués en la temptació: “Crec que és la conversa amb més nivell intel·lectual que hi ha hagut en aquesta televisió”. Insensateses del directe.

Ferran Mascarell, delegat de la Generalitat a Madrid, i José María Lasalle, acadèmic i exsecretari d’Estat del govern Rajoy, van ser els protagonistes d’aquest suposat orgasme de racionalitat en una setmana políticament avorridota que va servir d’excusa perquè el Preguntes Freqüents experimentés amb el concepte de diàleg, convidant a dos homes triats per encarnar un ideal del que hauria de ser un debat modèlic entre unionistes i independentistes, allò que Karl Popper va resumir com: “Posem a combatre els nostres arguments perquè no acabin combatent les persones”. A part de l’audiència més baixa de la temporada, l’exercici va aconseguir, efectivament, batre el rècord Guinness d’educadíssimes peticions de torn de paraula i mínim decibèlic en prime time. També va demostrar que si l’etiqueta d’intel·lectual es pot mantenir sobre algú capaç d’afirmar que “L’únic moment en què ha existit el nacionalisme espanyol va ser sota la dictadura de Franco“, tal com va dir Lasalle, és perquè els intel·lectuals no formen part de la solució, sinó, com la resta de mortals, del problema.

El duel de galls entre Mascarell i Lasalle va repetir un ritual polític que Jordi Basté ha batejat amb la insuperable metàfora de la sínia del hàmster: cada cert temps, dos opinadors mínimament llegits intenten anar a l’arrel del conflicte entre espanyols i catalans i acabem donant voltes infinites sobre si “las leyes que nos dimos a nosotros mismos” es poden canviar i com, i sobre qui és nació i qui és clonació. Quan aquests moments es produïen en la dolça joventut sobiranista del 2012, tots obríem ulls i orelles delerosos per assistir a l’esgrima retòrica, anticipant l’estocada filosòfica definitiva que confirmaria la nostra certesa i remataria la qüestió per sempre. Ja ha vist que tinc raó, puc anar posant l’urna? En ple 2018, quan la trista realitat ens ha aguerrit i els bons moderadors de tertúlies s’han convertit en experts en avortar l’enèsima sessió d’spinning rosegador abans que es produeixi, veure un FAQS consagrat a fer girar la roda una vegada més ens obliga a preguntar-nos si la manera d’escapar té a veure amb seguir caminant o, altrament, cal convertir al hàmster en gallineta i fer-li dir que prou.

Prou a què? Prou a  mercadejar amb el que és essencial en nom del diàleg. Com saben perfectament tots els intel·lectuals que no s’arrebossen com porcs en el fang del cinisme, al cap del carrer mai hi trobem una teoria, sinó una acció, una resistència de la realitat que no pot ser argumentada. Per això el dret a l’autodeterminació no emana d’una justificació conceptual, sinó de la tossuderia dels que s’autodeterminen amb el cos sencer. Si per alguna cosa haurien de servir “les converses amb més nivell intel·lectual”, és per entendre que ni podem ni ens cal donar cap explicació del fet que som i volem ser, i que si algú que ve amb el dret conquerit de casa t’explica amb una argumentació meravellosament empaquetada que, oh sorpresa, el teu cas no és ben bé el mateix, i que quan siguis gran ja ho comprendràs, l’única resposta possible és aixecar-se de la taula i anar enfilant cap al carrer. Roger Espanyol, el manifestant a qui la policia va treure un ull l’U d’octubre, que a mig programa va parlar des de les mateixes cadires que Mascarell i Lasalle, potser no és un intel·lectual, però ho ha entès perfectament.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació