FAQS. Com tots ens hem tornat “rojos separatistas”

21.01.2019

Es podria definir el procés independentista com l’acceptació col·lectiva que els “rojos separatistas” tenien raó en tot el que deien. El desplaçament inexorable de certes tesis polítiques de la perifèria al centre es fa especialment visible en una setmana com la passada, en què les imatges de policies de paisà introduint per la força a activistes i fotoperiodistes dins d’una furgoneta, connecten el nostre present amb un passat-que-no-ho-és-tant i ens recorden per enèsim cop que els catalans vam fer un referèndum d’autodeterminació, malgrat els polítics que cada dia lluiten perquè ens n’oblidem. Com va dir al Preguntes Freqüents l’advocat i militant de Poble Lliure, Arkaitz Terrón, que fa uns anys va ser víctima del mateix bullying policial arran de fer uns tuits (!): “Amb tot això aconsegueixen desviar el discurs. Estem parlant de repressió i cridant “llibertat” a les manifestacions, quan l’objectiu final no hauria de ser l’alliberament dels presos, sinó la independència”.

Arkaitz Terrón, advocat i militant de Poble Lliure,

L’últim FAQS va fer una excel·lent funció de servei públic oferint una cartografia de les clavegueres de l’estat a partir de la “Brigada provincial d’informació”, un òrgan policial que fa dècades perseguia als esmentats “rojos separatistas”, sobretot per rojos, i actualment els segueix perseguint, però sobretot per separatistes. La pregunta que volia respondre el programa és pertinent: hi ha una policia política a l’estat espanyol? En l’estimulant debat entre Terrón, defensor del sí, i l’advocat Carles Monguilod, defensor del no, es va arribar a un consens a còpia de gratar fins al moll de l’os: les detencions són legals, però allò que determina qui i com és detingut “sempre depèn d’un cert grau de subjectivitat”, segons Monguilod, o “la discrecionalitat és el que marca la diferència”, segons Terrón. En altres paraules, com va preguntar Cristina Puig encertadament, què decideix que s’han de detenir als independentistes mentre es deixa lliures als taxistes que han convertit la Gran Via de Barcelona en el Mecanoscrit del segon origen? Ni més ni menys que l’apreciació subjectiva –també coneguda en termes tècnics com a “pebrotera”- dels jutges i policies espanyols.

Ara que s’acosta el judici al procés i no pararem de donar-hi voltes cada dia, és un bon moment per repensar què és i què no és política. Quan la cosa funciona, com a Suècia, la política engega el pilot automàtic i es disfressa d’interpretació jurídica: les decisions polítiques semblen caure com fruita madura de les normes constitucionals i els seus fonaments es donen per descomptats. Però què passa quan, com en el cas de taxistes vs. independentistes, allò que decideix qui va al calabós només està dins del caparró de les forces de la llei i l’ordre? Aleshores som davant d’una excepció que és molt més interessant que la norma perquè, precisament, ens recorda que a la base de la política no hi ha una un procediment neutral, sinó una convicció i un grup de persones disposades a defensar-la. Carl Schmitt va definir el sobirà com “Aquell que decideix sobre l’estat d’excepció”, i Giorgio Agamben ha explicat que la política contemporània s’ha convertit en “Un estat d’excepció permanent”. Si apliquem aquesta lucidesa al conflicte entre Catalunya i Espanya, veurem que res és mera legalitat sense política, que el sobirà que decideix és exclusivament l’espanyol, i que l’ombra del 155 és la definició d’estat d’excepció permanent.

Acabem recordant el segon convidat del FAQS, Pernando Barrena, que va passar pel plató per comparar la repressió de l’independentisme català amb el cas d’ETA. L’exportaveu de Batasuna i Sortu, que va estar-se dos anys en presó preventiva, va deixar clar que l’ofensiva mediàtica, policial i judicial que està rebent Catalunya li resulta “molt familiar” i que “El procés independentista suposa un desafiament per a l’Estat espanyol molt més gran que la lluita armada d’ETA”. Però el veritablement nou va arribar quan, desplegant les conseqüències d’aquesta obvietat, Barrena va recordar les converses que havia mantingut amb líders independentistes abans de l’1 d’octubre, advertint-los que havien d’estar preparats pel pitjor perquè un estat com l’espanyol: “Estarà disposat a fer-vos de tot. Absolutament de tot”. Un cop més, vam viure un flashback als dies posteriors al referèndum en què l’ensulsiada es va justificar dient que ningú hauria pogut imaginar que l’estat arribaria fins on va arribar i vam tornar al present amb una sensació de farsa que cada dia és més difícil d’obviar. Amb Parrena, citem a Willy Brandt quan va dir que “la democràcia és el respecte d’un poble per les lleis que es dona a ell mateix”, i que cadascú ompli els buits com cregui convenient.

Després ningú s’estranya que el nebot del president Quim TorraErnest Morell Torra, que va ser detingut dimecres i va donar el seu testimoni al FAQS, sigui militant de la CUP.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Bé, Burdeus, però poca crítica de televisió, aquesta vegada.
    Res sobre l’espantosa entrevista de Puig a aquell senyor de noranta-molts anys a qui no deixà expressar-se tranquil.lament -no devia entretenir-nos prou- i a qui va acomiadar a mig parlar perquè s’havia d’anar a publicitat, amb males i gens afectives ni empàtiques maneres.
    Vaig tancar el televisor i vaig córrer a entretenir-me de manera més sana.
    Avui, davant del següent FAQS, abomino des del primer moment de la manera de fer de Puig: estressada, maleducada, erràtica, invasiva, absurda, a l’advocat suís de Cuixart.
    Amb una entrevista que ha estat bona per la persona de Marta Rovira i que, per sort, ha generat un debat entre els periodistes de la sala de força altura.
    La inefable Rahola.
    Tanco més aviat encara.