FAQS. Com no riure’s dels catalans

15.10.2018

Quan es compleix un any des que Jordi Sanchez i Jordi Cuixart van entrar a la presó, el Preguntes Freqüents va convidar els advocats respectius, Jordi Pina i Marina Roig, per tornar a recordar que a Espanya hi ha presos polítics.

El periodista Joaquín Luna al Preguntes Freqüents

Deixant de banda el dolor personal per als presos i les famílies, l’impacte de fons dels empresonaments ha estat l’enterrament de la veritat objectiva en el debat polític, fent obvi que l’estat espanyol està disposat a transformar-se en un engranatge soviètic en què els fets són els que l’Estat diu que són. Hannah Arendt ja va explicar que el perill més gran per a la democràcia no és el ciutadà híper-ideologitzat, sinó aquell per al qual “la distinció entre fet i ficció, entre veritat i mentida, ja no existeix”. En aquest malson kafkià de veritats mecanoscrites a posteriori, els 50.000 folis i 280 gigabytes que ocupa la causa judicial són un testimoni perfecte de la banalitat del mal, i la barreja d’indignació i impotència que van exhibir els dos lletrats és el millor resum de l’estat d’ànim dels catalans.

Però la vida continua i les ignomínies que es dilaten en el temps han de lluitar contra la vulgaritat del dia a dia, allò que Milan Kundera va observar que “abans de ser oblidats, tots serem convertits en kitsch”. I així, acabat l’inici solemne de programa, va arribar l’hora de saludar al periodista de La Vanguardia Joaquín Luna, que va entrar al plató del FAQS delerós de comentar l’última pensada de l’ANC, Cims per la Llibertat, una ascensió simultània a 18 cims catalans que tenia com a objectiu “conscienciar de la injustícia que representa la situació dels nostres presos, exiliats i represaliats polítics, així com transmetre el nostre suport incondicional tant a ells com a les seves famílies”. El retrat de la política catalana avui no és complet sense aquesta fotografia.

El rol de Luna al programa és ridiculitzar els excessos retòrics i performatius dels independentistes i aquest era dels fàcils. Però en una relliscada reveladora, el columnista no va tenir cap idea millor que assajar una teoria segons la qual el català independentista és un provincià folklòric que té tirada a la muntanya mentre que el no sobiranista és un cosmopolita il·lustrat que prefereix el mar. Resulta que l’espanyolisme és una actitud “més mediterrània”. Uf, vam dir tots! I és que el grau de vergonya aliena que produïa l’argument es multiplicava amb els nervis evidents de Luna que, prenent consciència que la bajanada que estava dient retratava la fatxenderia colonial més rància de les que es fan i es desfan, s’anava fent petit amb cada filigrana dialèctica.

Que l’anècdota serveixi per anar a la categoria. Com a lector incorregible del diari del Conde de Godó que sóc, la irregularitat de les columnes de Luna, algunes excel·lents, algunes vergonyants, m’obliga a preguntar-me sovint: “Per què als espanyolistes els costa tant riure’s de l’independentisme?”. Evidentment, no és per manca d’interès perquè, intentar-ho, ho intenten cada dia. El problema és que no acostumen a fer gràcia, perquè solen caure de quatre grapes en aquell efecte ruboritzant del típic parent racista que fa bromes racistes mentre declara que no és racista. Irònicament, els cosmopolites com Luna ignoren la llei bàsica de l’humor que explica que, si vols fer riure, has d’estar disposat a riure’t de tu mateix. El sentit de l’humor es desactiva quan es fa des d’una posició de poder que no es reconeix a ella mateixa com a tal i, en el cas català, esdevé impossible fer un bon acudit sobre el folklore excursionista si prèviament no has relativitzat la teva reverència sacramental per l’espanyolitat que fa que et preocupin més els llaços grocs que les presons i les porres.

Luna va rematar aquesta oblidable nit cunyadesca naufragant contra Elisenda Alamany, portaveu de Catalunya en Comú i defensora d’una barreja de possibilisme d’esquerres i independentisme que, sense saber si és més de mar o de muntanya, la fa indistingible del mainstream de l’actual Esquerra Republicana. La conversa va centrar-se en la reprovació del Rei d’Espanya i Luna va aprofitar per treure a passejar tots els tòpics: que si obrir melons, que si repúbliques bananeres, que si la dèria catalana d’alimentar a la dreta espanyola quan calladets estem més guapos. Alamany va fulminar el debat recordant el discurs del Rei Felip VI que avalava la violència policial i deshumanitzava els catalans independentistes. Quan el periodista Juan Soto Ivars, un altre cas paradigmàtic de confondre ironia amb perdonavidisme, va preguntar què hauria d’haver dit el Rei per no haver estat reprovat, Alamany va respondre que “a mi m’hauria agradat que el Rei sortís molt abans: a Catalunya i a l’Estat hi ha hagut emergències socials molt abans de l’1 d’octubre i, sortir per això, s’ho podria haver estalviat”. Minuts abans, Luna havia repetit el clixé que diu que, en cas d’haver d’escollir un president republicà, Espanya triaria José María Aznar. Algú es creu que el discurs del 3 d’octubre hauria estat gaire diferent?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

6 Comentaris
  1. En sentir parlar l’home Luna (llunàtic? còsmic?) de cosmopolitisme i dentificant-lo amb espanyolisme “vanguardista”, per contrast amb els castells (una nova obsessió de les amebes peludes…) i amb l’excursionisme, vaig pensar que tenim uns conciutadans que realment no ens els mereixem.
    Que un cosmopolita del país dels toreros arribi a la conclusió que els cosmopolites universalistes estiuegen vora el mar, em fa reflexionar sobre la necessitat de vendre’m la casa. Ells, els messetaris de vestits ajustat i barret com un telèfon fix dels antics, freqüenten la mar salada i es torren al sol (ve d’aquí, la torradora que porten?), mentre nosaltres, “pueblerinus” tendim a tirar muntanya amunt, a emboscar-nos i a suar, total, per uns presoners de res, uns exiliats que molesten i un país insultat i estomacat que a sobre es queixa
    . Fantàstica anàlisi digna d’un avantguardista afàsic!
    Les diferències són òbvies: ells van “a por ellos”; nosaltres volem anar “a la nostra”. I entremig n’hi ha que viuen a la “Luna”, mig cínics i mig escorreguts, envejosos, potser de no ser ni carn (de muntanya) n peix (mediterrani), només cosmètics i gens cosmopolites.
    Per cert, per què el conviden , aquest home? Que s’ha de pagar algun deute ocult al sr. Conde i sus palmeros?

  2. Que vagi parlant dels separats i dels lligues que fan (que se suposa que ell fa); parlant d’això no molesta a ningú i fins i tot pot resultar graciós. En la meua opinió, va ser francament deplorable la seva intervenció al FAQS.
    El comentari de J. Burdeus, molt bo.

  3. Jo fa molt que no llegeixo els articles poca-soltes del senyor Luna. Quan surt al FAQS es modera molt, suposo que per mirar de no perdre la feina, però a La Vanguardia es desfoga tant com pot contra els catalans. Suposo que al programa de FAQS no va poder resistir més i li va caure la careta per una estona. Aquest personatge és de Ciudadanos i el que diu i escriu no té cap mena de valor.