FAQS. Com controlar la cultura d’un poble

5.11.2018

Les reaccions a les infames peticions de pena contra els presos polítics catalans han omplert la setmana mediàtica d’advocats generant una sensació d’estancament: fa mesos que sabem que els textos de l’aparell judicial espanyol són un acte de venjança a cara descoberta sense cap deferència envers la justícia o la veritat i no queda clar de què serveix esperar que aquesta evidència es vagi certificant negre sobre blanc. Escoltar a Olga Arderiu, l’advocada de Carme Forcadell, al plató del Preguntes Freqüents explicant meravellosament per què l’acusació que pesa sobre la seva defensada és, es miri per on es miri, un despropòsit, ja no produeix la mateixa impressió d’imminència que fa uns mesos, perquè l’horitzó d’una acció política que respongui a la ignomínia ha desaparegut. Els advocats diuen “això ho guanyarem al judici”, mentre la veritat que els surt pels ulls fa pensar en un metge que anima a un pacient de pronòstic reservat, que és com se sent la població demòcrata catalana.

Aamer Anwar, l’advocat de Clara Ponsatí, en una entrevista al Preguntes Feqüents

Escoltar al següent convidat, Aamer Anwar, l’advocat de Clara Ponsatí que va ser escollit com el millor advocat d’Escòcia el 2017, multiplicava la frustració encara més. La mirada exterior sobre la realitat catalana té el mateix efecte que demanar ajuda a un editor perquè llegeixi un text que acabes d’escriure: quan fa massa temps que estàs bregant amb les paraules, t’empantanegues, perds la perspectiva i necessites que algú amb ulls frescos confirmi si el que has redactat fa sentit. Quan Anwar afirma amb desimboltura que “Pedro Sánchez és un llop amb pell de xai”, que tot plegat “No és una negociació, sinó terrorisme d’estat” i que “Franco estaria content del sistema i els valors que va deixar a Espanya”, està fent aquest paper d’observador extern que l’independentisme sembla necessitar desesperadament. El problema de les paraules d’Anwar és que la seva validació va acompanyada d’un astorament davant del conformisme de la societat catalana. Quan algú d’un indret lliure t’està dient que ets un país ocupat, no pots deixar de veure les mil maneres en què la teva passivitat ha contribuït i contribueix a l’ocupació.

La pregunta política més important de la nit la va fer Bea Talegón a Anwar: “Si es fes una passa endavant en fer efectiva la República de Catalunya, apareixerien els suports internacionals? Si no, què ha de passar perquè apareguin aquests posicionaments?”. Anwar va respondre una obvietat: “No es tracta d’Europa, el poder està en les mans de la gent de Catalunya”. En una paradoxa tan trista com reveladora, un advocat escocès ha estat capaç de venir a una televisió catalana a recordar-nos que el dret a l’autodeterminació, igual que tots els drets humans, no es demana sinó que s’exerceix; mentre que un dels màxims líders de l’independentisme català com Ernest Maragall, va anar fa unes setmanes a una televisió britànica (la BBC), a declarar, i és una cita textual, que: “Si l’independentisme no supera el 50%, no es podrà demanar suport internacional”. Un dels pensadors que millor ha expressat els efectes que el colonialisme té sobre les ànimes i els discursos és l’escriptor kikuyu Ngũgĩ wa Thiong’o, quan va dir que: “Controlar la cultura d’un poble és controlar les eines amb les quals s’autodefineix en relació amb els altres”.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris