FAQS. Colau, Sabater i Txernòbil

17.06.2019

Es diu poc que Ada Colau va intentar ser actriu i no se’n va sortir. Tothom que hagi conegut intèrprets a les beceroles de l’ofici sap que, fins que no superen l’adolescència escènica –que pot durar per sempre-, els actors perden la capacitat d’estar segurs d’ells mateixos des de dins i es converteixen en aspiradores de validació emocional externa. En aquesta fase, la interioritat els desapareix i esdevenen personatges permanents, sempre entusiastes, verborreics i que es comporten com si la vida consistís a acontentar un director de càsting invisible. La flamant realcaldessa ha corroborat que la política és la continuació del teatre per altres mitjans i ha sostingut dues setmanes de comèdia fins a culminar una de les transicions cinematogràfiques més espatarrants que hem vist: de les fotografies forcejant amb la policia per evitar desnonaments a un quadre compartit amb Manuel Valls picant de mans per la seva coronació. Quan la prioritat és aconseguir aplaudiments, els acabes trobant.

Ada Colau, amb la vara. Als laterals, Celestino Corbacho, Manuel Valls i María Luz Guilarte dempeus.

Beneïts siguin els deadlines que aquest cap de setmana van obligar tothom a retratar-se. Alguna lliçó audiovisual? Que la cinematografia de la política que ve és la dels plans oberts i conjunts. La fi de les majories absolutes ha obligat als fotoperiodistes a disparar des de més lluny que mai i fer servir lents amb molta profunditat de camp per poder traçar associacions subtils entre col·locats, descol·locats i col·locadors. Des de la mirada perduda de Xavier Garcia Albiol a Badalona fins al somriure burleta d’Elisenda Alamany quan Valls es va posar dempeus, s’han acabat els plans curts que només necessiten al vencedor en el focus. Per culpa de la nostra tradició pictòrica del retrat, això ens deixa una sensació estranya perquè identifiquem poder amb soledat i ara sembla que, més que guanyadors, només tenim perdedors de diversa magnitud. Quan veiem les fotografies del ple que va proclamar Colau com alcaldessa, hem de mirar a tantes cares diferents per començar a entendre el panorama que el fons acaba sent tant o més important que el primer terme.

Potser per això el FAQS de dissabte no va tenir cap número u, sinó una número dos que va fer batlle un número tres. Dolors Sabater, líder de la segona força més votada a Badalona, va anar a TV3 a explicar com un no-pacte in extremis havia donat l’alcaldia a Àlex Pastor, tercer en vots i, per reblar la irònia, impulsor de la moció de censura que l’any passat va fer fora del poder a la mateixa Sabater. Durant la conversa amb Cristina Puig, Sabater va demostrar que, tot i que ambdues van surfejar la mateixa onada d’activisme indignat post 15M, estem davant dues cultures polítiques antagòniques. Mentre que Colau utilitza les entrevistes per atacar abans de ser atacada i castigar els silencis amb infinites frases subordinades que anestesien el retiment de comptes, Sabater basa el seu carisma en la creació d’una causa compartida de proximitat que admet els errors propis perquè està més preocupada per solucionar els de la ciutat. Sense renunciar a la campanya permanent de reivindicar el seu acte de responsabilitat contra l’oportunisme del candidat del PSC, Sabater ha demostrat ser algú capaç de sacrificar l’ego i la cadira pel valor més vilipendiat en aquestes municipals: la coherència.

D’això va Txernòbil, una de les sèries del moment que explica el desastre nuclear més gran del segle XX per estirar les orelles al segle XXI. La idea forta de la història és que normalitzar la doble moral de la política té conseqüències tangibles -nefastes- per a la població. En altres paraules, el reactor número 4 de la central soviètica no va explotar per un accident aïllat, sinó perquè l’URSS havia banalitzat la mentida fins al punt que tothom havia deixat d’exigir a polítics, companys de feina i veïns que hi hagués una relació entre el que deien, feien i creien. El país s’havia acostumat a la incoherència, que havia degenerat en incompetència. La frase més memorable la pronuncia Valery Legasov, el líder científic de la comissió d’investigació de Txernòbil que acabaria suïcidant-se per culpa de la falta de reconeixement internacional de la catàstrofe: “Cada mentida que expliquem es converteix en un deute amb la veritat. Tard o d’hora, cal pagar-lo”. Després de setmanes sentint que els vots de Mauel Valls serien gratis, els aplaudiments de l’ex-primer ministre francès deixen clar tot el contrari: sacrificar la coherència sempre té un preu i, si hem de fer cas a Txernòbil, el més important no és l’impacte inicial, sinó el núvol radioactiu que enverinarà l’ambient durant els anys que vindran.

Etiquetes:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

3 Comentaris
  1. Entenc el comentari, però em sembla que caldrà esperar un poc a vore fins a quin punt la veritat i la coherència entren en joc en el govern d’Ada Colau. Al cap i a la fi, algú podria interpretar que Ada Colau s’assembla, en este cas, a Àlex Pastor; en eixe sentit, Dolors Sabater seria un Manuel Valls a l’espera que li tornen el favor. Finalment, em sembla curiós que Ernest Maragall no tinga cap paper en esta obra.

  2. Llegia fa un dies a tuitor que, en el fons, Espanya i Rússia son paisos molt més semblants del que ens podem pensar inicialment. Una estranya vinculació, entre l’orfenat dels grans paisatges a la Monegros, la necessitat/voluntat de líders forts, o la ingesta d’alcohol com esport nacional, ves a saber. Més enllà, els russos tenen una literatura contemporània interessant. És el que te veure enfonsar-se a tot un continent. L’espectacle dona per força. Recordar des d’ací a Alexei Yurchak i especialment el seu llibre “Everything was Forever, Until it was No More: The Last Soviet Generation”. Allí Yurchak fa servir un mot fascinant: l’hipernormalització. La dinàmica on tot es possible, perquè la distància entre ficció i realitat és tan minsa que es impossible saber què és què. Rússia (i l’antiga URRSS) porta dècades practicant aquest esport. Txernòbil només va ser una fase més del que, en realitat, mai va succeir. Com Andréi Chikatilo. Impossible que a un país socialista existits algú com ell.
    I recordem, que entre rialles i trolejades als indepes pel mercat del Born, Colau va exposar una estàtua de Franco. I va “plorar” i es va queixar pel vandalisme indepe que feia malbé una estàtua de Franco.
    Potser Espanya no ha estat massa lluny de l’hipernormalització. Potser en som uns seguidors fidels sense saber-ho. Tindria tot el sentit del món, per altre banda.

  3. L’actitud de la Colau, va ser i continua sent, lamentable!!!
    Salvaguardar el sillò al preu que sigui, ella sabrà perquè, però no té res a veure amb una actitud de compromís i generosa cap a la ciutat i el seu veïnatge.
    Quan l’espectacle mostra la gran dificultat d’alguns politics per ser coherents, el desànim dels ciutadans és comprensible.
    Si els qui han de treballar a favor de les persones, es poden vendre tan fàcilment, no és extrany que els carrers s’omplin cada com més i més sovint, de ciutadans que reclamen ser tinguts en compte, de veritat!!!
    Els qui ja tenim una edat i hem viscut en les “muntanyes russes” fluctuants que ens proporciona l’experiència actual, anem covant excepticisme. Així i tot, i malgrat tot, som bastants els que anem conservant la pròpia coherència, tant com podem!!!!