FAQS. Autodeterminació? Per què fer-la, podent parlar-ne

8.04.2019

Els ciutadans mantenim una relació amb “l’obra de govern” semblant a la que tenim amb l’horòscop: una fe secular que se sedimenta amb el gota a gota diari dels titulars de La Vanguàrdia i l’Ara, els únics senyals capaços de fer-nos sentir que hi ha una mica d’ordre en aquest racó hostil de l’univers. Si durant setmanes llegeixo que hi ha molts milers de milions invertits en infraestructures, quan vegi una carretera asfaltada de seguida pensaré en l’obra de govern, de la mateixa manera que, si el dia que he llegit els auguris pels Gèminis rebo un WhatsApp massa nocturn d’una companya de feina, donaré les gràcies a la conjunció de Mart amb Andròmeda per estar apretant més fort que un CDR. La gent es queixa de la polarització i de la manca de ponts entre Catalunya i Espanya, però des que Quim Torra ocupa el Palau de la Generalitat hi ha un consens formidable entre tots els mitjans de comunicació, des del més indepe al més trifatxa: no hi ha obra de govern.

Pilar Rahola a la darrera entrega del Preguntes Freqüents

Pere Aragonés, vicepresident i conseller d’economia, va ser el convidat estrella del darrer Preguntes Feqüents, i el primer que van fer va ser preguntar-li per l’obra de govern. Contra el caos, inversions: de cop i volta van començar a ploure milions i iniciatives d’aquelles “que queden tapades pel soroll del dia a dia”. Cristina Puig deia que ni soroll ni mandangues, que no s’està fent prou obra de govern, i Aragonès responia que se n’està fent la justa i necessària, lleis d’agricultura pendents de tramitació incloses. Des de casa, els ciutadans responsables no vam tenir més remei que intentar recordar l’última obra de govern que hem vist pel carrer. Horror: i si m’he trobat una obra de govern al costat de casa i no l’he reconeguda com a tal, ingrat de mi? I, aleshores, pensant, l’ull de la ment ens porta als edificis del govern –que no sé si compten com a obra de govern- i veiem aquelles banderes espanyoles onejant ben rojas i ben gualdas. Quina era l’obra per la qual vam votar al govern?

Per sort, sempre hi ha una obra de govern impossible d’espatllar amb la realitat: la del futur govern! Les ganes de creure donen corda al rellotge de la vida, i contra les 500 vegades que alguna predicció feliç no s’ha acomplert, sempre preferirem recordar aquell dia en què Capricorn havia de tenir sort en l’amor i, alabat sia déu, en va tenir. I si aquesta vegada va de debò? I si aquesta vegada faran la independència? Quan Puig va preguntar a Aragonès com actuaran els diputats d’Esquerra Republicana quan arribi l’hora d’investir Pedro Sànchez, el vicepresident va treure el pèndol del Mago Fèlix i va exhibir aquell talent que uneix als bons tarotistes amb els bons polítics: dir una cosa i la contraria sense alterar el rictus transcendental: “No donarem un xec en blanc” i, 40 segons després “No posarem línies vermelles”. I aleshores, com sempre, el referèndum d’autodeterminació, l’únic meteorit de realitat capaç d’esmicolar tots els esoterismes, va tornar a caure tan material com una porra sobre el cap d’un votant a l’1O: Puig pregunta, “La solució de Sànchez ha de passar per un referèndum pactat?”, i Aragonès respon: “Podrem començar-ne a parlar”.

El conflicte és el manà de l’espectacle televisiu: sense un xoc entre dues realitats, no hi ha programa, i feia setmanes que el FAQS agonitzava per culpa de la manca d’antagonisme que s’havia apoderat de la cobertura del judici. No és que les declaracions haguessin perdut interès, és que el Tribunal Suprem està tan desprestigiat i la magnitud de la farsa és tan òbvia que ja no té cap sentit seguir convidant a més juristes que corroborin el que no necessita corroboració. Les opinions que neguen la condició de presos polítics només són opinions en el sentit que dir que la terra és plana és una opinió, i així no es pot fer un debat com déu mana.

La cosa es torna a animar amb les eleccions a la vista i l’espectacle catòdic torna a ser possible: reapareixen les oportunitats de posar els diferents líders polítics en contradicció, de fer col·lisionar els fets amb les paraules. Però Pere Aragonès portava preparada una maniobra que ningú s’esperava: dir la veritat. El compromís d’ERC ja no és fer un referèndum d’autodeterminació, sinó “Començar-ne a parlar”. L’ambició és tan baixa que, per primer cop després de molts cicles electorals, qualsevol realitat futura estarà a l’alçada de la promesa. Si al final ens venen amb un eslògan de campanya més agosarat que aquest, pensem en els horòscops.

Respon a Pau Vidal Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. Nano, avui t’hi has lluït! (en el sentit no irònic del terme). Devies estar inspirat per una d’aquestes conjuncions o conjuminacions astrals. Un aplaudiment

  2. Sí. No es pot dir ni més clar ni més català.
    Sí que es pot dir amb més ràbia perquè, a sobre de la mandanga opressora espanyola, hem de patir aquesta mandanga catalana de govern.