FAQS. Allò que Lluís Llach no pot explicar

23.07.2018

Fenomen paranormal al plató del FAQS: dissabte passat, una editorial de La Vanguàrdia va prendre consciència d’ella mateixa, es va vestir amb americana, i es va posar a caminar. Joaquín Giménez, magistrat emèrit del Tribunal Suprem, va interpretar el repertori complet de la tercera via, capaç de mobilitzar una saviesa i una bonhomia evidents en nom d’una centralitat tan impol·luta que pot posar al mateix nivell “als uns i als altres” com si les togues i les porres estiguessin equitativament repartides. Demostrant que hi ha vida emocionalment intel·ligent entre la judicatura més enllà de la franja, Giménez no va deixar ni un tòpic a la motxilla: el clàssic “siempre hay que respetar la legalidad, aunque sea para cambiarla”, el cursi “en Catalunya se han derribado los puentes y se han usado las piedras para construir muros, y ahora hay que reconstruir los puentes” o un espectacular esclat de sinceritat quan Laura Rosel li va recordar que Ibarretxe no va arribar gaire lluny pels viaranys de la Constitució: “ya, pero oiga, ha visto usted el índice de paro del País Vasco?”. Gemecs de plaer a l’upper diagonal.

Lluís Llach al Preguntes Freqüents

Els programes d’entreteniment polític porten experts per explicar la realitat, i cal dir que l’espectador ha guanyat molt amb el declivi dels economistes que van regnar durant els inicis de la crisi econòmica i l’auge dels juristes a causa de la crisi territorial: els lletrats són gent molt menys pagada d’ella mateixa i entenen que, en els assumptes humans, les interpretacions i els fets són difícils de garbellar. Conscient d’això, Giménez alternava les explicacions tècniques amb les apel·lacions a l’ètica personal com qui no vol la cosa, assegurant que la justícia i la política “són como el agua y el aceite” alhora que afirmava que, davant de les colossals pressions que rebien els magistrats, “el mejor garante de la independencia del juez es el mismo juez”. Si el manual de democràcia assegura que les institucions han de funcionar al marge del caràcter dels servidors públics, Giménez va demostrar que fins i tot els més experts dels experts els separen i els ajunten segons què els interessa defensar. I això com acaba? Igual que el prestigi de l’economia ha quedat trinxat per unes quantes dècades, el de la justícia tampoc sobreviurà la força corrosiva de l’escrutini públic.

Perdre la innocència respecte del poder dels experts ajuda a entendre la brillantor de Lluís Llach, que demostra que el coneixement i la saviesa no són ben bé el mateix i que per això el dèficit d’humanitats fa molt mal a la cosa pública. Precisament perquè el compositor de Verges no tracta la política com si fos una esfera independent de la resta d’afers terrenals, les seves paraules transmeten una veritat superior a la dels seus companys parlamentaris més business-friendly. No obstant això, la peça llarga, profunda i estèticament treballada que li va dedicar el FAQS destilava una sensació de temps aturat perquè Llach tornava a parlar després d’un silenci autoimposat molt llarg sense que un canvi en les circumstàncies hagi justificat la seva reaparició mediàtica. El punt cec de l’entrevista: el relat dels budells de la legislatura “que algun dia s’explicaran”, però que encara segueixen sota secret i impossibiliten el judici informat de la ciutadania i el rendiment de comptes. La culpa última del silenci és, evidentment, dels responsables que hi hagi exiliats i presos polítics, però mentre els líders sobiranistes segueixin escudant-se en fets que el públic desconeix i que no poden desvetllar, les seves declaracions faran curt.

Llach va desmentir la tesi del farol insinuant que el govern havia fet més per l’1 d’octubre del que sabem, cosa que mai ha negat ningú i que és perfectament compatible amb les acusacions que veuen el farol en les fases estrictament posteriors al referèndum, el cantautor també va introduir una dosi d’optimisme realista “[pel que fa a l’alliberament nacional] estem molt millor ara que fa uns anys”, i es va tornar a mostrar decididament favorable a la unitat del sobiranisme, “que eixamplar la base m’agrada molt, però potser fer feliç al senyor Iceta no eixampla la base”. Finalment, va ser més entenedor i més sincer que cap altre polític en parlar del quid de la qüestió: com és que el govern va declarar la independència i no va deixar al poble defensar-la? “Per això, alguna gent ens ha acusat als que érem dins de ser paternalistes. Sí, és veritat, però també va ser per fidelitat. Nosaltres vam dir que estaríem a primera línia i no faríem que la gent hagués de pagar el preu, i per això hi ha exiliats i gent a la presó”. El futur de l’independentisme depèn de les conclusions que es treguin dels vicis i les virtuts d’aquesta estratègia que, encara avui, condiciona totalment el taulell polític.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Felicitats. Vaig veure el programa i penso el mateix de les paraules del magistrat Joaquín Giménez. I també, les paraules i anàlisis de Lluís Llach, em varen semblar d´una gran profunditat i clarividencia, lliures i personals, a les quals, malauradament, no hi estem massa acostumats. Un testimoni a recordar i a tenir en compte.