“Family Life”, de Darcy Padilla

Family Life és un magnífic reportatge que Padilla va iniciar el 1993, quan treballava sobre la pobresa urbana als EUA. Va conèixer la Jane, una mare soltera de divuit anys, i va iniciar un treball fotogràfic de més de vint anys de durada, que comença més enllà del moment en què la noia va morir de sida el 2010. Al llarg de tots aquests anys la fotògrafa va esdevenir la confident de la Jane —gairebé una amiga—, a qui veia sovint i tractava de donar tot el suport que podia.

La Jane va tenir diferents companys, va parir sis fills, va viure a Califòrnia i a Alaska, va ser empresonada, li va ser retirada la custòdia dels fills i va viure mil i una peripècies, sempre enmig de la pobresa i la marginalitat.

Padilla va anar seguint aquesta trajectòria i va fotografiar, amb gran respecte, els diferents moments d’aquesta dramàtica aventura vital. I ho va fer amb naturalitat, sense artificis ni preparacions i sense utilitzar cap tècnica de ficcionat, avui tan usual en alguns reportatges socials, un procediment que els fa falsos i poc creïbles. Per això, les seves fotos respiren veritat per tots cantons i emocionen l’espectador. Més d’una llàgrima, se li va escapar a algun espectador en el decurs de la nostra visita guiada.

D’altra banda resulta impressionant la llarguíssima durada del treball, al qual l’autora ha dedicat moltes hores, recursos i un gran esforç personal. I tot això es tradueix en un reportatge sobre la pobresa i la marginació de gran valor documental.

L’exposició presenta 150 fotografies, totes elles en blanc i negre, disparades amb rodet perquè l’autora ha volgut donar continuïtat al treball que va començar en l’era analògica. Les imatges són magnífiques de composició, llum i saturació dels blancs i negres. Són imatges molt potents, carregades de dramatisme, algunes d’extrema cruesa, però que tracten sempre els personatges amb gran delicadesa. Es presenten agrupades en diverses seccions que cobreixen les diferents etapes de la vida familiar de la Julie, els seus homes, els seus fills, els seus parents més propers i les famílies que van adoptar alguns dels seus fills. I estan acompanyades per uns texts redactats per la mateixa autora amb explicacions i fragments del seus diaris personals que permeten a l’espectador comprendre i seguir amb detall tota la història. Un cop més es fa realitat que en el reportatge social paraula i imatge són absolutament complementàries i es necessiten i potencien l’una a l’altre.

Darcy Padilla, que té una dilatada carrera, ha estat premiada repetidament per aquest treball que s’ha presentat també al VISA Pour l’image de Perpignan i als Rencontres d’Arles. I amb tota justícia, perquè penso que el seu treball és un dels més importants que s’han vist darrerament a Barcelona. Cal felicitar l’equip de DOC field 14 per haver portat aquesta exposició a Barcelona i recomanar a tots els aficionats a la fotografia que no se la deixin perdre.