Paisatges sonors. Una arqueologia del so a la Edat Mitjana

3.09.2017

Laura de Castellet viu i treballa al Solsonès, en estreta relació amb la natura, el territori i el paisatge. Creadora polifacètica, es dedica a la recerca dels sons del passat i de l’entorn en què van ser emesos.  La seva feina té per objecte la restitució dels paisatges sonors històrics de la Catalunya medieval, tema sobre el qual realitza la seva tesi doctoral. Es autora de diversos estudis, com Arqueologia del paisatge sonor: campanes i campanars a l’àrea pirinenca. Blanca Garí l’entrevista.

Laura de Castellet al Grand Tour | Foto: Grand Tour

Blanca Garí: Paisatge sonor. Sembla un concepte molt modern lligat a la recerca musical contemporània, però tu parles de Paisatge sonor de la Edat Mitjana ¿què vols dir exactament?

Laura de Castellet: Paisatge sonor va ser un concepte encunyat als anys 70 al Canadà. En el seu moment ja s’entenia per paisatge sonor tant els enregistraments actuals, com la recerca de paisatges sonors del passat. Paisatges que per conèixer-los els hem de “restituir”. Com? Doncs buscant tots els elements que emetien so en un moment i espai determinat del passat, i mirant de restituir el conjunt per tenir almenys un esbós per saber com devia ser aquell paisatge sonor que ja no existeix. Es, òbviament, el cas del paisatge medieval.

La teva idea del so va estretament lligada a l’espai. ¿Es podria dir que es la unió d’aquets dos elements la que dona lloc al “paisatge sonor”?

Doncs sí. Generalment un so es produeix en tot un context i, per tant, el paisatge sonor seria pròpiament el conjunt de tot el context en què aquest so es transmet. Per això, el que jo estudio no és el so a l’edat mitjana, sinó el paisatge sonor de l’edat mitjana.

En els teus estudis sobre les campanes a la Catalunya rural medieval parles de la sonosfera. ¿A que et refereixes?

Sonosfera significa “abast sonor”. Hi ha algunes emissions sonores que tenen una sonosfera molt petita, com una conversa, o un cant molt íntim. Però en el cas de la campana es tracta d’una emissió sonora de molt llarg abast i molt complexa (és la veu de Déu i dels homes, representa el pas del temps. És també comunicació amb una comunitat àmplia, aquella que es troba allà on arriba el seu so i a la que anuncia, morts, naixements, perills, festivitats etc.). A la societat medieval tothom sentia una campana o una altra!

Ara treballes en el projecte Paisatges Espirituals, que indaga sobre els espais d’espiritualitat medieval ¿Què pot aportar la teva feina?

El element essencial del paisatge sonor espiritual medieval és, per damunt de tot, el cant gregorià. La meva feina a Paisatges Espirituals vol contribuir a restituir elements del paisatge sonor espiritual medieval dels monestirs i més en general dels centres d’espiritualitat, masculins i femenins. En concret, i entre d’altres projectes, treballo en una cartografia del so, aplicable al paisatge sonor monàstic.

Laura de Castellet canta dins el dolmen de la Pera | Foto: Grand Tour

En el Grand Tour de la Nau Coclea, el projecte Paisatges espirituals ha estat convidat a fer dues intervencions lligades a la diacronia del paisatge, al monestir de Santa Clara de Manresa i al Miracle i els seus entorns. Aquesta segona és una proposta teva relacionada precisament amb els paisatges sonors i la mirada diacrònica al paisatge actual, no?

Sí. L’acció de Paisatges Espirituals en del Grand Tour consistirà en convidar el públic a experimentar el so, a viure el so del passat, en diversos espais que tenen un significat espiritual. Òbviament hi ha en aquest experiment un recorregut diacrònic complex i de diàleg entre diferents moments del passat i del present, però hauria de servir per interpel·lar els assistents, convidant-los a sentir els ecos del passat a cada racó, a cada pedra, i a repensar sobre les formes de crear paisatge espiritual integrant el so i les seves funcions al llarg de la història.

Paisatges espirituals participa al Grand Tour 2017, amb l’objectiu de crear un espai de coneixement i d’intercanvi amb els artistes, els caminants i el territori. ¿Com pot concretar-se aquest intercanvi de sabers en la teva participació al Miracle?

Doncs mira aquí hi ha una cosa molt interessant. Un fet que a mi m’agrada molt del Grand Tour i que valoro molt és que transcorre pel territori, el travessa atent a la natura i a la riquesa creativa del lloc. Això facilita l’establiment d’un lligam entre natura, creativitat, comunitat, territori, caminants i paisatge; un lligam que afavoreix el veritable intercanvi entre tothom.

Certament, natura, creativitat, comunitat, territori, camí i paisatge hi son presents, al Grand Tour. Aquests elements també son presents sovint a la teva feina… no?

En relació a això hi ha un tema que per mi té un valor espiritual de fons. Ara estic a la Seu d’Urgell, participant en una representació, però a les tardes vaig a casa d’un amic i faig un instrument, l’any passat ja ho vaig fer. Bé jo no soc luthier, però sí que puc ser en aquest sentit arqueòloga experimental, fer “arqueoluthieria”. Però intento anar una mica més enllà, i una cosa que m’agrada molt en el procés de construcció de l’instrument, i després en el seu ús, és mantenir la relació entre tots els elements que han participat i participen en l’existència d’aquest instrument, des de la natura que està en el seu origen, passant pel treball de les fustes, i fins a arribar a l’execució musical. Cada peça i cada nota de l’instrument porta la memòria dels arbres, de les mans, de les eines que ho han fet possible. En el cas de l’instrument que estic fent ara, de cada una de les fustes que faig servir, jo he conegut l’arbre, això es molt maco, perquè després, quan et poses a tocar, recordes i dius: Ostres! aquell cedre que hi havia en aquell jardí i que el vam tallar i ara és la tapa. Ostres! aquell boix que vaig anar a buscar a aquell bosc i ara son les clavilles que vaig manipulant…