La bellesa obligada

La paraula bellesa, el concepte, el consens, l’abstracció, la idea, el grup de fonemes que la formen em pesa com una roca lligada a l’esquena. Sobretot si parlem de bellesa corporal.

És aquest consens, segurament, aquest posar-se-tothom-d’acord en el que és bell i en el que no el que em rebenta per dins. Aquest consens, a més, sembla que ens dóna carta blanca per fer saber a tothom, coneguts o desconeguts, el que pensem sobre la seva aparença. “Fas bona cara”, “que guapa que estàs avui!” o “t’has aprimat/engreixat” són fletxes enverinades que et condemnen a esdevenir allò que ens fa més fràgils: cossos aparadors que esperen aprovació. Perquè si un “fas mala cara” ens pot enfonsar en la misèria, la nostra relació amb l’aparença pot ser moltes coses però no saludable.

Per què constantment hem d’alçar la bandera de la bellesa com si no fos el que sap tothom: pur atzar. Aquest alçament totalitari de les coses atzaroses (la bellesa, la riquesa, la intel·ligència, el talent…) em cou, m’irrita.

Passar dos mesos en una sala d’assaig suant per justificar línies i línies de text, dotar-les d’intencions, de vida, d’emoció i segurament de moltíssims errors perquè quan baixis de l’escenari et diguin “estaves molt guapa!”. I, ai que no t’ho prenguis bé! La propera vegada et diran que estaves ben lletja perquè la bellesa també és voluble i depèn de l’estima momentània.

Així doncs si la bellesa és un caprici de qui la mira, per què no la deixem descansar? La bellesa estètica és una presó, sobretot si ets una dona, una caixa rígida on encabir tots els gustos, aficions i valors que quedaran ocults un cop hi siguin a dins. Una capa d’invisibilitat per a tot allò que sí que ens treballem (o ho intentem) cada dia: l’amabilitat, la generositat, l’empatia, la valentia, el coratge.

Però és que el ser bona persona et fa més guapa, que diuen, però ja hem caigut a la trampa altra vegada. L’objectiu final sempre serà estar i ser bonic.

Sí, la bellesa és àmplia, diversa, i estimar-se a un mateix és molt positiu, però si l’estabilitat emocional és una balança per què hi posem tant de pes en l’aparença i en l’estima externa dels nostres cossos? No és una paradoxa que pel fet de voler trencar amb les normativitats estètiques acabem passant el dia focalitzant-nos altra vegada en l’aparença? Una aparença, a més, que canviarà i es modificarà de manera involuntària (embaràs, envelliment, accidents…). Per què invertim tantes hores forçant-nos per sentir-nos boniques en comptes de vàlides, divertides, enèrgiques o lúcides? Perquè sabeu qui mai podrà entrar en aquesta tirania d’estimar-se a un mateix? Les persones amb alteracions de la seva percepció corporal, que en som moltes. Crida ben fort que s’estimi que no et sentirà, se sentirà horrible i no voldrà sortir al carrer de la vergonya. No voldrà sortir al carrer en un món on fins i tot per comprar el pa han de valorar la teva aparença. Perquè estimar-se, malauradament, encara avui en dia vol dir veure’s bell.

Així doncs, potser més que redefinir la bellesa l’hauríem de guardar a l‘armari i només treure-la de tant en tant.

Aquest article forma part de la sèrie sobre la bellesa que Núvol publica en col·laboració amb el Festival Clàssics.