Falcones: una catedral a les illes Caiman

28.06.2015

Llegim als diaris que la Fiscalia de Barcelona ha imputat l’escriptor Ildefonso Falcones per un delicte fiscal de 1’4 milions d’euros. Segons la jutgessa que ha presentat la querella, l’autor de La catedral del mar hauria ocultat els ingressos obtinguts amb els drets d’autor gràcies a tota una enginyeria tan o més complexa que la que amaga la construcció de Santa Maria del Mar. En aquest cas parlem d’una enginyeria fiscal.

Ildefonso Falcones

Ildefonso Falcones

Segons ha transcendit, Falcones hauria presumptament construït tota una trama societària, gràcies a la qual va poder derivar els rèdits de les seves tres novel·les a una societat anomenada Inversiones Neagh i situada a la República Dominicana. Segons les dades facilitades per la seva editorial, Random House Mondadori, als inspectors d’hisenda, la titular dels drets en català i castellà era una empresa irlandesa, batejada amb el nom de Kurmon, i els drets internacionals pertanyien a una empresa xipriota, anonemada Erensia, que de fet havia estat fundada a les Illes Caiman pel mateix Falcones i la seva dona.

D’entrada cal felicitar l’autor de La Catedral del mar per haver guanyat tants diners amb els seus llibres. Ingressar aquestes enormes quantitats amb una obra literària és una proesa inqüestionable, que no desmereix per res la proesa que deu haver suposat amagar tants diners durant tot aquest temps. Si es confirmés, el ‘sinpa’ de Falcones situaria els escriptors, que normalment passen per ser uns morts de gana, en l’òrbita dels oficis potencialment delictius (I per tant respectables) als ulls d’hisenda. Només per això ja caldria felicitar Falcones, per haver dignificat la professió davant d’aquells que sempre l’han menystingut.

Però no us feu gaires il·lusions tampoc. La proesa de Falcones no queda a l’abast de qualsevol. Si la trama de La Catedral del mar ja denotava una inventiva notable, l’entramat amb què presumptament ha falcat aquesta evasió fiscal no és pas menys novel·lesc, sobretot tenint en compte que hi intervenien altres personatges, com la seva pròpia dona o el seu germà, titular i testaferro d’una de les empreses pantalla.

En una novel·la, la trama ha de ser versemblant i convincent per al lector, però no està subjecta a una verificació en el món real, perquè la convenció literària ens autoritza a prendre’ns certes llicències. I viceversa, tots hem viscut fets insòlits i ben reals que no podríem traslladar a la ficció sense posar en tensió la versemblança novel·lesca.

És una llàstima que Falcones hagi passat per alt un detall: en qualsevol relat que es construeixi sobre la base de diners reals, tard o d’hora s’ha de poder passar pel sedàs de la verificació comptable. La construcció de tot aquest entramat bancari demanava una certa fantasia, sí, però també un rigor impecable si havia de ser invisible als ulls dels falcons d’hisenda. Les llicències, en aquest cas, havien de ser mínimes.

Amb la mateixa impunitat amb què va rebatejar la basílica de Santa Maria del Mar, convertint-la en una catedral, ara sembla que Falcones ha defraudat 1.477.000 euros a hisenda amb un relat tan fantasiós que podria convertir-se en la base d’una nova novel·la (no li caldria documentar-se gaire), i que potser li serviria per rescabalar-se de la multa.

L’altre dia un escriptor català m’explicava que uns inspectors d’hisenda l’havien multat per desgravar-se l’IVA dels llibres que comprava. El meu amic no sabia que llegir és també un delicte fiscal. I per descomptat, construir catedrals a les illes Caiman està completament fora del seu abast, i de l’abast de qualsevol autor que avui encara tingui la gosadia d’escriure en català.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. L’església de Castellar del Vallès és coneguda, gràcies a la seva magnitud, com la catedral del Vallès. És un recurs literari. No l’hi retraiem a en Falcones, aquest aspcte. I en català ja li va rebaixar el rang.