Fages de Climent, trobador de l’Empordà

5.09.2018

El proper dimecres, 26 de setembre, a les 19 h, la Càtedra de Patrimoni Literari Maria Àngels-Anglada – Carles Fages de Climent proposa la taula rodona “Carles Fages de Climent: vigència i influència”. En aquesta activitat, que s’emmarca en la commemoració de l’Any Fages de Climent, es plantejarà la influència que ha tingut Carles Fages de Climent (1902-1968) en l’obra d’alguns escriptors actuals com M. Mercè Cuartiella, Sebastià Roig, Gabriel Ventura partint de les seves pròpies experiències en tant que creadors i lectors. La inscripció és gratuïta tot i que les places són limitades. Les inscripcions per aquesta activitat seran gestionades per l’Institut de ciències de l’educació (ICE) a través del seu lloc web www.udg.edu/ice.

Carles Fages de Climent a finals dels anys 50. |

Com molt bé apunta Jordi Canet, comissari d’aquesta efemèride, Carles Fages de Climent (1902-1968) va quedar sistemàticament apartat per la historiografia literària de la segona meitat del segle XX. Aquesta marginació va contribuir, sens dubte, a deixar l’obra literària fagesiana en un injust oblit.

No podem entendre la figura de Fages de Climent sense situar-la en el context en què va néixer, va créixer i es va formar. Ateneista, narrador, dramaturg, crític d’art i de literatura, va ser, tal com ell mateix es descriu a les seves memòries, Els meus difunts (Brau Edicions) “físicament feble, sexualment costumaç, sentimentalment voluble, amb un orgull acordeònic —segons les possibilitats de l’instant—, treballador incaute i bigarrat”. I afegeix: “He tocat totes les tecles i registres de la gran orga de la literatura, i l’art i la cultura no han conegut secrets per a mi.”

Fages de Climent forma part d’una estirp especial d’escriptors empordanesos excèntrics i visionaris, com Deulofeu o Dalí. Com escriu ell mateix referint-se al personatge del Sabater d’Ordis, “L’Empordà clou per ell mesura i límit”. En una de les estrofes del poema Somni de Cap de Creus, Fages escriu:

L’Empordà es clou en una forma d’illa
de perímetre exacte, i l’ample mur,
on les muntanyes dansen al conjur
de la tenora amb ritmes de futur,
altives són la fita i la cruïlla.

Com Alexandre Deulofeu, Fages de Climent va viure enderiat per compondre una teoria sobre l’Empordà. En mitificava el temperament amb una mà i el desmitificava amb l’altra, com molt bé ha apuntat Vicenç Pagès. Tant si parla dels seus familiars a les memòries, com si escriu epigrames o assaigs en prosa, Fages està sempre parlant de l’Empordà, del seu paisatge i de la seva idiosincràsia. “No sé per què aquest nom de Tramuntana / que és rauxa i pols i ritme i moviment / i lai, balada i plor, riure i lament/ dansa i canço, rima tan bé amb sardana”, escriu en un dels epigrames recollits a Primera antologia (Edició de Joan Ferrerós i Jordi Pla, Brau, 2002).

Entre les seves obres poètiques Enric Casasses destaca per damunt de tot la Balada del sabater d’Ordis i el Somni de Cap de Creus, “obres no solament grans sinó grandioses en tots els conceptes”. Segons Casasses, “el dring idiscutible i propi de Fages és una suma de coses: la riquesa de la llengua, el seu original estil d’escriure, la manera com situa cada una de les seves obres en un indret específic o altre del món de l’esperit, i potser també, un cert distanciament a l’hora d’expressar-se, un control conscient del material”.

Fages de Climent © Salvador Dalí, Fundació Gala-Salvador Dalí

Fages de Climent © Salvador Dalí, Fundació Gala-Salvador Dalí

Fages de Climent va fer gran amistat amb Josep Pla, a qui va insinuar-li que li dediqués un escrit: “No tothom té la sort de triar-se el seu exègeta, ni tots els difunts de caure a les mans de Josep Pla, perquè amb els vivents sol tenir cura de no ficar-s’hi. Un dia parlant dels seus Homenots sota les voltes de la gironina plaça de Sant Agustí, vàreig dir-li per què no s’ocupava de mi, en un d’aquests seus suculents retrats epigramàtics, tota vegada que em considerava —acabava de dir-m’ho— un tipus fabulós” (pàg. 14). Si bé no li va dedicar cap Homenot, Josep Pla, anys més tard, el va recordar en els seus Escrits empordanesos i s’hi referia com “un escriptor del país, absolutament comarcal, literàriament geogràfic, específicament empordanès”. Pla, a més, el considerava un gran epigramista —gènere poc conreat en la literatura catalana—, cosa que demostra la influència de l’herència clàssica que es troba en l’obra de Fages: al llarg de les memòries, les referències clàssiques i els llatinismes són abundants.