F.R.A.U. ens ha ben defraudat

27.07.2016

Programar un espectacle de set hores garanteix certa atenció mediàtica, alguns titulars de premsa i, bàsicament, que un muntatge sigui reduït a la seva durada. F.R.A.U. és molt més que tot això. O no. O tot el contrari. Un manifest escènic d’Albert Arribas, una adaptació de l’obra poètica d’Albert Balasch o una gran presa de pèl. O tot al mateix temps. Vostès decideixin. La qüestió és que F.R.A.U. ha complert el seu objectiu: ens ha ben defraudat.

Oriol Genís amb les tres Frauen. Fotografia d'assaig d'Anna Queralt

Oriol Genís amb les tres Frauen. Fotografia d’assaig d’Anna Queralt

Mònica Almirall, Antònia Jaume i Marta Ossó: die drei Frauen

Frau en alemany significa dona. Això és un fet. Entrem a la sala Ovidi Montllor i elles ja hi són, endreçant, col·locant, netejant. Amb les acreditacions penjades al coll i una faldilla oberta per la part del darrere que ens deixa veure les seves calces. No sabem si són Putzfrauen (dones de la neteja) o V-Frauen (agents mediadores). Potser tot alhora. Assistentes que fan de mèdiums entre el Quadern del Frau d’Albert Balasch i la platea. El públic ha estat prèviament avisat que l’espectacle té una durada de “set hores sense pausa (amb descans inclòs)”. La conya ja comença al programa de mà. El dia de l’estrena, però, alguns espectadors inquiets comencen a entrar i sortir de la sala molt aviat, com si els fes certa il·lusió aquesta inusual llibertat de moviment. La revolta de les bufetes o poca paciència? Alguns ja no tornen. La llum de sala està encesa, cosa que el crític agraeix especialment, així pot prendre les seves notes sense deixar-s’hi la vista.

Les tres dones munten, organitzen, construeixen l’escenari, i Mònica Almirall ens diu “Perdoneu, eh? Si cal ja ho recuperarem”. Apareix Albert Arribas i ens informa que volien posar una parada per vendre fanzines a la sortida, però diu que ens els regala, tu. La poètica de la fotocòpia. La fotocòpia de la poètica. Collages analògics, sopes de lletres i passatemps poètics (“Funeral Ridícul Aberrant Urbà”, “Fiasco Respectable Acòlit Utòpic”, “Fill Refregit Amb Udol”). Les tres faedores es canvien (després parlarem del vestuari, no patiu) i tot és de color de rosa: l’escenografia, els vestits, el cubell i el pal de fregar… Com succeeix tantes vegades, és estèticament més interessant i intel·lectualment més fascinant veure com es mouen coses en escena que moltes obres de teatre. I aquest és el cas. La poètica dels tramoies. Els tramoies de la poètica. Això ho saben molt bé a la Volksbühne de Berlín, on normalment els millors moments dels muntatges de Frank Castorf (curtets, solen durar unes cinc hores) és quan entren els tècnics a fregar l’escenari. Al cap de quaranta-cinc minuts, la seductora veu d’Albert Prat entra en escena: “Bona tarda i benvinguts al Grec”. S’apaguen els llums de sala.

Mònica Almirall a 'F.R.A.U.'. Fotografia d'Anna Queralt

Mònica Almirall a ‘F.R.A.U.’. Fotografia d’Anna Queralt

Les tres intèrprets, les tres gràcies, les tres Maries de F.R.A.U. (unsere liebe Frau) són tres bèsties, tres forces de la natura, tres monstres de l’escena. Almirall, Jaume i Ossó (dit així semblen tres generals de l’exèrcit) porten, literalment, el pes del muntatge, treballen com unes burres i sembla que s’ho passin bomba. Comencen atacant A fora, un pròleg, que al llibre editat per Edicions 62 duu una cita molt reveladora de Mercè Rodoreda: “Té, això i això i això. I ara prou”. Seductores, nenes, putes (vull dir múrries), rondallaires, contacontes i cuentistes. Cupletistes de la paraula i ploraneres de professió. “Viuré. Viuré parauletes. Lamentable”. “Sisplau, no signifiqueu”. Melodramàtiques. Dignes. Barroeres. Simplement estupendes. I en un moment donat del muntatge, Albert Arribas fa entrar el Núvol a la història de les arts escèniques d’aquest país. Gràcies, maco.

 

Jordi Collet, Albert Prat, Oriol Genís

Els homes de F.R.A.U. corren el perill de quedar eclipsats per les tres actrius i, efectivament, queden una mica en segon pla. I és que aquestes tres fembres són molt fortes. Jordi Collet és qui inaugura la participació masculina al muntatge, al cap de dues hores que s’hagi iniciat, amb la peça La gran mentira, dirigida per Ferran Dordal. La seva intervenció és un afegitó postdramàtic, una conferència teatralitzada entre pòsters de David Bowie, els Smiths i The Clash, on Collet ens parla d’un grup de música dels anys vuitanta anomenat La Suerte Pezmáquina. La peça és una exposició calmada, des de diferents punts de vista, de la història d’un grup del Maresme que va tenir una revelació quan va escoltar el disc Hatful of hollow dels Smiths (1984). Collet parla de la banda i de Margaret Thatcher, Michael Nyman, Kaka de Luxe, Tino Casal, Golpes bajos, Ronald Reagan, Pepi, Luci, Bom y otras chicas del montón. Gran època, fins que va arribar el rock en català, de comarques i uà, uà, uà. Però resulta que La Suerte Pezmáquina cantaven en castellà. I el 1989, quan van editar el seu primer disc, ja van arribar tard. Començava l’època dels dj’s. Collet explica la història del grup des de diferents llocs i punts de vista, a l’extraescena i amb una projecció on una dona rossa que passava pel carrer demostra com la mirada de l’espectador se sent xuclada per una pantalla. Fet que Collet identifica i soluciona.

 

 

Albert Prat està com mai l’havíem vist. Divertit, irònic i amb una samarreta del club amb més seguidors de Catalunya: Qatar Airways. Amb el número 10 a l’esquena (“Tots som Albert Prat”) i un escarabat kafkià que no entén de Cucal. La motxilla-coleòpter és una imatge que ens remet a moltes coses, que ara no direm. Prat no és de Barcelona i per això té un bon català i sap dir molt bé un poema. Al moment del col·loqui (senyor Arribas, vostè és un galifardeu), Albert Prat esdevé la imatge de tot actor assegut en una xerrada post-funció: mirada al buit, cansament existencial, certa afectació. El convidat de pedra per excel·lència de les arts escèniques. Explicaria tot l’espectacle però els meus seguidors m’acusen d’aixafar finals (spoiler! spoiler!) i necessitaria molts bits. Arribas demostra, al moment del col·loqui amb Octavi Rofes, que és més trapella del que sembla (“Vull fer una cosa en contra dels festivals i en contra de les companyies joves”). I que si un director recicla els seus espectacles ho ha de reconèixer, com santament fan Las Glorias Cabareteras, i no avergonyir-se’n gens ni mica. Altres directors porten anys fent sempre el mateix espectacle i tots plegats fem veure que no ens n’adonem. El reciclatge escènic és sostenible, intel·lectualment saludable i econòmic en tots els sentits.

Oriol Genís és, no cal dir-ho, un actor que ens agrada faci el que faci. La seva fugaç aparició estel·lar per darrere del col·loqui és un dels millors moments teatrals de la temporada. Com se sol dir, Genís ens podria recitar la guia telefònica i ens seguiria agradant. El cansament mental de servidor de vostès en el moment de glòria genisaire (sis hores després de l’inici de l’espectacle) va fer que les paraules balaschianes de La caça de l’home quedessin gairebé suspeses en l’aire, dins d’un quadre estèticament abassegador creat per la gran Silvia Delagneau (no patiu, ara hi arribem). Per cert: si Genís ens pot explicar el que vulgui que li comprem, i encantats, Mònica Almirall esdevé a F.R.A.U. una actriu capaç de tot, des dels monòlegs més tràgics fins a les accions més patètiques, amb una elegància i un magnetisme de proporcions elefantíaques.

'F.R.A.U.' d'Albert Arribas, a partir del 'Quadern del frau' d'Albert Balasch. Fotografia d'Anna Queralt

‘F.R.A.U.’, a partir del ‘Quadern del frau’ d’Albert Balasch. Fotografia d’Anna Queralt

Sílvia Delagneau, Sílvia Delagneau, Sílvia Delagneau

La Delagneau és molt forta. El talent que desprèn aquesta dona per cada porus de la seva feina i de la seva pell ens fa preveure que serà una de les grans, si és que ja no ho és ara, en el terreny de l’escenografia i el vestuari. Tot el que fa té un sentit, una unitat, una coherència i un punt d’ironia deliciosos. La vam descobrir a les produccions d’Indi Gest, i aconsegueix sorprendre’ns cada cop que veiem algun treball seu. Les mantes de feltre són pur Joseph Beuys i els plecs del teló pintat dels germans Salvador diuen més coses que molts dels muntatges que hem vist aquest Grec. El vestuari es mou entre l’Adidas chic, la nit de festa i la roba de treball, i la Delagneau et crea les tres Meninas en un tres i no res. Cada objecte, cada cosa, cada acció que fan sembla sortida de la seva ment privilegiada. No ho dic jo, ho diu el propi Arribas, reconeixent que a Sala de miralls Sílvia Delagneau hauria d’haver constat com a directora i Arribas com a simple coach (que no sofà) d’Oriol Genís. Els entrepans de pa de motlle servits en aquesta conferència particular, en aquesta “festa de l’alta cultura”, diuen moltes més coses del que semblen.

I a més, tot està molt ben il·luminat per Mingo Albir.

Menció especial a Antònia Jaume: allò que fa i diu aquesta dona després de la salutació final no té nom. Volem més Antònia Jaume als nostres escenaris. Necessitem més Antònia Jaume als nostres escenaris.

Antònia Jaume a 'F.R.A.U.'. Fotografia d'Anna Queralt

Antònia Jaume a ‘F.R.A.U.’. Fotografia d’Anna Queralt

 

F.R.A.U. es podrà tornar a veure al Temporada Alta. Jo de vostès no me’l perdria. És, sense cap mena de dubte, el must d’aquesta temporada.

 

Postdata: Estem desolats. Hem buscat Albert Balasch i Albert Arribas a la base de dades de creatius impulsada per Bibiana Ballbè i no els hem trobat. (sí que hi hem trobat Ferran Dordal i Sílvia Delagneau, que són molt més guais). Exigim a la nostra televisió pública un reportatge sobre els dos Alberts. Necessitem veure una conversa entre el poeta i el director. En patinet, tot baixant la Rambla del Raval i comentant la seva obra. I de no més de quatre minuts, per descomptat. Catalunya ho necessita.

 

 

 

 

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
    • Benvolgut,

      Un “must see” o un “must” és un terme anglès per designar quelcom (obra de teatre, pel·lícula, exposició, etc.) que no es pot deixar perdre, que és imprescindible. Significa, literalment, “cal veure-ho”.

      Anglicisme que aquí utilitzo amb ironia, ja que precisament F.R.A.U. ridiculitza i parodia la simplificació i banalització del tractament de la cultura.

      Espero haver-te respost!