Explorar els límits a través de la poesia

1.04.2019

Passejant aquests dies pels carrers de Sant Feliu de Llobregat podeu trobar-hi diferents poemes amb motiu de la VIII Setmana de la Poesia, que ha comptat amb un reguitzell d’actes que han tornat a posar de manifest l’estreta unió entre música i paraula poètica, sigui com acompanyament instrumental o efectes sonors, o bé per posar veu i música als versos: des de concerts recitals, com el de Lu Rois + El Pèsol Feréstec, passant per un Slam Poètic, fins a recitals amb un acompanyament musical més clàssic a d’altres de més trencadors, com el de David Caño i Gerard Altaió + Barba Corsini, un projecte del poeta Eduard Escoffet i el músic Pope.

Carla Fajardo © Marc Rius

Un dels actes centrals d’aquesta Setmana de la Poesia ha estat el lliurament del Premi de Poesia Martí Dot, que va celebrar-se el passat divendres 29 de març a la Sala dels Àustries del Palau Falguera, i que va comptar amb la presència de David Castillo, l’alcalde Jordi San José i Manel Martínez, l’actual regidor de cultura. L’objectiu del premi ha perdurat en el temps, ja des del 1974, quan es proposava promoure la creació literària en català i ser un estímul per donar a conèixer l’obra de joves poetes, com ha estat el cas, en aquests últims anys, de Míriam Cano, Aina Torres, Raquel Santanera, Guim Valls i Oriol Sauleda.

Carla Fajardo (Barcelona, 1989) ha estat la guanyadora d’aquesta 44a edició, amb el poemari Limítrofes. Llicenciada en Filologia Hispànica i Màster en Periodisme, compagina la seva feina de periodista al Diari Ara amb la de poeta. L’any 2017 va guanyar el Premi Poesia Alella a Maria Olear amb Forats (Editorial Fonoll, 2018) i ha participat també en cicles poètics a l’Horiginal. En aquesta edició s’han presentat divuit obres inèdites d’arreu dels Països Catalans:  Barcelona, Tarragona, Illes Balears, País Valencià i, fins i tot, Portugal. La convocatòria s’ha convertit en la segona amb millor participació de la història del certamen, i un tret singular ha estat l’aportació de dues obres il·lustrades i una de signada a quatre mans.

La celebració del lliurament del premi va tornar a oferir-nos una doble mirada; si l’any passat es van trobar la joventut i la maduresa, la força de la veu del jove poeta Oriol Sauleda i el mestratge del reconegut Joan Margarit, enguany convivien la projecció cap al futur –amb la trajectòria que té Carla Fajardo per endavant– però també l’evocació al passat, en repassar i commemorar la trajectòria consolidada de Josep Faura, activista cultural i el membre més longeu del Premi (que va jubilar-se en la darrera edició), en reconeixement al seu incansable compromís amb la ciutat, la cultura i la llengua.

David Castillo, en representació al jurat del premi, va fer una valoració d’aquesta edició i de l’obra guanyadora. Va destacar-ne el relat apassionat que projecta i com aquest oscil·la entre la seguretat i el dubte, ja que s’erigeix enmig de la inestabilitat que sentim sovint en la societat. Al seu torn, Carla Fajardo va apuntar que Limítrofes neix d’una obsessió pels límits i les imposicions socials, que va transitant per diferents fases, al principi en voler-se adaptar i després en lluitar-hi en contra –i cal recordar també aquí a Manuel de Pedrolo i la seva acceptació, però alhora insistent lluita contra els límits de la llibertat individual i col·lectiva present en la seva obra–. En aquest sentit, l’autora declara que a l’hora d’escriure aquests poemes hi havia la voluntat de trobar una veu col·lectiva, que li ha permès fer referència a temes d’actualitat que tenen a veure amb els límits, també presents en la discriminació, el territori, el gènere o la precarietat.

© Marc Rius

La guardonada va oferir un breu recital d’alguns dels seus poemes (l’obra es publicarà a finals d’any dins la col·lecció de poesia de Viena Edicions), el primer “La mort i la primavera” amb una evident referència a Mercè Rodoreda, seguit d’altres com “Limítrofes” acompanyat d’una citació d’Àngels Gregori: “la victòria, ja saps, aquella sopa d’all/ servida en mans d’una gitana”, i altres com “Observatori d’aus”, “El riu” i en darrer lloc, “Camp de batalla”.

Per acabar, us presentem en primícia els poemes que obren i tanquen el recull:

La mort i la primavera

Que se t’endugui el patir, però no el desig,
perquè el desig fa viure, i per això els fa por.

MERCÈ RODOREDA

 Voler l’impossible ens cal,
i no que mori el desig

MARIÀ VILLANGÒMEZ

I si et dic que soc una poncella –el primer cop d’una paraula dita– però no com se suposa qui suposa sinó clivellada i bruta, bruta d’infidels, pol·linitzada massa cops –massa misses talla-llengües dedicades a la paraula massa. I si et dic que soc una poncella rosegada en època d’esclats, que m’obriré així, desfermada i contrafeta, que no faig olor ni em brillen els pètals i que creixo en terra remoguda entre les males herbes. Però soc una poncella en època d’esclats i el que et dic que floreixi exclòs, que floreixi nu, que floreixi amb punxes, però que no neixi mort perquè llavors serà com tu dius que són les poncelles. I jo ho sé, n’estic segura, la sang als dits i l’aigua clara, ja sense tu, fertilitzant transgènic. I jo sé que soc aquí, al naixement, oberta i vermella.

Camp de batalla

M’amago a les golfes quan arriba l’enemic. Em descobreixo un exèrcit
de pèls a l’avantbraç, dos canons carregats als pectorals i les ungles esmolades. Ho sé, la treva no fa pau, al cos hi tinc barricades en flames i hi vull les cicatrius, amb formes d’animals i núvols baixos, que pugui repassar sense esquinçar-les. Ajupida sota els trastos vells, ho sé: Fugir de la guerra vol dir tenir totes les batalles pendents.