Experiències made in Fira Tàrrega

17.09.2014

Ernesto Collado i Piero Steiner interpretant 'Constructivo' a la Fira de teatre al carrer de Tàrrega.

“Aunque veamos mucho teatro, Fira Tàrrega impacta por los lugares en los que actúan y por cómo involucran al público” piulava dilluns l’Elena Méndez, una de les integrants dels tuiteatreros, la colla d’aficionats a les arts escèniques de Madrid. Era la seva primera vegada a Tàrrega però tot i la distància ja té clar que no serà l’última. “És tota una experiència, m’emporto moltes vivències” m’explicava, emocionada, hores abans de marxar. També en Luis, un altre dels tuiteatreros, confessava que mai havia vist res semblant.  Només hi van anar un parell de dies però van ser suficients per adonar-se que hi ha coses que només passen a la comarca de l’Urgell. Espectacles com Constructivo, Me va gustando, Chicken Legz o Fugit van més enllà del teatre i troben la seva raó de ser a la fira capitanejada per Jordi Duran.

Dissabte, una del migdia. Gairebé un centenar de persones esperen que s’obrin les portes d’una farinera abandonada i mig en ruïnes que acull i dóna forma al nou espectacle de Fundación Collado-Van Hoestenberghe. Constructivo és, segons el seu creador Ernesto Collado, “un manifest encès contra l’esterilitat de l’arquitectura moderna i una crítica de la nostra societat i el seu tipus d’edificis”. A qui emparen aquestes construccions ultra-modernes que ens envolten?  I si no protegeixen a ningú, de què serveixen? “Els hem de tirar a terra!” responen en un moment de l’espectacle els protagonistes, dos paletes il·lustrats interpretats pel mateix Collado i Piero Steiner.  El muntatge, una mena de performance “demolidora per a inversors utòpics”, està basada, de fet, en Luigi i Rafa dos treballadors que es van conèixer a la construcció del Large Hadron Collinder (LGH) del CERN a Ginebra.

Units per la necessitat de trobar una manera d’expressar les seves idees sobre la bellesa, la vida i la construcció Luigi i Rafa van començar a gravar-se discutint i jugant conceptes filosòfics i penjar-ho al Youtube. A poc a poc es van anar fent més i més populars dins l’ambient underground de Ginebra i un dia Ernesto Collado els va convidar al Festival MAPA. Va ser llavors quan els va explicar el projecte que ell i Steiner tenien entre mans i si hi volien col·laborar. La resposta dels dos treballadors no es va fer esperar: “El foc de la crisi econòmica està cremant les bases de l’arquitectura moderna. Atiem el foc”. L’objectiu era atacar l’urbanisme del “boom del totxo”, l’arquitectura deshumanitzada, i els que se’n beneficien obligant la població a conviure (o sobreviure) en “edificis extraterrestres”. Tot bastit, és clar, amb l’habitual sentit de l’humor de Fundación Collado- Van Hoestenberghe. El resultat és una performance cap a la utopia, una “ma d’obrà amb profunditat filosòfica” que ens ensenya la poètica de la construcció.

Diumenge. Aproximadament les nou del matí. “Delinqueix, fes el que faci falta per aconseguir una entrada per Chicken Legz” em deia diumenge un conegut periodista i crític teatral.  Chicken Legz és la nova proposta de la companyia Animal Religion que, com sempre, defensa que som més animals del que volem creure. Així doncs, després de pujar en un autobús els espectadors arribaven a una granja, una hípica als afores de Tàrrega, on hi trobaven un circ d’animals molt (massa) humans i de persones que no amaguen els instints més primaris de la fera que tots duem dins. El resultat era un muntatge tan fresc, delirant, àgil i espectacular que més d’una persona es va plantejar arribar caminant a l’hípica i demanar (o suplicar) que els deixessin entrar. Sabíem que era una d’aquelles animalades que només es podien veure a Tàrrega i que, parafrasejant Gabriel García Márquez a Cien años de soledad, d’aquí a molts anys davant l’escamot d’execució encara recordaríem aquell dia, aquella experiència.

Abans que la pluja comencés a buidar les places i la realitat s’apoderés de la festa, vam agafar el cotxe direcció a Barcelona. Tot mirant per la finestra, mentre parlàvem de teatre i literatura, em va embriagar la nostàlgia i vaig reviure Me va gustando. Un desplegament de força i flamenc contemporani que em va retornar al passat, a l’aroma de casa els meus avis, al so de la guitarra espanyola i als dolços andalusos acabats de fer… Va ser llavors quan ho vaig entendre: hi ha coses que només passen a Fira Tàrrega.

 

 

 

 

 

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Absolutament d’acord amb tu. I es que a l’art també li passa que “cobija o no cobija” i aquest 2014 FiraTàrrega “ha cobijat”