Expandir l’educació artística: un somni compartit

20.03.2019

Pot l’educació artística contribuir a transformar el sistema educatiu? Quina és la relació entre el museu i l’escola actualment, i com ens agradaria que fos? Quin és l’impacte social de les accions educatives que es duen a terme més enllà dels murs de les institucions?

Nos forêts intérieurs – Le Merlan

Al llarg de quatre dies Barcelona ha estat l’escenari per a la reflexió i l’experimentació entorn aquestes i altres preguntes, que es plantegen des d’un desig comú: transformar la societat per aconseguir un món millor i lluitar junts contra els malestars contemporanis. Amb aquesta voluntat el MACBA i la Fundació Daniel i Nina Carasso han organitzat la trobada Allez! Pràctiques ambulants i museus dispersos, centrada en la dimensió mòbil d’accions i recursos per a l’educació artística.

El primer que sorprèn en fullejar el seu cuidat programa és descobrir la quantitat de propostes i iniciatives sorgides els darrers anys, tant a França com a Espanya, que segueixen la mateixa consigna: portar l’art a la gent. Concretament aquests dies, s’han presentat 32 projectes que evidencien un interès per concebre i dissenyar tota mena de dispositius que superen les barreres físiques de les institucions i s’expandeixen als territoris. Amb ells, per tant, es fa possible arribar a aquells grups que per motius diversos no poden accedir a les activitats presencials d’un museu.

Exposicions en una caravana, maletes didàctiques, plataformes digitals, kits pedagògics, jocs de taula, escoles online, cinemes ambulants, apps… Són propostes que uneixen la pràctica artística amb l’experimentació pedagògica i la investigació social. Totes elles, ja siguin iniciatives institucionals o autogestionades, comparteixen els desitjos de fer de la cultura un dret accessible a tothom, de generar un impacte social i d’oferir eines per a la creació col·laborativa i l’aprenentatge a través de les arts.

Per tal de posar en comú tots aquests projectes, a la primera jornada va tenir lloc una trobada interna en la que els seus impulsors van poder compartir les experiències i reflexionar sobre alguns dels aspectes que configuren aquestes pràctiques. En paral·lel i durant dos dies, el programa d’Allez! va oferir diversos tallers amb artistes i col·lectius que, a més de presentar el seu treball, van permetre als participants situar les bones intencions en exemples i casos concrets.

Al llarg del tercer dia, de caire ja més reflexiu, els assistents vam poder gaudir d’una conferència i dues taules rodones, on representants de les principals institucions en joc – museu i escola – van portar a debat temes tant pertinents actualment com la relació de la primera amb els seus públics i en concret amb l’escolar, considerat una fracció important de l’anomenat “públic massa”. Qüestions tant preocupants com la qualitat real de l’experiència del visitant o la precària situació de la gran majoria de treballadors que es dediquen a la mediació artística, van ser analitzades des de les diferents perspectives.

MuMo – Musée Mobile

Si bé és cert que aquests dispositius i artefactes mòbils ofereixen nombrosos beneficis (llibertat, autonomia, accessibilitat, replicabilitat, participació, flexibilitat, multiplicitat d’usos…), la seva existència sol ser també símptoma d’una situació molt desfavorable pel sector professional dels educadors de museus (precarietat, nomadisme, inestabilitat laboral, manca de recursos, vulnerabilitat…). Aspectes i condicions que, lògicament, comporten la insatisfacció dels grups motor – artistes, educadors, col·lectius, etc. – però alhora també un qüestionament del valor i l’impacte d’aquestes pràctiques en els seus destinataris.

Després de la reflexió, l’Allez no podia tancar el seu programa d’una altra manera que no fos activant i posant en funcionament alguns dels dispositius mòbils convidats a l’event. Amb aquesta voluntat, el darrer dia es va celebrar una gran trobada festiva oberta a tots els públics en la que es van poder “tastar” propostes ben originals.

La sensació, després de participar en aquestes quatre jornades, és la d’haver viscut una experiència rica i intensa que ens ha aportat valor en diferents àmbits, però que també ens exigeix traçar noves rutes en aquest mapa dibuixat entre tots. Per tant, si tenim present les potencialitats i debilitats d’aquesta mena de pràctiques, podem concloure que cal seguir en moviment, però també que resulta urgent crear estructures més sòlides, més estables, més justes i més respectuoses en el sector de l’educació artística per poder continuar avançant.

D’altra banda, si volem aconseguir una trans- formació real de la nostra societat a través de l’educació, al meu parer caldria construir ponts encara més sòlids entre els museus i les escoles. Per fer-ho, ambdues institucions potser haurien de compartir objectius i responsabilitats, d’establir una relació més horitzontal i de comprendre que “allò artístic” no és patrimoni exclusiu del museu i que “allò educatiu” no es dóna només a l’escola. Si alhora estem d’acord en que l’aspiració principal de l’educació ha de ser formar persones lliures, autònomes, creatives i amb esperit crític, seria bo incorporar “el pensament artístic” en l’ambient escolar com quelcom natural. Però sobretot, és absolutament indispensable que polítics i institucions comparteixin aquest somni i donin el suport necessari per fer-lo possible.